CulturaPortada

Jordi Font: Lorenzo/Cabrera o l’epopeia de la Catalunya nouvinguda

De tard en tard, a les llibreries, s’hi deixa caure alguna novetat de pes, algun llibre consistent, que es  fa notar entre la infinitud d’existències i que corre de boca en boca i es fa ineludible… Diria que aquest és el cas de La vida no regalada de Lluís Cabrera, editat per Roca Editorial. Tot just acaba d’irrompre i ja tothom en parla. Veig que el nas llibreter, en plena Rambla Catalunya (Barcelona), ja n’ha situat una pila al costat de la pila d’Almudena Grandes… Es tracta de la novel.la autobiogràfica de Lluís Cabrera o, millor dit, del seu transsumpte, Lorenzo Almendro.  

Qui més qui menys coneix Lluís Cabrera com el fundador i ànima del Taller de Músics, aquest portaavions que, camuflat entre els carrerons i les cases del Raval, a més de la seva docència innovadora de sempre, inclou també quatre especialitats d’estudis superiors d’Espai Europeu -Interpretació de Jazz i Música Moderna, Interpretació de Flamenc, Composició i Pedagogia musical-, una plataforma de programació musical, un prolífic segell de producció discogràfica, un eficient trampolí de promoció de joves valors, un Jazz Club amb una excel·lent Jazz Orquestra, etc, conformant tot plegat un dinàmic i irrepetible clúster de flamenc, jazz  i música moderna, un hub únic d’interacció global, generador de nous músics i intèrprets, amb noms com Maite Martin, Miguel Poveda o, darrerament, Rosalia

Qui en sap una mica més, reconeix Lluís Cabrera com a impulsor, a primers dels setanta, de la prolífica Penya Flamenca Enrique Morente, a Verdum primer i a Sant Andreu després. O com un dels alçats contra la Planta Asfàltica, que acabaria amb el seu enderrocament i amb la creació, el 1977, de l’autogestionari Ateneu Popular de NouBarris, a la Trinitat Nova. O com l’introductor de “El libro rojo del cole”…. Lluís Cabrera, l’inconforme, l’ insurgent. Fins i tot el disruptiu. Tots recordem les seves intervencions xocants, políticament incorrectes, a repel de l’autoritat amfitriona. I com, tanmateix, sempre acabava mostrant un gran sentit de la realitat i situant-se al costat d’iniciatives sensates i enraonades, dins dels topants del possible. I és que Lluís Cabrera, nascut a Arbuniel (Jaén), que en la ficció esdevé Zimbra, i traslladat al Verdum assilvestrat dels seixanta-vuitanta, sense coturns a mà on enfilar-se i des d’on fer-se sentir, no tenia més remei que bocinejar, incomodar, inquietar els de dalt, just per fer-se respectar i ser escoltat. Al costat del seu refús a arronsar-se a la cuneta, al paper subsidiari que el destí semblava reservar-li, Cabrera feia gala també d’una intel·ligència remarcable, que li permetria idear i aixecar els seus projectes, incidir en el present i fer-se decisiu de cara al futur en tot allò en què operava. Simeon y Tomasa, els seus fantasmes amics de Zimbra, l’interpel·laven, ja a Barcelona: Es hora de gritar, Lorenzo, que te oigan desde Verdún hasta la Barceloneta, desde Montjuïc hasta el Tibidabo. Que tu voz salve los cauces del Besós y el Lobregat. El lugar donde has de clavar tus cachabas ya està sobre aviso. Pronto has de alcanzarlo en la ciudad. La ciudad densa, remota, inasible. La Gran Encisera’ de la que hablaba el señor Obradors. Grítale al mundo hasta perder el aliento: ‘¡Barcelona un día has de ser mía, y te sentaré a mis pies!’”. Era la voluntat fèrria de no deixar-se endur per la riuada de la fatalitat, juntament amb el propòsit d’entendre i dominar el caos, d’acabar ordenant-lo i conduint-lo. Era l’enginy, de vegades trapella, contra la força bruta de les coses i també contra el replegament en la impotència; era el càlcul intel·ligent per construir, per aixecar la pròpia obra, per contribuir així a fer la ciutat i el país,  guanyant-s’hi, de passada, un nom i un lloc. 

Aquest Lluís Cabrera que coneixem, però, només correspon a la punta visible de l’iceberg del personatge sencer. Sota el nivell del mar, la massa amagada és enorme, una massa de glaç roent, que crema en tocar-la. Un itinerari vital que encarna una epopeia, la que va viure la meitat de Catalunya, aquella meitat que va venir de fora i va arrelar entre nosaltres. Luís Cabrera té una identitat d’origen precisa, rural, olivarera, amb “el duende” que emergeix de l’ànima i expressa les penes i els goigs de l’existència, tenyida de la tragèdia omnipresent de la guerra, del classisme dels señoritos que, de la mà de Franco, havien recuperat les seves possessionsescortats ara pels falangistes de camisa blava i pistola al cinto. I amb el pes dels morts i dels odis recíprocs. I amb aquella “pau” feta de gent afusellada, d’empresonats, de perseguits, de represaliats silenciosos, sofrents… I una mirada d’infant que ho pateix i que sovint es refugia en una altra dimensió, en allò que, en literatura, n’hem dit realisme màgic. 

