En el seu missatge institucional en ocasió de la Diada d’enguany, el president de la Generalitat s’ha compromès a liderar la resposta catalana en el cas que el Tribunal Constitucional (TC) retalli l’Estatut: “El compliment íntegre de l’Estatut xocarà amb resistències i incomprensions. Però res no impedirà que convertim en fets la nostra voluntat d’autogovern“.
Fent referència al desplegament de l’actual Estatut ha afirmat: “Als qui tenim la més alta responsabilitat de Govern a Catalunya, ens correspon desplegar-lo i aplicar-lo en tota la seva amplitud. Extraient-ne el màxim rendiment. Actuant des de la lleialtat institucional, i donant resposta al mandat exigent i precís del nostre poble”.
Interpretant un desig majoritari de la societat catalana, el president Montilla ha demanat també que els polítics es dediquin a resoldre problemes, i no a generar-ne.
En el fons, més enllà de les diferències pròpies d’una societat pluralista, l’acció política respon sempre a dos tipus d’enfocaments bàsics. Els que cerquen estratègies constructives d’unió de les majories i els que no poden o no volen apartar-se de la tendència a dividir, a confrontar i a trencar coses. El president Montilla s’ha anat guanyant un crèdit perquè practica, amb discreció, tenacitat i fermesa, el primer d’aquests enfocaments. La bona política és la que sap unir.
Davant d’una eventual sentència negativa del Tribunal Constitucional, hem de ser conscients que el risc que es planteja al poble català no és tant a “Madrid” com a Catalunya, entre nosaltres: un risc de divisió, fragmentació i descomposició. La dreta espanyola vol que a Catalunya es produeixi precisament aquest escenari de confrontació exasperada entre els partits i d’incomprensió i allunyament creixents de la ciutadania.
Ho vol per motius alhora tàctics i fonamentals. Tàcticament, perquè l’electorat de Catalunya és el bastió que ara per ara impedeix un govern espanyol del PP. Des d’un punt de vista més fonamental, el nacionalisme de la dreta espanyola vol l’anorreament de qualsevol perspectiva d’afirmació catalana i de reforma plurinacional de l’Estat.
Per un i altre motiu, l’estratègia de la dreta espanyola preten destruir els consensos bàsics de la societat catalana. Per això ha tractat de crear artificialment i demagògicament un inexistent conflicte lingüístic a Catalunya. Per això estimula a Espanya, des de fa anys, els sentiments catalanòfobs.
Ningú des de Catalunya els hi hauria de fer el joc. I els progressistes espanyols haurien de donar-se compte que la passivitat enfront d’aquesta estratègia és un error greu i perillós. El triomf de la demagògia pot ser passatger, però les ruines que genera poden ser irreversibles.
Preparar el futur de Catalunya és sobretot treballar per assegurar-ne la unitat. Els partits han de garantir la unitat política de Catalunya; la confluència de tots ells (inclosos els de la oposició) en una resposta política comuna no significa la seva absorció en les posicions del govern.
Aquesta no és sols una exigència política pels propers mesos. Ho és també pel que fa a una veritable estratègia nacional pels propers anys. El futur de Catalunya depèn de la nostra capacitat de federar tots els talents i energies en una causa comuna. Això no significa l’arranament en posicions menors. Ens calen idees i iniciatives ambicioses. Són les peces a moure en el tauler d’escacs de la societat i de la política catalanes; peces que es poden perdre o que poden ser l’inici d’estratègies guanyadores: el joc de la democràcia i dels consensos socials ho determinarà. Però a Catalunya tota estratègia que vulgui guanyar requereix la unitat. Com deia Nicolau d’Olwer, “Catalunya dividida no pot guanyar”.
Tot i que el retard acumulat ha anat tensant el debat polític, cal publicar (són més de tres anys!) la sentència de l’Estatut. Com molt bé diu l’editorial, la única de forma d’avançar com a país en l’escenari d’una sentència contrària a l’Estatut, serà donar una resposta unitària de tots els partits, sinó tot quedarà en sac trencat.