El passat dia 13, el Financial Times va publicar un ampli comentari que, basat en la decisió de Nissan d’ampliar la fabricació de vehicles a la planta de Barcelona, destacava que “la disminució de costos laborals està fent d’Espanya una localització creixentment competitiva per fabricar i exportar cotxes “i citava com a exemple decisions similars de Ford, Renault o Volkswagen. Jo vaig considerar una molt bona notícia la decisió final de Nissan, després de la dosi de teatralitat de la negociació. Una decisió en sentit contrari hagués afegit un nou element de pessimisme en el ja tan deprimit ambient de la nostra economia. El sacrifici laboral crec que estava justificat. Però això no m’impedeix fer algunes reflexions.
En una Europa amb un mercat i moneda unificats, i en un món creixentment globalitzat, la competitivitat només es pot mesurar en termes globals ja que una part molt important de la producció ha d’anar destinada a l’exportació. El món és avui el nostre mercat, i Europa el nostre mercat interior. Per tant, totes aquelles mesures que ens permetin recuperar competitivitat van en la bona direcció. Però, si us plau, no simplifiquem: Ni el cost laboral depèn només dels salaris, ni en parlar de costos es pot pensar només en els laborals, ni la competitivitat depèn només dels costos! Anem a pams.
1. Salaris. L’important augment de costos salarials a la indústria espanyola (i catalana) durant els últims 15 anys es va deure sobretot a tres factors: el diferencial d’inflació que es va anar acumulant any rere any respecte a altres països de l’euro, els increments salarials indexats només amb l’IPC i pactats normalment per sobre de l’IPC, i la no compensació d’aquests increments amb augments de la productivitat (treballar més o millor, i invertir més per millorar l’equip productiu). Aquesta és una constant de la nostra economia que, al llarg de dècades, hem anat resolent devaluant la moneda, cosa que ara no podem fer. La moderació de costos salarials depèn doncs de compromisos mutus entre treballadors (productivitat del factor treball) i empreses (inversió en capital físic i humà).
2. Costos. Hi ha molts costos que influeixen en el preu final. Penso en els costos de l’energia, que en alguns casos són molt importants i que exigeixen una urgent revisió de la política energètica. Penso en els costos derivats de la utilització d’infraestructures, que exigeixen que les inversions públiques es facin amb un criteri de millora de la competitivitat i no per raons sumptuàries. Penso en els costos financers que exigeixen dedicar els recursos de l’estalvi a finançar l’activitat productiva i no l’especulativa. I penso en els marges de benefici buscat per les empreses que, seguint el miratge que han creat les rendibilitats de les inversions especulatives, s’han situat de vegades en uns nivells exagerats.
3. Competir. Competir en preu a força de baixos costos correspon a una etapa de desenvolupament dels països, quan obren les economies al mercat mundial amb uns nivells de vida relativament baixos. Va ser la situació de l’economia espanyola durant els anys setanta i vuitanta del segle passat. Però això es veia com un període transitori, ja que hi havia molts països (a Àsia, i també en l’est d’Europa) disposats a agafar el relleu en els costos baixos. Per això es va haver de preparar el país reforçant els seus aspectes de tecnologia, de formació i d’innovació. Sempre he simplificat en una frase aquesta estratègia: “Quan no puguis fabricar un producte més barat, fabrica un producte millor, i si no pots fabricar amb millor qualitat, fabrica un producte nou”. Costos, qualitat i innovació són les tres etapes de la competitivitat en els països que progressen.
L’opinió del Financial Times em sona a una història de 30 anys enrere. Espero que Nissan no hagi decidit només per raó de costos laborals. Recuperar competitivitat per aquesta part és bo perquè en aquest tema també havíem generat una bombolla. Però pensar en tornar a l’etapa anterior seria renunciar al desenvolupament ia la millora del nivell de vida i dels serveis. Les retallades pressupostàries en formació, investigació o infraestructures productives, m’ho fan témer.
