Portada

Jordi Font: El PSC belluga

Les coses es mouen al PSC. A més del compromís de l’actual direcció a convocar eleccions primàries a la francesa, apareix ara el moviment “Avancem!”, que resulta de la candidatura congressual de Natius Elena, que va comptar amb el suport d’un vint per cent dels delegats, després que Àngel Ros decidís retirar-se i sumar forces. La decisió de crear aquest moviment, amb integrants de Nou Cicle i de les denominades “plataformes” congressuals, suposa la cristal·lització d’un corrent orgànic, destinat per definició a donar la batalla dins del PSC, en les seves organitzacions, en el seu congrés, encara que els seus propòsits s’adrecen també cap enfora.

Altres integrants de Nou Cicle (Daniel Font, Maria Badia…), al seu torn, han vingut posant l’accent en la necessitat de sumar forces i d’impulsar un Fòrum Reformador que aglutini, en la seva pluralitat, totes les veus reformadores del PSC (també Ros, Castells, Tura…, a més d’Obiols i Elena), de manera que ajudi a omplir l’actual dèficit de referents i que promogui, des del tradicional esperit d’agregació que ha configurat el PSC, una relació fructífera amb els sectors socials que no es pleguen al “designi prussià” i que es mobilitzen de manera creixent en defensa de la cotes socials i morals assolides, de la preservació i la reforma de la democràcia, de la unió política d’Europa i que podrien integrar-se en una aliança social i política d’esquerres a Catalunya.

Encara que potser hauria calgut donar ocasió i temps al debat col·lectiu de Nou Cicle, la precipitació dels fets ha alterat irreversiblement el panorama que, malgrat tot, ofereix múltiples potencialitats si tothom s’hi condueix amb encert. Nou Cicle, en aquest context, podria esdevenir l’indret on ambdues iniciatives fessin la seva posada en comú, amb funcions també de think tank i de símbol de l’esperit inconformista i autogestionari que va animar els orígens del PSC.

A parer meu, allò que cal és una reapropiació del PSC per la societat. Catalunya és plena de socialistes, vull dir de gent que es rebel·la contra l’estafa i el cinisme, contra la injustícia i la immoralitat; des de les més joves generacions fins a les més veteranes, totes elles cada vegada més “indignades”. Josep Ramoneda assenyalava l’altre dia el vici dels quadres de partit que “han fet de l’organització i de les seves batalletes el seu únic horitzó”. És exacte, encara que no és l’únic mal que pateixen els partits. També hi ha el mal invers, que treballa en igual direcció: el reflex aristocràtic del responsable públic que menysté l’àgora col·lectiva i que renuncia a repensar, a refer i a liderar el partit a l’altura de la creixent exigència democràtica de la ciutadania. Tots dos mals, en contraposició, condueixen a l’anquilosi que patim. Però, atenció: el malalt belluga i, mentre hi ha vida, hi ha esperança.

A Catalunya, li cal “un nou PSC” (aquest era l’eslògan del darrer congrés). Un nou PSC sense complexos. Que, com qualsevol partit normal, es degui al seu país, a Catalunya, a les esperances de la immensa majoria de la seva ciutadania, sense atenuants de cap mena. Que, enllà dels pactes vulnerats pel nacionalisme espanyol (pacte constituent de 1978 i pacte estatutari de 2006) i sense desdir-se del seu isolat ideari federalista i plurinacional per a Espanya, toqui terra en l’elemental i democràtic dret dels pobles a decidir, tot evitant lliurar el catalanisme a l’hegemonia del nacionalisme nostrat. I un nou PSC que, amb l’enyorat Joan Reventós, es reconegui “hereu de la tradició llibertària”, oposat als poders rampants de qualsevol mena i a les corresponents veritats absolutes, que estan sempre al servei dels privilegiats o que amaguen la corrupció de l’ideal.

omentaris

  1. M’agrada la gent optimista. Fins i tot la que creu en miracles i en revolucions creatives sense catarsi extrema i conflicte amb costos elevats. I l’envejo. No et pensis que me’n foto Jordi, ho dic de veritat. Tant de bo tinguis raó i no hagis de tornar a recrear i reescriure aquest article per enèsima vegada Però -ja ho saps- sóc un descregut. Una abraçada ben forta..

  2. Molt d’acord amb l’Àngel Castanyer i el seu article, i amb l’article d’en Jordi. Cal unitat de tot el catalanisme socialista i a partir d’aquí i del moviment socialista. Sumar i integrar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button