Durant els anys trenta i quaranta del segle XX, el món de la cultura va viure de manera intensa les conseqüències econòmiques i socials del crac del 29. Avui no ens és possible desvincular les grans novel·les de Steinbeck, de Faulkner, de Dos Passos o la poesia de Carl Sandburg, o Edgar Lee Masters, d’aquella dramàtica conjuntura. Encara que no hi hagués una relació mecànica entre cultura i política, les preocupacions de fons de la literatura de l’època estaven relacionades amb un impuls de les idees redistributives que s’obrien pas en l’economia en la postguerra.
Als Estats Units, Galbraith afirmava les polítiques de Keynes i a Europa la clau d’una societat atenta als més febles descansava en la creació de poderosos sistemes de protecció social i d’eficaços serveis públics, des de l’educació o la sanitat fins al sistema de pensions. La literatura crítica no només denunciava les injustícies o recuperava la memòria col·lectiva més dramàtica -Grass, Böll, Max Frisch, Hesse, Camus, Sartre, els “joves irats” de Gran Bretanya-, sinó que coadjuvava a aquests canvis en el convenciment que a cada pas en aquesta direcció hi havia un afany moral, un avanç cap a una democràcia més profunda, més sòlida i real.
Els mercats comptaven amb una regulació antiespeculativa (la Llei Glass-Steagall, nascuda el 1933 després del crac del 29, va tenir vigència, en el sistema financer internacional fins a mitjan dècada dels vuitanta: Thatcher i Reagan van començar a desactivar-la i a eliminar els obstacles que aquesta oposava als excessos del liberalisme) i tenien una prevenció enorme davant les exigències de sindicats i altres organitzacions socials i, sens dubte, davant del “referent igualitari” que suposava la mera existència de l’anomenat socialisme real en un món dividit en blocs. I, mentre, la literatura descendia a les realitats sòrdides, dibuixava les contradiccions socials o realitzava prospeccions sobre el futur (Aldous Huxley, George Orwell) a la recerca de societats menys vulnerables als atzars d’una economia que, malgrat tot, es sustentava en la gairebé única lògica del benefici. Llegint les memòries de Günter Grass, o revisant la història del Grup 47, part dels membres van donar suport a les campanyes electorals de Willy Brandt o van ser activistes contra tota mirada complaent cap a un passat d’indignitat o contra els retrocessos socials, s’adverteix que històricament l’intel·lectual progressista ha combinat la crítica a la força hegemònica de l’esquerra, l’SPD, amb el suport als seus candidats en els moments decisius.
A Espanya, la relació l’intel·lectual amb la política, especialment amb l’esquerra representada al PSOE, té alguna cosa de ciclotímica. A grans idil·lis succeeixen gegantines desafeccions. També apareix marcada per la culpa, per la mala consciència i per la desconfiança. Fins i tot avui, enmig de la més greu crisi en vuitanta anys, no és difícil trobar-se amb l’actitud equidistant, amb la renúncia a intervenir, ni tan sols mitjançant el pronunciament davant les gravíssimes conseqüències que per a la vida civil estan tenint polítiques de retallada que només reflecteixen una lectura de la realitat apresa a l’Escola de Chicago. És a dir, a ser, més que la consciència crítica del partit majoritari de l’esquerra o el prescriptor del vot a altres partits progressistes, el suport intel·lectual de les posicions abstencionistes, del vot en blanc, d’un apoliticisme pròxim al nihilisme la conseqüència última ( segurament no pretesa) és facilitar l’accés de la dreta al poder. Cert que, de vegades, determinats incompliments programàtics ho fan extremadament difícil, però, en tot cas, es troba a faltar el terme mitjà basat en l’anàlisi rigorós enfront de la temptació de la demagògia.
Estar amb moviments de contestació com el 15-M no és contradictori amb l’aposta per governs més sensibles a les polítiques reequilibradores, amb afavorir una majoria política que a això respongui. No es tracta del mal menor, sinó de pura coherència. D’avaluar, al costat de la crítica a les derives erràtiques d’un partit i a l’exigència d’austeritat, exemplaritat i rigor en el comportament dels seus càrrecs públics, de més democràcia i més transparència en la seva relació amb la societat, quines propostes permeten avançar en la Europa social i limitar el poder dels mercats (tot i les gens menyspreables dificultats objectives) i aprofundir la democràcia.
Aquest és el nucli, l’element essencial davant del qual l’intel·lectual progressista no pot mantenir-se neutral encara que sigui crític, fins i tot radicalment crític, amb la força hegemònica de l’esquerra, amb la socialdemocràcia. Stéphan Hessel, autor de Indigneu-vos i gens sospitós de conformisme, ho va deixar clar a Madrid el passat mes de setembre quan va presentar el seu assaig Comprometeu-vos. Va venir a dir que en cas d’haver de votar a Espanya, optaria pel candidat socialista. Demostrava, amb això, una clara consciència de la complexitat de la realitat espanyola i europea i de la necessitat d’evitar el triomf de les polítiques més retardatàries i ultraliberals. Aquesta actitud intel·lectual respon a una pregunta bàsica: qui, amb totes les seves contradiccions, pot contribuir millor els avenços democràtics, a obrir vies de participació, a establir un diàleg amb els moviments socials i culturals, a garantir els recursos destinats a l’educació i a la cultura, a la recerca, a la ciència, a la universitat, a establir mecanismes reguladors al funcionament del sistema financer? La resposta sembla òbvia.
Des d’una òptica progressista, és raonable pensar que, per exemple, seria un contrasentit, de cara a les pròximes eleccions presidencials nord-americanes, castigar Obama per no tancar Guantánamo o per no executar de manera completa la seva reforma sanitària, possibilitant així un govern inspirat per doctrinaris neocon i pel Tea Party. Aquest mateix argument és el que, en el fons, tradicionalment condiciona el comportament de l’esquerra no socialdemòcrata en la segona volta de les eleccions franceses i és un argument que ens serveix per a Espanya. L’exemple és recent: el càstig al PSOE el 20-N, que es va traduir en una fugida de vot cap a l’abstenció (només una part dels més de quatre milions de vots perduts va ser a altres opcions de progrés), no va conduir a un govern més a l’esquerra, en teoria més reequilibrador i més democràtic, sinó a les antípodes. I … per quant de temps? La societat andalusa va veure, en bona mesura, aquesta deriva i va demostrar, una vegada més, que sap de complexitats: va reequilibrar per l’esquerra.
És aquí on hi ha el nus del problema: com, en una societat complexa i contradictòria com la que vivim, es construeix, des del món de la cultura, un suport que sigui crític però que, alhora, no permeti que, en els moments decisius, els que desconfien de l’Estat i de les polítiques de benestar, del valor de la cosa pública, accedeixin al poder polític i actuïn amb la lògica pura i dura dels mercats.
Avui, tal com va ocórrer en altres moments històrics (en el crac del 29, en la postguerra europea, en els anys 60), l’Europa amenaçada en els seus fonaments democràtics no només necessita de l’acció política progressista de l’esquerra en les seves diverses formes i perspectives, des de l’ecologisme a la socialdemocràcia: és imprescindible l’aportació del pensament, de la civilitat entesa en el sentit més profund i radical, la implicació del món de la cultura i de la universitat en el disseny d’una societat en la qual els mercats no tinguin l’última paraula. Entre altres raons perquè la pròpia cultura només s’afirma i creix en un ecosistema democràtic, d’igualtat d’oportunitats, de llibertat i tolerància.
