Portada

Joan Ridao Martin: Mas i la ‘doctrina Alejandro Sanz’

Després de sepultar el pacte fiscal, a Artur Mas no li quedava més remei que anunciar ahir una imminent convocatòria d’eleccions de tall plebiscitari, amb el rerefons del debat sobre la independència. Una altra cosa és que el seu desig, expressat amb cert to èpic, de no tornar a presentar-si Catalunya aconsegueix “els objectius nacionals que decideixi” (llegeixis un referèndum) tot just emmascara el càlcul electoralista que batega. No en va, Mas aprofita l’avantatge competitiu que suposa agafar a la resta de les forces polítiques amb el peu canviat. Però, insisteixo, les eleccions eren indefugibles. Si a Rajoy se li exigeix, i amb raó, un referèndum o unes eleccions per donar la volta al seu programa com un mitjó, també a Mas, que ha comparegut davant els electors amb el gran ham electoral del pacte fiscal, ha de presentar noves credencials per al pròxim cicle polític.

A més, sembla indiscutible que ens trobem davant d’una nova etapa. Amb tantes incerteses com es vulgui, però marcada per la insòlita audàcia de CiU de proposar avenços cap a l’Estat propi després de l’enèsima topada del catalanisme amb l’aparell de l’Estat. La determinació i el discurs sobrevingut de Mas, amb tants eufemismes com es vulgui, no deixa d’anar al compàs d’un fenomen nou: la creixent centralitat social d’un moviment sobiranista que, com es va veure en la manifestació de l’11-S, és cada dia més burgès, es troba copat per una classe mitjana que és la que enarbora l’estendard. I encara més. El que abans podia semblar a molts reactiu, testimonial i fins i tot hilarant, ara és el més transversal, interclassista i intergeneracional del món. A més de que en l’exclusiu eix polític catalanista és indiscutiblement hegemònic.

La pregunta subsegüent és: i després què? Doncs el següent pas, si és que hi ha consens entre la majoria de les forces del Parlament, hauria de ser una consulta sobre el futur estatus de Catalunya, a l’estil del Quebec, Montenegro o Escòcia. La legalitat internacional ja ha emparat recentment alguns supòsits i fixat fins i tot les regles del principi democràtic per excel·lència. En aquest eventual context, s’hauria d’imposar la negociació política, encara que sigui a contracor com fa Cameron al Regne Unit o abans els federalistes canadencs.

És clar que a l’altre extrem pot oposar-se a tot això dient que l’ordenament constitucional espanyol no ho permet i que es requereix la modificació per una via tan rígida com “impossible” de l’article 2 de la Carta Magna, el de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. Així ho ha fet en aquestes mateixes pàgines el col·lega, amic i admirat Javier Pérez Royo. Tot i saber que per a això cal una majoria de dos terços de les Corts, la seva dissolució, la convocatòria d’eleccions, la ratificació també per dos terços i un ulterior referèndum… O pitjor encara, pot insistir de forma una mica pelegrina en què per decidir el futur dels catalans cal consultar tots els espanyols, des del cap de Gata fins a Finisterre. Però tot això em suggereix l’estampa d’aquell nen que intueix el perill i es cobreix la cara amb les mans, per no veure-ho. Hi ha qui no vol veure que el gran canvi experimentat pel dret internacional de secessió és que, com va posar en relleu la Cort Suprema del Canadà el 1998, el legítim avui en dia és la voluntat democràtica de la majoria. I això no es pot ni desconèixer ni desvaloritzar, i menys llançant una Constitució enguixada al capdavant de Catalunya.

Com Ottawa o Londres, Madrid hauria d’actuar amb maduresa democràtica, com tot Estat de tradició pluralista, i tractar, si vol, de torpedinar políticament aquest procés amb arguments, a les urnes. Fins i tot amb males arts. Però mai amb un veto. Hauria actuar com Alejandro Sanz ahir a TV-3: “Em faria peneta, però estem en una democràcia”.

El País

 

Un comentari

  1. L’article m’ha convençut que el primer pas, com creia jo, no és el canvi legal impossible de la Constitució. Les eleccions que guanyaran, deixarà a CiU -i no al Parlament, la iniciativa d’un referèndum encara que no vinculant legalment. Donat que hi hauran vàries opcions, la d’independència no serà, com al Canada,”elargie”. En tots els casos doncs, els partits podran continuar a jugar al joc estèril actual, i CiU a la puta i la Ramoneta, com fins ara. Penso que la decisió de les eleccions és més personal de Mas d’aprofitar per ell més que per CiU l’onada del 11S. Car el sol risc, és que CiU no obtingui la majoria absoluta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button