CulturaEspai socialistaPortada

Jordi Font: Antoni Dalmau, aquella mirada franca

Antoni Dalmau ha estat una persona que s’ha fet estimar. En el decurs del seu trajectefecund, ha deixat excel·lents realitzacions i grans afectes. De mirada franca, escoltava encuriosit i amatent, les idees i iniciatives que li poguessis explicar, a les que responia generalment amb un entusiasme encomanadís, que empenyia a volar. Sempre optimista i positiu, jovial, sovint enriolat, lluny dels enravenaments propis de la trona on l’atzar l’havia enfilat aquell 1982, quan va accedir a la presidència de la Diputació deBarcelona. Una responsabilitat que exerciria fins a 1988 amb una netedat escrupolosa, intransigent contra les opacitats i les corrupteles, rebel davant dels acataments injustificats, refractari a les  jerarquies fàctiques barcelonines. 

Amb l’energia i el fervor del que arriba, va iniciar la transformació de la Diputació en una administració plenament encarada a la cooperació amb els ajuntaments. I també en una administració facilitadora de la incipient Generalitat, allargant funcions de suplència en tants aspectes i propiciant els traspassos en condicions òptimes dels serveis nacionals que havien recalat tants anys a la Diputació. Això, per descomptat, en paral·lel a la defensa zelosa dels interessos i de l’autonomia dels Ajuntaments respecte del Govern. Va ser sempre un home de diàleg i de pacte. Es va sumar, feliç, a la proposta de Pacte cultural de 1985 i la Diputació de Barcelona va ser la primera administració a adoptar compromisos al respecte. Fins que un llamp, caigut d’un cel massa baix de sostre, ho va fulminar tot.  

Antoni Dalmau era de maneres contingudes i educades, congruents amb la seva matriu familiar demo-cristiana i amb la seva antiga condició de professor i de corrector de català. El seu batec, però, era càlid i efusiu, quan no apassionat i vehement, enamorat, desitjós d’assaborir tots els replecs que la vida li anés oferint. 

Així va ser com aquell noi escolta dels anys seixantes i aquell advocat dels setantes, es va implicar en la insurgència local igualadina, a cavall de la causa de la llengua. Ho faria al costat d’ Eduard Eroles, aleshores jove caputxí indòmit i posteriorment càlid gelater i tertulià de Ciutadella, amics de l’ànima fins al darrer dia. Ambdós no trigariena incorporar-se a aquell procés autogestionari, d’esperit llibertari i catalanista, que va ser Convergència Socialista de Catalunya (1974) i que acabaria donant lloc a la unitat socialista (1977-78) -un dels fonaments de la unitat civil del poble de Catalunya-, al retorn de la Generalitat exiliada (1977) i al municipalisme català contemporani, quetindria, en Antoni Dalmau, un dels seus màxims exponents. 

Vindria després la vicepresidència del Parlament, entre 1988 i 1995. I, de seguida, el seu trànsit coratjós al camp civil i cultural, amb la presidència de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic, de 1988 a 2013, que donaria forma institucional a aquella realitat de base cooperativa, mentre abordava la gran empresa de construcció del nou teatre de Montjuïc i preservava el model de “teatre públic i no oficial” que era a l’origen del projecte. Entretant, Dalmau havia iniciat la seva incursió en el camp de la literatura i de la història. Hi acabaria posant l’ànima i la seva immensa capacitat de treball, amb una clara voluntat de nova professionalització. Va escriure novel·les i assajos, va traduir llibres, va capbussar-se als arxius, darrera les passes dels càtars… El grup d’amics “dels Caps d’Any”, una colla divertida, políticament transversal, lligada atzarosament entre els despenjats d’una nit de Cap d’Any de fa molt de temps, vam seguir durant dos dies la ruta dels “bons homes” fins al castell de Montsegur, guiats per la mà sàvia d’en Toni, després d’haver-ne llegit els seus llibres, en una experiència poderosa que va determinar el nom definitiu del grup: “els càtars”. 

Però no tan sols: als arxius, Antoni Dalmau hi va esgratinyar també les pistes del moviment llibertari al nostre país, una realitat tan colossal com, en proporció, poc estudiada. L’heterodòxia àcrata i la seva proverbial desorganització l’havien arraconat a una posició secundària dins de la nostra historiografia, exceptuant algunes meritòries aportacions. Les seves recerques en la matèria van ser d’una precisió impecable, amb una escriptura esplèndida, que va il·luminar-nos vastes zones de penombra i perfils pràcticament inèdits i interessantíssims, com el de Fernando Tarrida del Mármol. No havia acabat la feina: tenia peces diverses al teler i altres que tot just estava ideant.

Enyorarem Antoni Dalmau per tot allò que ha fet i per tot allò que no ha tingut temps de fer, darrere les petjades dels càtars, darrera les petjades dels llibertaris, darrera les causes nobles que van moure aquell joveníssim escolta i advocat igualadí. Vells i bells imaginaris que trasllueixen el deler de bondat i de justícia que neix entre els humans, al costat de tantes males herbes, i que, ben segur, contenen algunes de les claus irresoltes del nostre present i del nostre futur, de la condició humana de sempre. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button