Quan el PSC escriu a Ernest Maragall per renyar-lo per trencar la disciplina de vot, s’equivoca. Pot ser la preocupació del secretari d’organització, però el problema prioritari del PSC no és el germà de l’expresident sinó l’estat de convalescència hospitalària en què està el partit.El PSC, com el PSOE, està malament perquè una gran part de l’opinió continua culpant d’aquesta crisi Zapatero. El PSC també pateix (no el PSOE ni, sembla, tampoc Carme Chacón) perquè la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut tendeix a legitimar la creença que la via estatutària està esgotada. El projecte d’una Catalunya lliure i autònoma en una Espanya plural és, després de la sentència, més difícil de defensar. Sobretot després de la incapacitat del president Montilla (va cedir el testimoni a Òmnium) d’encapçalar la resposta catalana. Però el PSC també ha perdut les eleccions autonòmiques, les municipals i les legislatives al cap de set anys d’haver accedit al súmmum (la presidència de la Generalitat) per no haver aconseguit -o no haver sabut- manar. Quan s’ocupa el poder però no es dirigeix ni moralment ni materialment el país, la sanció electoral és molt lògica. I les derrotes han sumit el partit en el desànim i el desconcert.
En l’últim congrés, el PSC es va donar una nova direcció. El que és positiu és que el nou secretari general és un polític competent, rodat en el nivell de la gestió municipal, que coneix bé el partit i que, cautelós, coneix la dificultat de la tasca i no creu en els miracles. No és diputat, i això li resta visibilitat i treu coherència al grup parlamentari, i no va sobrat de punch, però estudia a fons els dossiers. I sobre el pacte fiscal ha fixat una posició coherent. El PSC ha d’estar al capdavant de la demanda d’un més bon finançament de Catalunya. Això va ser el pacteCastells (amb el suport d’ERC i no de CiU), però després Madrid l’ha incomplert en part. No només per la «deslleialtat» que denuncia Castells, sinó també per la crisi fiscal espanyola. Per això ara és obligat blindar el sistema amb una agència consorciada (que ja preveia l’Estatut) i el màxim poder fiscal compatible amb la Constitució, perquè reformar-la obriria un altre meló. És un projecte ambiciós, gens fàcil amb un Govern del PP i amb un PSOE reticent, però possible.
En canvi, el PSC no pot assumir el pacte fiscal / concert que proposa CiU. Perquè és inviable (constitucionalment i políticament). Perquè ningú demana res inviable si no és per anar a un escenari de confrontació, perniciós, atès que -ho diu Mas-Colell– avui l’Estat espanyol és l’únic banc que li queda a Catalunya. I, afegeixo, no convé desestabilitzar-lo més del que ja ho està. I darrere de la petició d’una cosa inviable hi pot haver una operació de gimnàstica preelectoral o independentista que no interessa als socialistes.
És una posició justa i coherent, però no fàcil. Perquè vivim temps de tribulació i perquè el simplisme (la culpa és de Madrid) sempre ven. Per cert avantatge mediàtic de l’independentisme light i perquè CDC és (ho ha estat sempre) una màquina ben greixada amb tendència a creure que encarna Catalunya i aficionada a llançar sospites de dubtosa catalanitat cap als que legítimament no comparteixen les seves idees.
Per això el PSC hauria de defensar la posició sense complexos. Sí a un fort pas en la millora del sistema de finançament (i el seu blindatge), però no al concert fiscal i a la independència econòmica. Però la rotunditat no és fàcil en un partit convalescent i al qual els seus errors en l’etapa de govern han portat a una situació d’indigència mediàtica. La intervenció de la diputada i portaveu econòmica,Rocío Martínez Sempere, molt mesurada, va anar en la bona direcció. Però després… hi ha polítics del PSC a qui tremolen les cames quan s’ha de plantar cara a CDC i n’hi ha altres que s’enreden en males polèmiques. És incoherent que el PSC canviï de portaveu a meitat del debat, si no és per mantenir els equilibris (o carències) internes. És absurd que el líder parlamentari del PSC tracti el president Mas amb una deferència que aquest no va tenir mai (quan dirigia l’oposició) amb els presidents Maragall i Montilla. I tampoc s’ha encertat amb Ernest Maragall. Qüestionar la llibertat de vot d’un diputat en un cas sonat és antipàtic, antiliberal i posa el focus del debat on no ha d’estar. El diputat Maragall defensa una posició pròpia. D’acord. És estúpid que el PSC s’enredi en això i no dediqui els seus esforços a fixar amb claredat i rotunditat la seva (aprovada internament per pràctica unanimitat).
El president Mas és intel·ligent, pragmàtic i hàbil. Va ser elegit amb l’abstenció del PSC, ha governat tota la legislatura amb el suport del PPC i diu que mira al futur de Catalunya en comunió espiritual amb ERC. ¡Chapeau! Però aquest contorsionisme -amb una indubtable rendibilitat interna a Catalunya- és estèril a Madrid i a la llarga és contraproduent. Ja es va veure quan Mas va pactar nocturnament el text final de l’Estatut amb Zapatero apartant Duran de la foto, menyspreant el PSC (que va quedar en estat paraplègic) i humiliant i irritant ERC. Potser va ser un cop polític magistral, però ni l’Estatut ni Catalunya hi van guanyar res.
