CatalunyaPortada

Jordi Font: Junts pel pacte fiscal

Els partits ens acostumen a obsequiar amb una vistosa esgrima, encara que sovint resulti bastant avorrida, sobre uns i altres temes. No se n’ha deslliurat el pacte fiscal que Catalunya necessita tancar amb l’Estat. CiU i PSC n’han estat els protagonistes. Els uns han dit i repetit: “El PSC estarà contra el pacte fiscal, perquè és la pura corretja de transmissió del PSOE i aquest, per més que votés a favor de l’Estatut, és tan centralista com el PP.” I els altres han replicat i han reiterat: CiU és pur tacticisme, esgrimeix la pastanaga del concert econòmic a la basca davant del segment sobiranista del seu electorat, però acabarà en el clàssic pacte econòmic de circumstàncies, destinat a garantir-se suports mutus amb el PP.”

Després de l’esgrima, però, sempre acaba arribant l’hora de la veritat. Aquest cop l’ha precipitada la compareixença pública del dirigent socialista Pere Navarro, acompanyat per l’anterior conseller d’economia Antoni Castells, en la qual s’ha presentat una detallada i rigorosa proposta de pacte fiscal amb l’Estat, amb la intenció que esdevingui, a més, un element central d’allò que avui hauria de ser “el denominador comú del catalanisme”. Es tracta d’un model coherent amb l’experiència federal contrastada d’Alemanya, del Canadà, que parteix del camí fet, de les fites ja assolides, que estableix l’administració tributària única (compartida amb l’Estat i presidida per la Generalitat) i que garanteix una solidaritat justa. Constitueix un model català de finançament, específic, bilateral.

Cal dir que el president Mas no s’ha fet gens el sord, sinó que ha respost de seguida, mostrant-se disposat a parlar-ne. Ja no serà possible tractar-ho a l’engròs com fins ara, sinó que caldrà asseure’s i parlar-ne concretament, al detall.

El 2004, el govern Maragall iniciava el camí, que tancaria el govern Montilla el 2009, cap al nou model que ara regeix, basat en la lògica federal que introdueix l’Estatut i que ha comportat un important canvi qualitatiu. I també un important canvi quantitatiu: increment dels recursos de la Generalitat en 3.700 milions el quart any de l’aplicació (2013). Més encara: el balanç del primer any de l’aplicació (2009) ja ha comportat un increment de 2.421 milions (391 milions per sobre de la previsió feta pel mateix govern d’esquerres), que suposa un increment del 18% en els recursos per càpita, cosa que situa Catalunya, amb un índex del 106%, clarament per sobre de la mitjana.

Després de la sentència del 2010 contra l’Estatut, que va posar potes enlaire els significats del propi pacte constituent de 1978 i que va deixar tocada la relació Catalunya-Espanya, CiU va aixecar de nou (ja ho havia fet el 1999) la bandera del concert econòmic a la basca. La inviabilitat d’aquesta transposició, constatada per tots els que hi entenen, va dur alguns a sospitar que el propòsit perseguit no era la solució del problema, sinó la creació de frustració interessada, cosa que pot generar rèdits partidaris, però que és nefasta en termes de país. Finalment, però, alguns dirigents de CiU han semblat apuntar a un pacte fiscal que compleixi dues condicions bàsiques: màxim poder polític de la Generalitat sobre els seus ingressos i millora suficient de la quantitat de recursos disponibles. Pere Navarro no ha dubtat i ha dit que, en aquesta doble voluntat, “el govern ens tindrà al seu costat”; i, en qualsevol cas, “estem disposats a parlar-ne”. Sí, al nostre petit país, en allò que és d’interès comú, se li fa inexcusable la força de la unitat.

El Punt Avui

omentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button