CatalunyaPortada

Jordi Font: Afirma Urenda

El conseller Felip Puig tenia un pla: entraria a la plaça amb els estris de fer dissabte i, un cop a dins, miraria de “fer net”. I va fer, certament, una important “neteja”: va endur-se’n ordinadors, cuines, altaveus, tendals, plecs de signatures, pancartes, murals, aforismes…, i va estossinar de passada un munt de gent asseguda a terra que reclamava les seves pertinences i movia les mans alçades en senyal de pau. Va ser un escàndol ciutadà.

El conseller ha hagut de rebobinar i el seu bat erecte ha quedat ben pansit. Com també el zel dels qui, en la defensa èpica de l’espai públic, haurien desallotjat la mateixa àgora d’Atenes. O dels qui han trobat “sacrílegues” les pancartes sobre el monument a Macià, sense adonar-se del somriure que amagava el venerable bigoti de l’Avi, al qual la gent d’ordre del seu temps sempre havia considerat un quixot enquimerat.

Els “indignats” continuen clamant contra la selva capitalista global i contra la política que n’és hostatge. Alguns ho fan amb un deix “antipolític”, derivat tant de l’anorèxia democràtica que patim com de l’interès dels poderosos per abolir la política. “Haga como yo –deia Franco–, no se meta en política”. Només l’acció política pot posar el peu al coll a l’economia. També en el pla global, com ho havia fet en el pla estatal.

Entre 1974 i 1976, el socialisme català va construir-se mitjançant un procés aglutinador de naturalesa clarament autogestionària. Anava al davant la crítica al poder, una dimensió essencial que la tradició comunista havia ignorat. Per això, ens proclamàvem “hereus de la tradició llibertària”. Un dia, uns quants ens vam encallar en l’equívoca distinció entre “democràcia formal” i “democràcia real”, cosa que ens va reportar l’envestida irada del principal inspirador i impulsor d’aquell procés autogestionari, Raimon Obiols, que aquell dia anava massa cansat per aguantar segons què. “La democràcia o és formal o no és democràcia!”, va etzibar-nos. I ens va engegar.

Escorreguts, vam acudir al nostre confessor, José-Ignacio Urenda, respectat dirigent dels seixantes i autèntic Sòcrates de catacumbes, pacient i reflexiu, que va exercir la seva maièutica –de la política i de la vida– sobre tres generacions successives, mentre fumava negre i absorbia lentament un gintònic. Algunes vegades, però, sentenciava de manera nítida i urgent, com qui ha de comunicar una “veritat” ineludible, nascuda del seu dilatat compromís, talment com les coses que “afirma Pereira” (Antonio Tabucchi). L’Urenda, avui, passejaria entre els “indignats”, en convidaria uns quants a fer un gintònic, procuraria ajudar-los a formular-se les preguntes encertades i segur que acabaria per dir-los alguna cosa semblant a la que ens va dir a nosaltres aquell dia.

Abans, però, cal explicar dues coses. La primera: el Pájaro era un loquaç expert en “Revolucions”, del qual estàvem molt farts; un xerrameca incansable, d’aquells que els italians anomenen culos di ferro, perquè aguanten més que ningú i guanyen les assemblees per esgotament de la concurrència, quan ja han desfilat tots els que han de matinar i només queden quatre gats abduïts i quatre més d’atordits. D’altra banda, l’Urenda professava un autèntic odi a la seva portera, una bruixa fatxa i tafanera que l’espiava i en malparlava, procurant de fer-li la vida impossible.

Aquell dia, l’Urenda, mentre fèiem un gintònic i com qui du un missatge que no té espera, va sentenciar: “Sabeu què és la democràcia? És el lloc on la voluntat del Pájaro i la voluntat de la meva portera valen exactament igual”. Ho va dir a repèl de les seves baixes passions, en un exercici meritori i convençut de racionalitat. I nosaltres ho vam entendre per sempre més. Caldrà aproximar-la, globalitzar-la, donar-li vida, però no ho perdem mai de vista: la democràcia és aquesta formalitat essencial. Afirma Urenda.

Avui

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button