Joan Majó: Els fracassos de Rajoy?

Divendres passat, al Consell de Ministres, el Govern, amb força realisme, va descriure un escenari molt negatiu sobre l’evolució de l’economia espanyola en els pròxims anys. El reconeixement, per fi, d’aquestes perspectives ha fet que s’usi amb gran profusió la paraula “fracàs” en definir la seva gestió en el que porta de legislatura. La paraula és adequada, sobretot al comparar-lo amb les expectatives creades per les seves promeses electorals de fa dos anys, i per això el suspens és just.

Podem dir que tots, com a poble, com a país, estem fracassant i que pagarem car aquest fracàs. Però m’agradaria destacar que potser hi ha alguns camps en què les conseqüències d’aquest fracàs han servit per aconseguir èxits en altres polítiques que segurament formaven part de les intencions del Govern, encara que no les hagi explicitat. No estic dient que s’hagi acceptat, ni molt menys allargat, la crisi per aconseguir aquests altres objectius, però sí afirmo que s’ha lluitat contra ella amb unes armes i no amb altres, a partir de segones intencions. Alguns exemples.

• Reforma laboral. Era una mesura necessària per millorar el funcionament del mercat de treball. Però tan difícil era entendre que eliminar obstacles als ajustos de plantilles quan s’està en recessió econòmica suposa un gran incentiu per a la reducció de les mateixes, però no crea cap incentiu a la contractació, mentre no creixi la demanda? Era perfectament previsible que, en absència de mesures de reactivació, l’efecte sobre l’ocupació seria fortament negatiu, tal com ara constatem. Per què no es va fer d’una altra manera o es va acompanyar d’altres mesures? Quina era la veritable intenció de la reforma? Si la intenció era la que penso, s’ha de parlar d’èxit.

• Recentralització. Corregir els nivells de dèficit era una necessitat urgent. La reclamació espanyola d’un període més dilatat és absolutament raonable. Però el dèficit es produeix a diversos nivells i la naturalesa dels serveis que presta l’Estat i les comunitats autònomes és molt diferent. El “repartiment del dèficit” no ha respost a cap criteri clar, sinó a una arbitrarietat. Sobrecarregar l’esforç d’austeritat sobre les comunitats, suposa una doble intenció: en el social, significa disminuir l’abast i la qualitat dels serveis públics més bàsics (sanitat, educació i ajudes socials), i en el polític és un intent, per part l’Estat, de recuperar aquests serveis. Anem en el camí de que siguin altres èxits…

• Sanitat. De forma més explícita, les retallades en la sanitat pública (que evidentment estava necessitada d’algunes reformes) estan conduint a la privatització de molts serveis. Estarà això lligat al fet que, a causa de l’evolució demogràfica i als avenços tecnològics, totes les previsions europees indiquen que la despesa sanitària tindrà un enorme creixement i arribarà a ser el sector de més pes en el PIB? Pot el sector sanitari-farmacèutic privat deixar perdre les grans oportunitats de negoci que això suposa? Una altra política reeixida a la vista…

• Rescats bancaris. El sector financer necessitava sens dubte un rescat, ja que la seva situació posava en perill el futur de la nostra economia. Però les fórmules que s’han utilitzat per a aquesta operació, han estat les més convenients per a l’objectiu de sortir de la crisi? La forma com s’ha pagat i finançat el rescat, ha estat equitativa, o ha comportat molts perdedors i grans guanyadors? El cas de Bankia és l’exemple més clar. Encara que no sabem encara com acabarà, no es pot dir que l’operació Bankia hagi estat un fracàs. Ho ha estat per a aquells que han perdut bona part dels seus diners, i ho ha estat per a tots nosaltres que seguirem pagant durant anys el cost del rescat, però per als estaments econòmics lligats a Caja Madrid i per les autoritats polítiques de la comunitat que han estat darrere del tema, ha estat un gran èxit…

La immensa majoria dels ciutadans, hem de lamentar moltes de les polítiques del Govern Rajoy contra la crisi, i vistos els resultats, hem de considerar un gran fracàs. Però no m’estranyaria que hi hagués moltes persones i molts sectors que les qualifiquessin d’èxit en relació a les seves expectatives i desitjos. No siguem ingenus. A més, es pot aplicar d’aquestes anàlisis a altres nivells de govern, sobretot europeus.

El País