És amb aquests patrimoni que Lorenzo/Cabrera arriba a Barcelona, no a la gran ciutat atapeïda i feta, sinó a l’extraradi a mig fer de Verdum, on ja vivien algunes famílies treballadores catalanes (entre les quals, la meva, on vaig  néixer, cosa que m’ha ofert el privilegi d’una lectura íntim i intransferible, en revisitar sobtadament tants fets iindrets), famílies allotjades en casetes ínfimes, amb el seu hortet, sense  serveis  de cap mena ni tan sols carrers, sense clavegueres ni aigua corrent, entre torrenteres i barrancsque canviaven de formes amb cada pluja. Un Verdum que va poblar-se de coves on s’aixoplugaven els acabats d’arribar i on, de seguida es dispararia la febre constructiva i especuladora… Un caos en procés d’esdevenir alguna cosa semblant a una ciutat. Ara com ara, però, per moments, adquiria aires de far west, en una topografia desolada, presidida per la fantasmal i ruïnosa Torre del Baró, al cim pelat, una mica més amunt de “la Mina”, la cova per on corria una aigua fresquíssima…  

En aquest context, dins de l’epopeia dels nouvinguts, Lorenzo/Cabrera ens ofereix encara el daguerreotip de submóns diversos d’aquells anys. La clandestinitat, amb una intricada sopa de sigles i l’olla a pressió dels ideologismes desfermats, difícil de comprendre des d’ara. I amb el compromís generós de tanta gent arriscada, de tants joves, que hi trobaven la manera de fer front amb dignitat a l’adversitat dominant. L’acció sindical, la insurgència veïnal, l’entrisme a les pseudo-eleccions municipals franquistes, els “salts” sobtats amb les subsegüents manifestacions llampec, els “socials”, les detencions, l’horror de “Jefatura”, la Model, el TOP… La rebel·lió contra l’obediència cega del “centralisme democràtic”, l’evolució cap a la filosofia llibertària que impregnarà la Penya Flamenca Enrique Morente… No tan sols, també els circuits de la delinqüència i l’expansió de la droga a Vardum i, molt especialment, l’impactant procés viscut al “garito del 3”, en el forat negre de la plaça del Dubte cap avall, on el Raval s’ajunta amb la Ronda Sant Antoni i on s’assentaria el Taller de Músics… I, encara, el primer contacte amb l’admirat Enrique Morente, la descoberta de Maite Martín i de Miguel Poveda, la figura de Tete Montoliu… , camí de la creació del Taller. Tot plegat, un itinerari vital fet d’adversitat i d’incertesa, però també d’una voluntat indoblegable de ser. 

Amb la seva forta identitat originària a la motxilla i també amb la voluntat de fer seva la identitat negada pel franquisme que havia descobert entre les famílies autòctones amigues de Verdum, Lorenzo/Cabrera ens dona el perfil d’una gent que va ser decisiva. Què hauria sigut de Catalunya sense els Lorenzo/Cabrera? Podia haver-se desmanegat a mans dels traficants de sentiments i d’essencialismes d’un i altre signe. Els Lorenzo/Cabrera i la proverbial tradició integradora de la societat catalana, particularment la tasca de les esquerres catalanes, polítiques i sindicals, ho van impedir. I va prevaldre la voluntat compartida de futur, la causa comuna, la barreja cultural lligada al progrés social, el gresol que incorpora i fusiona. Lorenzo/Cabrera és el prototipus de la gent que va conformar un dels pilars on s’assenta la Catalunya contemporània. Amb dos moments àlgids, constituents: els anys trenta, amb la Segona República, referit a la primera immigració dels anys vint; i els anys setanta, amb l’ampliació del combat contra el franquisme, per la democràcia i l’autogovern, referit a la segona immigració dels seixanta.  

Per als qui, els setanta i posteriors, ho vam viure en primera persona i sabíem tot el que hi havia en joc, resulta incomprensible que avui hi hagi qui ho oblidi fins a posar-ho de nou en risc. Catalunya no pot ser cap meitat unilateral i intransigent. La Catalunya d’avui és el resultat d’una barreja prodigiosa, que integra molta pluralitat i graus molt diversos d’identificació nacional, cosa que, lluny de ser una feblesa, ha actualitzat la vigència de la nació catalana i l’ha enfortit. Cap projecte que es vulgui patriòtic no pot partir sinó d’aquesta realitat. No fer-ho, persistir a ignorar-ho, equivaldria a llençar la criatura amb l’aigua de la banyera i a posar en crisi la mateixa vigència de la nació catalana.  

Lluís Cabrera ha estat molt explícit en les coses de la immigració a Catalunya, des de la seva autonomia rabiosa, des de la seva vocació àcrata. Va impulsar l’associació  Altres andalusosdesmarcant-se dels suposats andalusos als quals deien representar algunes entitats a les que considerava mogudes tan sols pel negoci. També ha fet front sempre a les concepcions tancades de la nació i a les dinàmiques “pures” i divisives de la societat catalana. Va publicar Catalunya serà impura o no serà (Pòrtic, 2010), un cant a la Catalunya oberta que es renova i s’enforteix fent seva la diversitat de la seva ciutadania, nadiua o nouvinguda. 

Una darrera cosa. “La vida no regalada” està escrita amb una prosa que no es nota de tant com llisca. Una prosa excepcional, austera, concisa, d’una efectivitat extraordinària. Hi ha molt poca prosa que, en un moment donat, no ofereixi resistències, petits sotracs o impediments que interfereixen en la lectura i trenquen l’encanteri de l’evocació. O, altrament, quan l’autor-a domina més l’ofici i se’n surt ben lliurat, també és freqüent que la prosa es perdi en un o altre excés estilístic que es fa notar massa i que entrebanca la lectura, fixant  l’atenció en la forma. La prosa de Lluís Cabrera no peca de cap d’aquests defectes. Rica en expressions populars i del parlar viu dels seus pares i avis, no se la nota. És com si no hi fos. Està al servei absolut d’allò que narra, de les atmosferes que crea, n’és l’eina humil, discreta, sense dèficits ni lluïments… No hi caus fins que tanques el llibre i hi penses. Aleshores, te n’adones: tens entre mans una prosa excepcional, una revelació.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button