Divendres passat, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de consultes populars no referendàries amb l’ampli suport de CiU, ERC, PSC, ICV–EUiA i la CUP. Els socialistes catalans hem votat la llei perquè creiem que cal revitalitzar la democràcia obrint espais de deliberació ciutadana. És la mateixa voluntat, per exemple, que guia l’avantprojecte de llei andalusa de participació ciutadana, que en el seu article 23 diu el següent: “D’acord amb el que disposa l’article 78 de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, les administracions públiques andaluses podran convocar i realitzar, en l’àmbit de les seves competències i en els termes que es regulin reglamentàriament, processos de participació ciutadana mitjançant qualsevol instrument de consulta popular quan considerin oportú conèixer l’opinió de la ciutadania sobre determinats assumptes o polítiques públiques, ja sigui per valorar els efectes reals de les mateixes o per adoptar decisions sobre elles”.
Lamentablement, el president Mas, obligat per l’acord al qual va arribar amb ERC, ICV–EUiA i la CUP, pretén utilitzar la llei catalana de consultes populars no referendàries per convocar una consulta formulant una pregunta pròpia d’un referèndum. Arribat aquest moment, és obvi que el Govern d’Espanya, en ús de les seves atribucions, demanarà al Tribunal Constitucional la immediata suspensió del decret de convocatòria de la consulta i segurament també la de la llei en què s’empara. Enric Fossas va escriure divendres a EL PAÍS un article absolutament aclaridor sobre aquesta qüestió.
En aquest supòsit, des del meu punt de vista, el que caldrà fer és deixar en suspens els preparatius d’aquesta consulta i esperar la decisió definitiva de l’alt tribunal, que donarà o traurà raons a uns i altres. Només llavors podrem ajustar a la seva resolució les decisions preses aquests dies. No m’imagino que un responsable polític, i sobretot si exerceix responsabilitats de govern, pensi si més no en una altra línia de conducta.
És obvi que ni la suspensió de la consulta ni l’eventual anul·lació definitiva de la convocatòria i la llei en què se sustenta resolen el problema de fons, que no és altre que la necessitat de donar curs polític i democràtic al profund malestar d’importants sectors de la societat catalana sobre l’actual relació de Catalunya amb la resta d’Espanya. Només cal veure el seguiment de les mobilitzacions amb motiu de la Diada Nacional en els últims anys i recents resultats electorals per calibrar l’abast d’aquest malestar.
És evident que així no podem seguir; i també ho és per a mi que no hi haurà solució estable al problema de fons que no passi per donar la paraula a la ciutadania. Les raons del malestar són profundes i tenen a veure amb una severa crisi de sistema que requereix d’una revolució democràtica a tot Espanya. Però si ens cenyim estrictament a les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, l’actual malestar porta causa de la sentència del Tribunal Constitucional que va alterar l’Estatut de Catalunya que, després d’haver estat aprovat per majoria absoluta per les Corts Generals, va ser sotmès a referèndum dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Resulta imprescindible superar aquesta anomalia democràtica a través d’un nou pacte polític que haurà de, al seu torn, ser sotmès a referèndum de la ciutadania.
La solució al problema de fons només pot venir a través de la via del diàleg, la negociació i el pacte. Un diàleg que han de protagonitzar els presidents Mas i Rajoy. Un diàleg al qual els socialistes els urgim, i al qual estem disposats a aportar les nostres propostes. El president Rajoy no ha d’oblidar que han estat polítiques i actuacions del seu partit les que més han contribuït a l’actual malestar català (recorda el PP la seva croada contra el nou Estatut?) i no ha d’abdicar de la seva responsabilitat com a president del Govern d’Espanya, que no s’esgota en complir i exigir el compliment de la llei, sinó que ha de procurar la solució d’un problema tan delicat com el que ens ocupa.
Per la seva banda, el president Mas ha de rectificar una estratègia basada en decisions unilaterals que no porten enlloc. Confio que el període que s’obrirà després de la més que previsible suspensió cautelar de la consulta per part del Tribunal Constitucional pugui servir perquè dialoguin els governs. Per això exigeixo als presidents Rajoy i Mas el diàleg, que no s’atrinxerin en les seves raons, que no busquin excuses en els errors de l’altra part, que abandonin càlculs partidistes i electorals, que no esperin a que s’arribi a un punt sense retorn, que ens evitin un enfrontament sense sentit que a tots perjudicaria.
Per la nostra part els socialistes catalans insistim en la necessitat d’una reforma constitucional federal que haurà de ser sotmesa a referèndum.Una reforma que contempli, com a mínim, les següents qüestions:
1. La definició d’Espanya com a Estat federal.
2. El reconeixement que Espanya és una nació que integra nacions, nacionalitats i regions.
3. La definició precisa de les competències de l’Estat i de les pautes sobre el seu exercici i l’atribució de totes les altres competències a les autonomies.
4. El reconeixement d’una asimetria competencial que atengui els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents.
5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les comunitats amb llengua pròpia.
6. La constitucionalització dels principis de solidaritat i ordinalitat que han d’informar el finançament de les autonomies.
7. La descentralització efectiva del poder judicial.
8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal integrat pels governs autònoms.
Hi ha qui pensa que una reforma de tal calat és impossible i que potser resulti més senzill buscar un encaix singular de Catalunya introduint en la nostra Constitució una disposició addicional específica. Estem disposats a parlar-ne. Però al que no estem disposats és a creuar-nos de braços mentre s’arruïna el millor període de la nostra història en comú.
La recent experiència del referèndum escocès proporciona bones pistes per resoldre el problema: un mecanisme democràtic de consulta o ratificació a les urnes; una oferta ambiciosa de pacte inspirada en les tècniques federals; un desplegament de reconeixement i afecte adaptat al caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya; i, per començar, una disposició proactiva i intel·ligent al diàleg i la negociació necessaris.
