Sens dubte aquesta és una de les expressions més usades en aquests moments, sigui com un desig, sigui com una pregunta, sigui com una preocupació. Tot i això, no deixa de ser una expressió ambigua, amb significats molt diferents per persones diferents. Per a qui ha perdut treball i ingressos, el significat és clar: tornar a tenir-los. Però en altres casos, els significats són equívocs. Hi ha moltíssimes persones que no han vist afectada en res la seva vida per la crisi i que mostren gran preocupació per quan arribarà a la seva fi.
Aquells que ho estan esperant, pensant que la fi significa tornar a la situació anterior, és probable que acabin desesperats: això no passarà. M’agradaria raonar, des de diversos aspectes, per què la situació anterior no pot tornar, i el futur no serà el passat.
En primer lloc, perquè en els últims 20 anys l’escena mundial ha canviat radicalment. Nosaltres no ho hem apreciat perquè hem viscut 15 anys abstrets en el nostre creixement fictici, i des de 2007 estem només pensant en la nostra crisi, però el món del 2015 s’assemblarà molt poc al de 1995. Poso com a exemple el tema de l’energia. El nivell de consum que hem mantingut els 800 milions de persones que de veritat consumíem energia fa 20 anys, va ser possible perquè utilitzàvem per a nosaltres gairebé tots els recursos del planeta. D’aquí a 10 anys, aquests recursos, que no hauran augmentat sinó al contrari, hauran de satisfer les necessitats de més de 2.000 milions. Hi haurà algunes noves fonts, però no permetran aquest augment de demanda. Haurem reduir molt el consum i augmentar l’eficiència. S’haurà de canviar el model. Es pot viure molt bé consumint menys energia, però per als acostumats al malbaratament, semblarà una difícil marxa enrere.
En segon lloc hem de preguntar si Espanya tornarà mai a tenir la població activa que va tenir en els primers anys d’aquest segle. Serà difícil perquè una part molt important dels treballadors avui en atur són joves, i molts van haver de venir de fora i van ser utilitzats per fabricar uns habitatges que no responien a una necessitat real sinó especulativa. I no es tracta ara, per sortir de la crisi, d’estimular artificialment la demanda creant una altra bombolla… Un excés d’oferta sobre la demanda real només es pot mantenir amb l’exportació, i els pisos no es poden exportar (encara que alguns es puguin vendre a estrangers). Per tant, o fem una reconversió d’activitat i de persones intel·ligent, o serà difícil absorbir l’atur. Aquesta reconversió no és només renovació de coneixements i d’habilitats, sinó d’actituds. Crec que una part molt important dels nous llocs de treball no seran assalariats, sinó basats en l’autoocupació, en el treball autònom i en noves formes de treball cooperatiu. Aquest és un escenari poc conegut per a molts que esperen trobar feina, però hauran de viure-hi.
I sobretot haurà canviat la relació entre ingressos i consum. Durant anys, perquè no es notés l’important augment de la desigualtat que s’ha creat en la nostra societat, se’ns ha ofert viure a crèdit i, en no resistir la temptació, hem caigut en el parany. S’ha creat en molta gent una falsa percepció de riquesa i s’ha mantingut un consum que no corresponia a la situació real. Al mateix temps, s’ha desenvolupat un enorme negoci financer que a més ha desviat recursos necessaris per l’economia productiva. Això no podrà tornar a ser igual, i per tant les famílies i les administracions hauran de tornar a uns pressupostos equilibrats, sense un excessiu recurs a l’endeutament. Per a les primeres significa igualar ingressos i despeses, i per a les segones, igualar impostos i serveis. Viure en aquestes condicions és perfectament satisfactori, però per a aquells acostumats a l’època de la bombolla, serà un pas enrere difícil d’acceptar, tant pel que fa a consum personal com per a l’ús de serveis públics o al pagament d’impostos.
La fi de la crisi no podem dir que estigui a prop, però arribarà. En arribar no ens portarà al lloc on érem. Aquesta crisi no és un sot, és un túnel. Un túnel no és circular, el lloc de sortida no és el mateix que el d’entrada. Ens mostra un nou paisatge que podem intuir i ens obliga a preparar-nos per viure-hi.
Pànic al futur
Sempre hi a hagut i continuarà havent-n’hi perquè el mont funcioni rics i pobres; però ara som en un punt que cada dia el ric es mes ric i el pobre mes pobre , i això de ben segur que ens portarà allà on no tindríem de voler anar mai , perquè de les lluites per les llibertats , ja sabem el resultat obtingut , però de la lluita per apaivagar la fam , i per els drets a la supervivència , encara ho hem de descobrir , i espero que el seny , s’imposi a la cobdícia del capitalisme .
El capitalisme radical , esta portant el planeta a la fragmentació de la societat , quan s’ha intentat implantar una globalització, que no es acceptada per els sectors mes humils; però si que s’aconsegueix desestabilitzar la convivència , constrenyent constantment a la societat que viu i vol viure del seu treball.
