El Kurdistan iraquià (amb capital a Kirkuk), una part del poble kurd situada al nord de l’Irak, acaba de celebrar un referèndum d’autodeterminació declarat il·legal pel govern de l’Iraq. Ho ha fet en un context de tensió, però també de festa popular, enmig d’un esclat de balls i de color. Segons sembla, hi ha hagut un 78% de participació i una àmplia victòria del sí a la independència.
Una primera sorpresa: l’Estat iraquià, malgrat les amenaces reiterades de suspendre el govern kurd i d’enviar-li les milícies xiïtes que conformen el seu exèrcit, no ha intervingut, els ha deixat fer i s’ha limitat a denunciar la il·legalitat del referèndum i a no reconeixer els resultats.
Una segona sorpresa: el president del Govern Regional del Kurdistan, convocant del referèndum, Massud Barzani, ha reconegut que aquest, atesa la seva il·legalitat respecte de la llei estatal, no era vinculant ni tan sols per al govern kurd, però que seria un instrument valuós per negociar amb l’Estat iraquià.
Conclusió: el govern del Kurdistan iraquià i el govern de l’Iraq estan fent una exhibició de seny, aquella virtut de la que tan havíem lluït els catalans. És a dir, una exhibició de sentit de la realitat i de responsabilitat, de consciència que la correlació de forces no pot ignorar-se i que no basta la pròpia raó per meridiana que sembli, sinó que ha de conjugar-se amb les altres raons en presència si es vol evitar el pitjor: acabar a garrotades.
Cal constatar, d’altra banda, encara que sigui de mal comparar, que la posició kurda sembla internacionalment molt més forta que la de Catalunya. La consciència internacional sobre el seu cas és general des de fa molt de temps. I, alerta, disposen de petroli. Cal tenir present a més que, des de 2005, el Kurdistan iraquià té exèrcit propi: els peixmergues, la vella milícia kurda, esdevinguda exèrcit regular. I que el seu paper contra l’Estat Islàmic ha esdevingut clau sobre el terreny, en el camp de batalla, i compta amb l’admiració i el reconeixement de la coalició internacional que combat el Daesh, amb els Estats Units al capdavant.
Tot i així, cap eufòria insensata en el govern kurd, cap fantasia sobre el decantament al seu favor d’alguna de les potències que li són amigues. Cap declaració unilateral d’independència l’endemà d’un referèndum d’altíssima participació i amb una victòria clara del vot favorable a la independència.
Saben que ningú no vol afeblir més el ja prou feble Estat iraquià. I saben també que enfrontar-se fins a les últimes conseqüències a la legalitat d’un Estat de dret és engegar a can Pistraus la seva pròpia legitimitat democràtica; per més que l’iraquià sigui un Estat de dret bastant més defectuós que l’espanyol.
Salvant totes les distàncies, que són moltes, seria saludable que, per uns moments, el govern català es mirés en el mirall del Kurdistan iraquià. Potser així aprendria a deixar de banda les eufòries inconsistents, els miratges efímers, la idea que tenir raó és suficient, l’esperança en un miraculós suport exterior…, per disposar-se a retornar al seny, al sentit de la realitat, al càlcul estratègic, a l’acció política basada en la unitat plural del catalanisme, al consens social com a fonament de la nació, a les aliances espanyoles destinades a assolir el canvi que ha de permetre un nou estadi per a Catalunya. No diré que, per sacsejar les coses encarcarades, no sigui útil una mica de rauxa. Per avançar realment, però, i no diguem per construir, cal una mica de seny.
