CatalunyaPortada

Joan Majó: La crisi ens anirà bé

joan-majo-23El seu llibre No m’ho crec ha estat un èxit. No en va Joan Majó és una de les persones més acreditades per parlar d’economia, indústria, societat del coneixement i molts temes més. Pren la paraula.

Què no es creu?
Des d’un punt de vista internacional no em vaig creure que les subprimes tinguessin la culpa de la crisi financera. Van ser només l’empenta que va fer caure un edifici que estava podrit per la invenció de productes estranys.

I, a nivell espanyol, no es va creure…
Que tinguéssim una crisi purament financera. La crisi espanyola, que va esclatar per la restricció del crèdit derivada de la crisi internacional, es fonamenta en un creixement equivocat, basat, a més, en l’endeutament.

Hi ha consens en el fet que Rato i Solbes han estat bons ministres. Però ells van impulsar aquest creixement equivocat!
Més aviat sóc dels que els elogia, perquè van fer una tasca molt bona, rigorosa, amb els comptes de l’Estat.

Això no ho és tot.
És només una part que mereix un reconeixement. Però també és cert que van permetre creixements anormals, molt per sobre de la mitjana europea, que no estaven justificats amb la demanda real del país: es va permetre el creixement de la bombolla especulativa de la construcció i l’habitatge .

Solbes i Rato van eixugar els comptes basant-se en una riquesa errònia.
Això és cert. I va ser un error no suprimir els avantatges fiscals en la compra d’un habitatge. La bombolla no es va originar només perquè es podia comprar un habitatge a uns interessos baixíssims, sinó també perquè es podien deduir fiscalment. Hi havia massa estímuls per comprar allò que no necessitaves.

¿Ha dit que la crisi dels 80 va ser pitjor?
Va ser pitjor perquè les taxes d’atur van ser més altes: quan vaig ser al ministeri hi havia un 24% d’atur! I també perquè en la crisi dels 80 vam haver de destruir els llocs de treball perquè els anteriors governs de la UCD els mantenien artificialment. A les drassanes, a les mines de carbó, a la siderúrgia hi havia gent produint coses que després no es venien! Va ser una feina molt dura. En canvi, en la crisi actual, la primera part ja està feta: els llocs de treball s’han destruït en el moment en què esclatava la bombolla. Ara cal crear nous llocs de treball.

¿Hi ha més diferències?
Als 80 la major part dels aturats era gent gran, difícilment reconvertible, i es va optar per una eina que mai m’ha agradat: les prejubilacions. En la crisi actual, bona part de l’atur és de gent molt jove amb els avantatges que això implica: es poden reciclar!

Als 80 van haver de fer front a una situació molt complicada, però hi havia una lideratge clar, encapçalat per González. ¿Avui tenim un lideratge per liderar la sortida de la crisi?
No m’agrada concentrar només en un líder les fórmules per sortir d’una crisi. Cal arrossegar el conjunt de la societat. I el que ha de fer ara el govern no és només reactivar l’economia, sinó que l’ha de reconvertir.

¿Ho està fent el govern espanyol?
Hem passat molts mesos parlant de crisi financera i aquesta no n’és! I sense un bon diagnòstic…

¿Zapatero ja ha fet un bon diagnòstic?

M’imagino que sí. Quan parla d’un nou model de creixement pot voler dir això.

¿Retallant les partides en R+D?
Aquesta és una mesura absolutament incoherent.

¿Creu que Zapatero sap què vol dir “canviar de model de creixement”?
No li ho he preguntat directament, però francament no entenc aquesta retallada en R+D. Seria una de les últimes coses que s’haurien de tocar en els pressupostos! Com tampoc entenc que els diners que s’estan invertint a través del fons local per reactivar l’economia no estiguin dissenyats per preparar el futur: no és el mateix destinar 2 milions d’euros a fer una piscina municipal que fer servir aquests diners per construir uns bons laboratoris d’una escola de formació professional! No acabo de veure una visió reconversora en la política de Zapatero.

Com avalua el pressupost per al 2010?
Té alguns elements erronis, però també altres d’acceptables.

¿Els erronis?
La retallada en la R+D i l’increment de l’IVA.

¿S’han d’apujar els impostos?

S’hauran d’apujar. En els últims anys la societat espanyola s’ha endeutat. I ara aquest deute privat s’està absorbint a través d’ajudes de l’Estat i polítiques anticícliques que l’han convertit en deute públic. I aquest deute públic s’haurà de reduir augmentant els ingressos a través d’un augment dels impostos. Però ara encara teníem marge i hauríem pogut augmentar una mica més el deute.

L’ortodòxia fiscal ha vençut.
Es tem que un augment massa gran del deute pugui generar internacionalment recels cap a Espanya. És probable que s’hagi actuat amb una extremada prudència per evitar-ho.

Què hi ha de positiu en els comptes?
Quant a despesa social s’està fent una forta aposta de reactivació del consum, tot i que des del meu punt de vista és poc reconversora.

