Catalunya seria avui molt diferent de no haver existit el PSC i el seu futur dependrà molt del futur del PSC. El país construït en 30 anys ha estat en gran part obra de CiU i del paper clau que ha exercit el PSC, amb una contribució inicial del PSUC. L’existència d’un sol partit de centre esquerra, de dimensió semblant a la de CiU, amb gran experiència de govern i amb un pes electoral comparable o superior, ha dibuixat el mapa polític.
El PSC ha donat al socialisme català un caràcter clarament catalanista, de defensa de la identitat i reivindicació de l’autogovern, allunyat de posicions independentistes o espanyolistes. Ha reunit al seu si idees diverses, des d’un catalanisme identitari fins a un catalanisme d’adopció, fruit de la positiva experiència d’integració de diversos milions de persones i dels seus interessos de futur.
Això ha generat un país cohesionat, diferent al d’altres experiències de l’Estat en les quals els no nacionalistes són antinacionalistes. A Catalunya, amb l’única excepció d’una part de la dreta, hi ha una acceptació general de l’opció catalanista. Això ha marcat la construcció del país. Sense el PSC, per exemple, no crec que s’hagués pogut adoptar, sent majoritàriament acceptada per la població, la immersió lingüística a l’escola, una cosa bàsica per evitar un país amb dues comunitats separades o enfrontades.
Sense el PSC com a líder, era impossible, com es va veure en els noranta, intentar la millora de l’Estatut. Alguns dels problemes del PSC-empesos primer per la irresponsabilitat d’altres forces i combinats després amb l’oportunisme de CiU i del president espanyol- van impedir un final més satisfactori. El recurs anticatalà del PP, la irresponsabilitat del Tribunal Constitucional i la passivitat del PSOE -que el PSC va ser incapaç de vèncer- van deteriorar l’Estatut ratificat, així com la relació amb Espanya. El PSC ha tingut bona part del mèrit en aquests èxits i una part de culpa en els fracassos. El balanç de 30 anys és molt positiu, però les batzegades recents han produït molta desil·lusió i provocat una derrota històrica.
Per a un país en pau i amb futur la clau està en recuperar el que anomeno l’”invent PSC”, amb dos objectius:
1. Evitar que, a més d’una dreta sobiranista i una altra espanyolista- cosa difícil de canviar d’acord amb els aires que bufen pel PP-, es creï una esquerra catalanista i una altra espanyolista. Si passés, aniríem, com en altres parts, cap a una fractura social que dificultaria continuar construint el futur.
2. Evitar un mapa amb un gran partit de centre dreta i un conjunt de cinc o més partits menors com a comparses. Els perills d’aquest escenari són clars. En primer lloc, una tendència a la identificació d’un partit amb el país i dels seus interessos amb els de Catalunya, perill conegut i que pot reaparèixer. En segon lloc, el bloqueig que portaria suposar que, només quan aquest partit governa, el país funciona, i que no hi ha alternativa perquè les coalicions són ineficaces (fals, però amb part de raó, quan falta un lideratge potent). Aquest bloqueig deixaria un país, on el centre de gravetat se situa en l’esquerra moderada, governat normalment per un partit moderat, però de dreta. Necessitem un partit gran en el centre esquerra.
El PSC ha complert l’objectiu de ser “l’alternativa” i ha “materialitzat la cohesió social” a partir d’una opció socialdemòcrata clarament catalanista, ni independentista ni antiespanyola. Ha estat el partit situat en la posició coincident amb la composició sociològica de l’actual població catalana, com es reflecteix en els estudis recents d’opinió. Cal que segueixi sent un partit indubtablement català, independent del PSOE, que reflecteixi la pluralitat sociològica i que eviti una inclinació excessiva cap a les tesis de cap de les corrents que el conformen. Tot intent de predomini forçat d’alguna d’elles portaria a una pèrdua d’espai polític -així ha passat- o a una fragmentació.
Amb noves idees, amb noves cares i adaptat a les realitats del segle XXI, l’invent del PSC ha de recuperar-se, no pel bé del partit, sinó pel bé de Catalunya, que em preocupa molt més.
Ben poques vegades he pogut notar en el socialisme catala gaire sensibilitat per una part important de la societat civil; els microempresaris i els autonoms (llevat els Trade) i fa 35 anys que ho segueixo
En una economia de serveis, la polaritzacio d’ajuts per gran inversors i per una part dels agents socials (arrelats en grans empreses) deixa en un punt proper a la inviabilitat la gestió dels petits que podrien aportar mes llocs d’ocupacio. Perdem contacte amb una part important de la gent que te mes constancia d’esforç i aixi rebem menys vots. Aixo no và