El perfil de l’electorat a Catalunya (sobretot per a les eleccions autonòmiques) no és exactament el mateix que el perfil de la població en general – com passa a tot arreu. La població abstencionista sol tenir un perfil propi. Hi ha una àmplia literatura, per exemple, sobre el fet que els rics votin en major proporció que els pobres, i que això pot generar un biaix anti-redistributiu en les polítiques públiques.Concretament, a Catalunya es pot detectar una bretxa de participació electoral no només en termes de classe però també en funció de la llengua d’identificació. [1] Es pot comprovar que hi ha més abstenció entre les persones que diuen que la seva llengua és el castellà que entre les persones que diuen que la seva llengua és el català. I és destacable que el mínim en la sèrie es produeix després del 25-N; és a dir, segons aquest indicador, les persones que diuen que la seva llengua és el català mai ha estat tan mobilitzades.
Font: CEO
Segons els baròmetres del CEO, aquest diferencial se situa entre 10 i 20 punts de participació electoral. S’ha d’agafar aquesta dada amb pinces, perquè els enquestats en global exageren la seva participació electoral; una proporció menor de la mostra reconeix haver-se abstingut que el que indicarien els resultats reals.
En tot cas, es pot parlar d’una mobilització asimètrica dins de la política catalana.L’efecte és menor per a les eleccions generals, però també es pot comprovar.
Comparant els dos gràfics anteriors, es pot comprovar que l’habitual és que hi hagi una major asimetria en les eleccions autonòmiques. No tothom se sent interpel·lat a participar.
És notable que sobretot després de la Diada del 2012, una part immensa de l’electorat que identifica el castellà com la seva llengua se sent orfe políticament.No s’identifiquen amb qualsevol partit. La meitat diu que no votarà, o que votarà nul en blanc, o que no sap a qui votar. És una dada brutal. Entre aquesta franja de la població es decantarà gran part de la composició del futur parlament autonòmic.
Una de les estratègies electorals d’Angela Merkel ha estat anomenada la “desmobilització asimètrica“. Merkel tracta d’evitar que es generi polèmica al voltant de temes possiblement conflictius; intenta que el debat públic sigui avorrit i que no hagin grans diferències en les seves polítiques i les dels altres. Això dificulta als seus opositors la tasca de mobilitzar els seus votants.
En canvi, Artur Mas està fent exactament el contrari amb el seu full de ruta sobiranista. En tensar la situació al màxim, incentiva la participació electoral de les persones que són contràries al seu projecte sobiranista. Ha situat la relació amb Espanya en el centre de l’agenda política catalana, i ha convocat unes eleccions en un context preelectoral a Espanya.
En teoritzar les eleccions com plebiscitàries, Mas aconsegueix que tots els vots no-sobiranistes sumin en contra, sense que els partits no-sobiranistes hagin de fer campanya conjuntament, i fins i tot sense que acceptin la premissa que les eleccions siguin plebiscitàries.
Sembla més aviat una fórmula per instrumentalitzar les energies sobiranistes per al seu benefici propi, que no un esquema per produir una majoria independentista a les urnes.
[1] Canvia el variable el 2011 de llengua habitual (C701) a casa a llengua pròpia (C704), per això la ruptura en la sèrie.