Continuem amb el tema dels impostos: per què el govern no s’atreveix a gravar les rendes del capital originades en operacions borsàries especulatives?
En l’època que el govern del PP va separar la tributació de les rendes del treball i el capital –donant una petita imposició a les plusvàlues– vaig tenir la sensació que es devia al fet que alguns ministres provenien de sectors propers a la borsa. El fet que els socialistes no ho hagin canviat em sorprèn.

És incoherent.
Sí. No pot ser que si guanyes 70.000 euros de sou n’hagis de pagar un 35% en impostos i que si els guanyes en una operació en borsa a curt termini només hagis de pagar un 18%.

Què en pensa, de l’impost de successions?
No s’ha de suprimir, però s’ha de modificar. Ningú que hereti un pis de valor normal ha de tenir problemes per heretar-lo perquè no pot pagar l’impost.

Per què no s’ha de suprimir?
En el cas de grans fortunes, no pot ser que un fill hereti tot el patrimoni dels pares sense cap mèrit. Això és profundament injust.

Vostè parla de reconvertir l’economia. Defineixi-m’ho.
Als anys 80 volia dir suprimir uns llocs de treball per crear-ne d’altres en sectors diferents. Avui, els llocs de treball que s’han perdut en el sector immobiliari s’han de recuperar inventant-nos nous sectors, amb les persones reconvertides, reciclades. Això exigeix lideratge: no només s’han de pensar noves activitats, sinó que s’han de preparar les persones per a aquests nous llocs de treball.

Ángel Castiñeira diu que no podem aspirar a un país d’excel·lència amb els “polítics mediocres” d’avui, que contraposa als dels primers anys de democràcia. ¿Ho subscriu?

Vull evitar la idealització, però li diré el secret d’aquella època: tota la societat estava il·lusionada. Als 70 i 80 volíem construir, a Espanya, la democràcia; a Catalunya, la Generalitat, i volíem entrar al mercat comú. Van ser uns projectes tan atractius que la societat s’hi va posar al darrere.

Quin projecte tenim avui?

No hi ha projectes!

¿Catalunya està deprimida?

La societat catalana viu de rendes.

Rubert de Ventós diu entotsolada.
No tenim la trempera dels primers anys de la democràcia. En aquell moment la gent estava contenta dels seus polítics, i als polítics la gent els feia la feina molt fàcil. Les iniciatives que es prenien eren compartides.

La situació és poc encisadora.
La societat europea en aquests moments està en perill d’un cert inici de decadència.

Què hem de fer, doncs?

Hem de ser capaços de tornar a generar projectes que realment ens entusiasmin.

¿La dinàmica dels partits polítics ha contribuït a aquest estancament?

És possible, però també s’ha donat que persones en llocs de responsabilitat han confós els interessos col·lectius amb els personals, com ha passat amb el Palau de la Música. I això també ha passat en altes esferes polítiques. Per evitar-ho, hem de pensar: per què un fa política?

Per què feien política, vostès, als 80?
Volíem construir un país, a Catalunya i a Espanya.

Per què es fa política ara?
N’hi deu haver molts que segueixen tenint aquestes motivacions no egoistes; també n’hi ha d’altres que han fet de la política una professió, i finalment n’hi ha, menys, que fan política per enriquir-se.

Com veu el futur?
Tinc la impressió que la crisi ens anirà bé. En el cas espanyol i català la crisi durarà, més que en països com Alemanya, on només cal reactivar l’economia. Nosaltres hem de reconvertir l’economia, i tindrem molta més feina. Crec que prendrem nota del que ha passat i modificarem comportaments. Tot i que, mirant el futur, manquen projectes comuns i un acord per sobre dels interessos partidistes.

Ho diu el Cercle d’Economia.
Els dono tot el suport. Sense consens trigarem més a sortir de la crisi.

Diari Avui, 1 de novembre de 2009 (http://www.avui.cat)

omentaris

  1. Una persona, el Sr. Joan Majo, que sap de que parla. Crec que malauradament, tret de comptades excepcions, tenim uns politics mediocres i sense preparació.

    L’altra dia em deia un amic, d’uns 50 anys, que dels companys de la seva promoció, només els mediocres estan a la politica.

    La societat, en general, està decebuda. I els que realment paguem, sempre acabem sent els mateixos, la classe mitjana.

    Un egoisme desmesurat i una generalitzada falta de valors en la joventut fan la resta.

    En fi, …ja veure’m com acaba.

  2. Estic d’acord amb la Rosa Parera.
    El Joan Majó és voluntarista, com tots els que senten una responsabiltat pública, però la majoria dels ciutadans estem tan decebuts que ja no podem creure’ns més promeses. Necesitem fets, per exemple:
    – Un acord aprovat per tots els Parlaments d’Espanya que tingui tres apartats: 1.- Demanar perdó als ciutadans pels diners públics malbarats pels polítics. 2.- Un càstic exemplar a les persones físiques implicades. 3.- Una manifestació autèntica de que els partits no tornaran a aixoplugar pràctiques inmorals.
    – Propostes concretes per crear llocs de treball, res d’ambigüitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button