D’aquesta fragmentació , en deriva el sector capitalista , el sector del treball i el sector de la fam; la fam per si sola no te cap perspectiva de futur per sortir de la situació en que el capitalisme l’a sotmès; el sector treball es troba entre la fam i el capitalisme , que ambdós l’obliguen a intentar aconseguir una rendibilitat que els permeti ajudar a apaivagar la fam , suportant la pressió del capitalisme , que exigeix garanties a canvi de suport econòmic , que en aquests moments , nomes el tenen els empresaris que de una manera o altre , estan vinculats en el mateix sector fragmentat del planeta.
Els governs , moguts i influenciats per el poderós “ Don Dinero “ , estan farcint d’impostos i de mesures innecessàries , als ciutadans , per satisfer els desitjos dels poderosos , que maneguen el mon financer i en especial la banca. No vull creure que siguin tan ineptes , que no sàpiguen per on s’ha de començar per endegar la reactivació laboral, desprès de la gran manifestació dels “indignats”, , i que en aquests moments ja a tingut repercussions a l’altre costat de”la bassa”, buscant les pessigolles a l’Obama, director del monstre del capitalisme .
Algú a esbrinat , qui son els principals accionistes de les entitats bancàries , a les quals es destinen aquesta astronòmica xifra de milions d’euros que es fa ballar d’un costat a l’altre , i que tots surten dels impostos dels obrers?.
Algú serà capaç de rebaixar els sous dels expresidents i Presidents de les Diputacions , Consells Comarcals , Governs i desprès suprimir aquestes institucions farcides de simbolismes innecessaris i d’especuladors amb pressupostos d’escàndol per mantenir endollats.?. Si no extirpem aquest càncer, no aixecarem el cap mai mes.
Màrius Viella La Bisbal d’Empordà 6-X-2011 T/. 972640762
Als respectius Presidents de Govern
Benvolgut Sr. Artur Mas; benvolgut Sr. Zapatero ; estic mes preocupat que vostès . per el futur d’aquest país , i per el futur dels meus descendents , tot i ser conscient de que vostès, de ben segur que no dormen totes les hores que tenen son; però vostès tenen recursos garantits , cosa que ni jo ni els meus descendents podem dir el mateix.
Si jo em trobes al seu lloc, de ben segur que enfocaria la situació des d’un altres perspectiva , que permetés la creació de petits empresaris i emprenedors a obrir camins que es pogués cobrar el treball realitzat , a diferencia de l’obra que paga el govern , que ho a de fer amb el diner dels ciutadans , i així mai aixecarem aquest país, perquè no podrem sortir d’aquest forat.
Sr. Mas i Sr. Zapatero: sense pèrdua de temps , s’ha de posar sostre a la facturació de la ma d’obra , no es pot facturar a 39’9€ i mes, una hora de treball; s’ha de posar el sostre a 25€ l’hora , que es una manera indirecta , de repartir riquesa , i de fomentar el consum , lo qual de ben segur que fomentarà la creació de llocs de treball i aportarà ingressos a l’administració i a la SS.
S’ha de potenciar la renovació del sistema energètic, amb l’aprofitament de la biomassa, i les aigües plujanes , subvencionant als empresaris que contractin personal en atur , amb una part del mateix pressupost d’aquest departament; no es pot pagar a ningú per no fer res .
Aquesta fal·làcia de voler fer pagar als mes rics , es un fracàs cantat que no serveix ni per quedar be, perquè tota aquesta gent, tenen mes mitjans que el govern per esmunyir-se de pagar, deixant a part els que tindrien de pagar i estan al govern.
També val a dir , que la meva proposta , de ben segur que afectaria a molts d’aquests rics , i que seria la manera de que no s’escaparia ni un euro , si la mesura s’apliqués a tots els rams industrials i comercials ; les grans fortunes dels industrials , s’han aconseguit per l’excés de revaloració de la ma d’obra , pagant-la barata i cobrant-la cara A mes d’altres mesures que vostès vulguin aplicar , insisteixo en fer alçaprem en aquest reiterat suggeriment, i que vostès no m’han contestat:
Taxa d’entrada , terra mar i aire––––––––-1€ per persona sense límit de temps
Taxa S.S.–––––––––––––––––––––-0’50€ per visita i 0’20€ per recepta
Augment IBI 2ª residencia–––––––––––20%
IRPF lloguers d’habitatges–––––––––––-30% ( no locals comercials)
Rendiments bancaris i borsaris––––––––– 40%
Facturació de ma d’obra en general , màxim–- 25€ l’hora
Supressió de Consells Comarcals i Diputacions
Supressió de subvencions a fundacions , partits politics i mitjans de comunicació
Eliminar els mitjans audiovisuals deficitaris
No pagar per no fer res ; rendibilitzar el pressupost de l’atur
Crear un nou banc de Comerç independent del sistema actual i del B d’Espanya
Potenciar el transport públic ferroviari , i mancomunar l’urbà i el metropolita.
Reducció de l’IVA en el sector d’alimentació
Donar mes autonomia als Ajuntaments.
Ben cordialment
Màrius Viella La Bisbal d’Empordà 20-9-2011 T/. 972640762