Les previsions ja són la realitat. És el moment dels balanços. Per part meva, avanço dues constatacions de passat i dues reflexions de futur.
La primera va dedicada al Govern sortint. Crec que es pot afirmar que ha estat molt millor “l’obra de Govern” que la “fórmula de Govern”. Es pot fer un balanç molt positiu de les actuacions governamentals d’aquests set anys en moltes de les àrees, tant legislatives com administratives. Convido a qui vulgui a comparar amb dades i xifres a la mà (cosa que com de costum no s’ha fet en la campanya, que sembla que sigui per a una altra cosa) aquest període amb els anteriors, i es podrà comprovar aquesta afirmació.
Al mateix temps coincideixo amb molts en què no es pot jutjar com un èxit la fórmula del tripartit, la imatge externa i els sorolls interns han ocultat el balanç del que acabo de parlar. A Catalunya i a Espanya hi ha poca tradició de Governs de coalició, i l’intent de posar a governar junts a partits amb cultura de Govern amb altres amb cultura d’oposició ha donat un mal resultat. En tot cas, crec que el tripartit ha merescut un càstig, part del qual correspon al PSC, i també, encara que no l’hagi merescut tant, el president Montilla. Aquest, de forma molt honrosa, ha assumit ja la responsabilitat. És interessant i preocupant al mateix temps, pensar que el tripartit ha acabat amb tots els seus líders (Carod-Rovira, Maragall, Saura i Montilla) amb l’única excepció, de moment, de Joan Puigcercós.
La segona, per a CiU. En una situació de crisi, el rendible és centrar el discurs en els problemes del present atribuint-los al Govern, més que en les propostes pròpies per al futur. La cruesa de la realitat, l’exageració dels problemes, la recent i inestimable col.laboració del Tribunal Constitucional amb la complicitat del PP i la passivitat del PSOE, i sobretot la insistència en la evident necessitat d’un canvi ha estat utilitzada intel.ligentment i ha estat premiada pels ciutadans. Enhorabona! Era un guió previsible. Felipe González ja ho va experimentar el 1982.
Què ha de fer el PSC després de la derrota? En primer lloc, pensar què li convé al país. Catalunya necessita un Govern que pugui governar, i que tant en la sortida de la crisi com en el plantejament de les relacions amb Espanya, dugui a terme una actuació valenta, centrada en el sentiment majoritari dels ciutadans de Catalunya. Les posicions de CiU i del PSC en aquests dos temes estan relativament properes. Encara que hi ha diferències de fons, no estan tan allunyades com puguin estar-ho les d’aquells que es centren en l’espanyolisme o l’independentisme.
Jo crec que el PSC hauria de facilitar la investidura d’Artur Mas, evitar un Govern condicionat per posicions extremes (d’un o altre costat) que el paralitzin i, sense entrar en el Govern, acordar una estratègia conjunta en temes clau.
És l’hora de la generositat d’uns, de la responsabilitat d’altres i dels interessos del país, per a tots.
En segon lloc, pensar en el seu futur. El PSC ha de recuperar el paper que durant diverses dècades ha jugat, i que tan positiu ha estat per al partit i per a Catalunya.
El PSC ha dit, crec que amb força raó, que és el partit que millor reflecteix la complexa i plural realitat dels ciutadans d’aquest país. Per això ha de ser, i mostrar externament que ho és, un partit basat en alguns principis que permetin la convivència en la pluralitat. Un valent i profund catalanisme que reivindiqui el creixement de l’autogovern i la correcció del maltractament fiscal, però sense exageracions independentistes ni anti-espanyolisme. Una inequívoca línia socialdemòcrata, que situï en un mateix nivell llibertat i equitat, però lluny d’un esquerranisme arcaic i de l’acceptació callada de les injustícies econòmiques. Una forta reivindicació de la sobirania del PSC en l’àmbit espanyol, col.laborador però clarament independent. I una decidida política de combat contra la corrupció política en tots els seus aspectes, siguin o no delictius.
Per a un partit així és perillós fer camí conjunt amb grups anticatalans o amb organitzacions independentistes. Si ho fa, hi haurà una part de la gent que conviu en ell, que el castigarà, com la història ha posat de manifest. Si encerta a mantenir aquests equilibris, difícils evidentment, recollirà un vot majoritari a Catalunya i tornarà a ser el partit de la centralitat, perquè aquesta és la centralitat sociològica del país.
Benvinguda la reflexió interna anunciada per José Montilla. Que no s’interrompi a mig fer, tot i que sigui difícil i dolorosa ….
Voldría aprofitar per reclamar, que es pugui exercir la possibilitat en aquesta secció del votar el “NO M’AGRADA”.
En aquest cas, l’article de Joan Majó no m’agrada gens ni mica. Per una banda “estereotips clàssics” -considerar l’independentisme com un extremisme a l’altre banda de la dreta rampant, es per menys que seguir amb més del mateix del que ens ha portat al forat- i per altre banda, una falta de propostes que esdevinguin pròpies d’algú que tan encertadament VA LIDERAR el Psc, diria al respecte “antaño”. !!!!