Raimon Obiols: Desigualtat o democràcia, un combat decisiu
Desigualtat o democràcia, un combat decisiu
Al juny de 1930, el gran economista John Maynard Keynes va pronunciar una conferència a la Residencia de Estudiantes de Madrid. titulada Les possibilitats econòmiques dels nostres néts. Hi va incloure, en forma de profecia a cent anys vista, aquest fragment: “L’amor als diners com a possessió —a diferència de l’amor als diners com a mitjà per als plaers i les realitats de la vida— serà reconegut pel que és, una morbositat més aviat repugnant, una d’aquelles tendències semicriminals, semipatològiques, que hom encomana amb calfred als especialistes en malalties mentals.”
Malauradament, gairebé un segle després, no podem sinó constatar que Keynes no va encertar en la seva predicció. Els grans ultrarics d’avui no tan sols no han superat la seva avidesa pels diners, sinó que acumulen fortunes inimaginables fa cent anys i, a més, no satisfets amb això, intenten prendre directament el comandament polític dels afers del món.
La millor metàfora visual d’aquesta perillosa situació és el Despatx Oval de Trump, pels despropòsits que s’hi han viscut i per la seva desbordant apoteosi de banderes, estendards, cortinatges, motllures i frisos daurats. Laura Ingraham, presentadora de Fox News a qui el vanitós president reelegit va mostrar l’ornamentació renovada i bigarrada del seu despatx, va escriure al seu compte de Facebook: “Puc confirmar que és or REAL!”.
A començaments de novembre, un internauta hi va descobrir una novetat. En les imatges del Despatx Oval hi havia aparegut, d’un dia per l’altre, un rellotge de sobretaula Rolex (també d’or) damunt l’escriptori presidencial. Estirant el fil, es va saber que, aquells dies, Suïssa havia enviat una delegació de magnats amb la missió de reduir els aranzels que Trump havia imposat al seu país, i que ho van fer amb regals: un rellotge Rolex de sobretaula especial, un lingot d’or personalitzat d’un quilogram i “un munt d’elogis”, segons el diari britànic The Guardian, que va dedicar al fet un article editorial (aquí, en anglès).
Després van venir les explicacions. El director de Rolex va descriure el rellotge com “una expressió modesta i refinada de la tradicional rellotgeria suïssa”. El lingot, decorat amb els números 45 i 47 en honor del primer i del segon mandat de Trump, va ser un obsequi d’una empresa suïssa de refinament d’or i està valorat en uns 130.000 dòlars.
Sembla que el que el govern helvètic no havia aconseguit (reduir aranzels), ho va aconseguir aquella comitiva de multimilionaris amb els seus presents. Tot i que el ministre suís d’Economia ho va desmentir (“No hem venut la nostra ànima al diable”), va haver de reconèixer que la caiguda dels aranzels punitius (del 39% al 15%) havia suposat “un gran alleujament”.
“No es tracta de mera habilitat diplomàtica”, escrivia The Guardian en el seu editorial, sinó “un recordatori de fins a quin punt la gran riquesa concentrada en poques mans compra l’accés al poder per torçar les polítiques públiques. Pot esdevenir alarmantment la norma si continua l’augment actual de les desigualtats globals.”
L’editorial de The Guardian relacionava la visita suïssa a la Casa Blanca amb un text de Joseph Stiglitz, inclòs en el recent Informe global sobre desigualtat encomanat per la presidència sud-africana del G20. Fa anys que el premi Nobel d’economia alerta sobre les amenaces que la creixent desigualtat representa per a la democràcia. En un article del 2011 (“Del 1%, pel 1%, per al 1%”, aquí en anglès) va descriure sintèticament una situació que explicava, en bona mesura, el que havia de venir després als Estats Units: “De res no serveix fingir que el que òbviament ha passat no ha passat. L’1% més ric dels nord-americans rep ara gairebé una quarta part dels ingressos nacionals cada any. En termes de riquesa més que no pas d’ingressos, l’1% més ric controla el 40%. Fa vint-i-cinc anys, les xifres respectives eren del 12% i del 33%.”
Ara, una dècada després, Stiglitz adverteix que l’1% més ric de la població mundial ha capturat el 41% de tota la nova riquesa des de l’any 2000, mentre que la meitat inferior només n’ha guanyat l’1%. Tot això té repercussions polítiques dramàtiques, com comprovem cada dia.
Stiglitz argumenta que la desigualtat creixent no és una conseqüència fatal i inevitable de la “globalització” o de la “tecnologia”, sinó una elecció política, resultat de decisions concretes. És la conseqüència de la desregulació financera, de les rebaixes fiscals als més rics, de les privatitzacions a ultrança i de l’afebliment dels sistemes de protecció social i laboral. El contrari també és cert: les desigualtats poden combatre’s i reduir-se amb una política democràtica adequada, amb professionals solvents i amb un bon govern dels assumptes econòmics i socials.
També la societat ha de lliurar aquest combat contra les desigualtats. Ens resulten intolerables les discriminacions de gènere, discapacitat o orientació sexual, però abaixem la guàrdia resignadament davant les escandaloses disparitats econòmiques, com si fossin inscrites en l’invariable de tots els temps. Els minuts de silenci davant consistoris o parlaments pels casos de violència i discriminació són imprescindibles, però no n’abunden contra els sous miserables o els preus inassolibles de l’habitatge.
D’entre les economies principals de la zona euro, la que més creix és l’espanyola. La Comissió Europea la xifra en un 2,9% del PIB. El contrast amb les principals economies europees és espectacular: Alemanya creixerà un 0,2% aquest any, França un 0,7% i Itàlia un 0,4% (¡I les dretes d’Europa parlen del “miracle Meloni”!). Però, en presentar les dades per al 2025 al Congrés, el ministre Carlos Cuerpo va anunciar que, a partir d’ara, s’inclouran indicadors de reducció de les desigualtats en els quadres macroeconòmics i objectius del govern. És una bona notícia. A Espanya, el progrés social dels darrers 50 anys ha estat extraordinari —deu anys més d’esperança de vida, sense anar més lluny—, però en les dues últimes dècades han sorgit noves i greus formes de desigualtat, sobretot en els salaris i en l’accés a l’habitatge. Això té un efecte nefast sobre la democràcia: alimenta, simultàniament, la desconfiança antipolítica dels de baix i l’autoritarisme populista dels més rics, que temen els de baix.
L’habitatge ja és el principal focus de desigualtat: gairebé la meitat de la població afirma que afecta directament les seves vides.
Entre aquestes desconfiances creuades es jugarà, en els propers anys, un combat democràtic decisiu. O bé l’acció política —a la societat i a les institucions— aconsegueix una prosperitat progressiva i compartida, o bé la desigualtat creixent serà l’arma dels ultrarics i de les dretes radicals per erosionar i eliminar les llibertats i la democràcia.
