L’anunci de la sol·licitud d’un rescat bancari a Espanya amb fons de la Unió Europea ha posat de manifest una alarmant falta de pols polític. La increïble manera com ha actuat el president del Govern, l’atonia del seu propi partit, que hauria d’estar sobresaltat per la pèssima gestió de la crisi, i la incerta actitud del principal partit de l’oposició, el PSOE, atrapat pel seu immediat passat, han revelat una falta de batec democràtic que resulta inquietant.
La primera conseqüència política de la posada en marxa del rescat i de l’entrada en vigor de la línia de crèdit per als bancs hauria d’haver estat la creació immediata d’una comissió parlamentària encarregada de seguir, amb tot rigor, les vicissituds d’aquests crèdits i de rebre amb puntualitat tota la informació que es vagi produint sobre les operacions en marxa. No n’hi ha prou amb la subcomissió encarregada de seguir el funcionament del FROB, que ja existeix i que porta una vida més aviat somorta, perquè el tema desborda clarament aquest petit escenari.
Una cosa és el control i la vigilància estricta que exercirà la Unió Europea, d’acord amb els seus propis mecanismes i interessos, i una altra, que s’ignori el paper del Parlament espanyol i se li robi una de les seves funcions bàsiques. El president del Govern s’esforça a ressaltar la “normalitat” dels processos en marxa. Però fins ara, res és normal. No és normal que no s’hagi creat ja una Comissió d’Investigació per esbrinar com hem arribat a aquesta situació i no és normal, en absolut, que no es creï una comissió bancària encarregada de vigilar, des del moment en què entri en vigor i fins la seva cancel·lació definitiva, la línia de crèdit de 100.000 milions d’euros que facilita la UE.
No és un tema menor sinó fonamental, perquè continuar ignorant el paper del Parlament suposa un dany per al sistema democràtic i un menyspreu per als ciutadans, un insuportable tuf a despotisme que aquest país no es mereix. Té raó Mariano Rajoy quan assegura que el rescat bancari és una cosa que s’ha fet en altres països (de diferents maneres). En el que no la té, i en el que manifestament actua de manera que no seria tolerada en un altre país europeu, és a negar la creació d’aquestes dues imprescindibles comissions i en envoltar tot el procés d’un innecessari menyspreu.
Tot el procés de la crisi del sistema financer espanyol ha tingut i continua tenint una característica pròpia i desmoralitzadora, diferencial respecte al que ha succeït als Estats Units, al Regne Unit o en altres països europeus. Aquí tenim un Govern que fa permanentment apel·lacions a la veritat i a la necessitat de fer front a la realitat, però a la vegada, una i altra vegada, s’impedeix el coneixement d’aquesta realitat i s’oculta la veritat a uns ciutadans als quals se’ls hi contínua demanant esforços esgotadors.
Una cosa és negociar amb discreció i una altra ignorar els procediments democràtics i enganyar els ciutadans com si fossin objecte d’un graciós joc. Si no es podia donar informació en un moment donat, callin i deixin de fer bromes, de parlar d’”homes de negre”, de mentir i de confondre. És obvi que aquest joc no estava destinat als interlocutors de la negociació, que saben de què es tracta, sinó a uns ciutadans als quals es pren per simples.
El president del Govern va considerar el diumenge que podia anar a veure el debut de la selecció espanyola de futbol, gairebé com una recompensa pel seu ímprobe treball en aquestes últimes setmanes. “Me’n vaig perquè la situació ja està resolta”. Bé, si la situació ja està resolta és el moment de crear les dues comissions, de recerca i de control del crèdit bancari, que exigeix un mínim respecte democràtic. Per què cal esperar? Què cal esperar?
No es tracta que el Govern vulgui distreure l’oposició o als electors socialistes. De fet, l’objecte del joc han estat tots els ciutadans, els votants del PP també i aquests haurien de sentir-se tan irritats com els altres. Tots -els votants del PP segurament també- estem interessats en saber què ha passat i en assegurar-nos que el control futur d’aquests 100.000 milions no es limiti a l’exercit pel mateix Govern o pel Banc d’Espanya. Per ser normals cal que, com en altres països normals, sigui una comissió parlamentària la que ens proporcioni puntualment la informació a què tenim dret i la que ens expliqui el que ha passat.
