Joan Ignasi Elena: Sense complexos (paraules al punt i seguit de l’assemblea constituent del moviment Avancem, 30.06.2012)

Companyes, companys,

Som ací perquè som  gent d’esquerres, sense complexos. I perquè creiem que tots els progressistes catalans hem de lluitar amb el conjunt de la nostra esquerra nacional per una Catalunya millor, per un  govern millor. I  som molts els qui així pensem, només avui ací gairebé 400 companys i companyes. Aportem tota la nostra tradició del millor del catalanisme progressista però que ningú s’enganyi, la nostra lluita a partir d’ara ha de ser radicalment nova perquè així ens ho demanen a fora.

I sobretot, nova més enllà de superficials marques i equilibris de màrqueting. Amb credibilitat, si, però sobretot amb coherència ideològica. Si Joan Reventós, Marta Mata, Javier Soto, Ernest Lluch, Guti, i tant d’altres  visquessin m’hagués agradat que estiguessin ací entre nosaltres. I segurament tots ells hi serien. Però no hi ha prou amb això.

Mai he pensat que la qüestió generacional fos un bon argument polític però a fora hi ha moviment. Moviment de noves generacions que reclamen veu i noves formes de fer política. I això està bé, sinó la fan ells se la faran els de sempre. I ho esteu veient. Cal lluitar per l’emancipació de la nostra joventut. I fer-ho possible és, en bona part, responsabilitat nostra.

Els hi hem de donar pas per responsabilitat. El desencant els pot portar a allunyar-se d’aquest bé tant preuat que és la política democràtica. Els hi hem de facilitar altaveus. Sense complexos, com el lema que presideix la nostra assemblea.

I amics i amigues hem de ser sincers: tot això avui és molt difícil fer-ho des dels despatxos dels partits polítics. Segurament hi han incomprensions, però insisteixo, siguem sincers, en bona part ens ho hem guanyat a pols. Ens hem resistit al canvi, no hem estat el motor de la societat, hem col·locat el cartell de “reservado el derecho de admisión” i ara que el volem treure ens costa ser creïbles. Els partits polítics no haurien de ser clubs privats.

Per tot això, ara que la jornada acaba, ha estat llarga i he de ser sintètic, vull dir-vos algunes coses amb una certa solemnitat. Avui em vull adreçar a tots els sectors de la vida catalana: el conjunt de l’esquerra nacional hem d’oferir al conjunt dels ciutadans i ciutadanes un projecte responsable i d’alternativa.

Un projecte unit capaç d’oferir acords al govern. A un govern que combatem, perquè no ens agrada. Perquè no treballa per la majoria. Però al qual cal oferir acords respecte dels problemes d’autogovern i de dignitat fiscal que cal resoldre.

Un front unit preferentment de canvi, d’alternativa. Al servei del treball digne, de la vivenda digna, de l’educació pública, de la sanitat pública, de la radicalitat democràtica. Al servei d’una societat decent. I d’un sistema de valors diferent al que ens hem creat. Prou de individualisme, de consumisme estèril, de somriures enllaunats. De diner fàcil, d’especulació moral i superficialitat.

Un front unit de base, de gent i no d’estructures, de sentiments, no d’interessos, d’emocions i no despatxos.  De persones, càlid, lluny dels pactes freds. Un projecte de canvi, de transformació, al servei de la majoria.

Em temo que si no és així, que si tàcticament ens situem en el terreny de les victòries pírriques, dels  càlculs a mig termini, li farem un flac servei a Catalunya i a la seva gent.

No podem ser, després d’haver posat un lamentable punt i a part a l’experiència del tripartit i a la seva excel·lent obra de govern, els irresponsables arquitectes  d’una absència d’alternativa a CiU on l’esquerra nacional acomplexada  planegi el camí a un model polític totalment insolidari.

Experiència amb clarobscurs, amb errors dels que hem d’aprendre per no tornar a repetir-los. Entre altres no tenir ni un projecte compartit, ni la generositat i intel·ligència col·lectiva per elaborar-lo. Seria una greu equivocació  que aquests errors ens portessin a una diàspora, a un campi qui pugui que només tindria un guanyador: el centre dreta- català, el nacionalisme burgés de tota la vida. Amb els seus altaveus al servei d’una causa egoista .

Però tornem, aquesta absència d’alternativa tindria també un perdedor: la cohesió social al nostre país. Una esquerra dividida no podrà guanyar. Com sense una esquerra social i política unida no guanyarà el treball, ni el nostre sistema de serveis públics. I un avís per aquells que des de l’esquerra encara mantenen posicions tàctiques de curta mirada, de trinxera: tampoc guanyarà la llibertat del nostre poble.

El triomf d’Hollande ens ha ensenyat que la política té un component important de risc. Cal decidir, optar. La teoria del ‘qui dia passa, any empeny’, no porta més, en el context actual, que a la irrellevància política.

I a Catalunya hi juga un altre factor, l’encaix de Catalunya-Espanya. Respecte del qual l’esquerra, i en particular el socialisme català, ha de tenir una posició identificable i amb vocació majoritària. Les coses han canviat els darrers anys  a la societat catalana i conceptes com el dret a decidir, sobiranisme o independència s’han normalitzat d’una forma creixent.

Ja no són conceptes assumits per una minoria més o menys radicalitzada sinó que el fan seu, i amb naturalitat, importants sectors de la societat. I el que és més destacable, més enllà  de l’origen i el sentiment de pertinença. Ja  no és un tabú.

No podem ser aliens a aquest sentiment i ens cal no només dialogar amb aquests sectors sinó normalitzar la presència d’aquest sentiment en el nostre projecte polític, al servei de la unitat civil del poble de Catalunya pel qual sempre ha treballat l’esquerra

Molts de nosaltres no som independentistes, opció respectable, però tampoc podem compartir la permanent incomprensió i incomoditat amb la que operen les relacions Catalunya-Espanya. L’alternativa és el federalisme dels fets aclarint que significa i amb interlocutors a l’Estat que comparteixin el model. Del contrari el federalisme, senzillament, no és creïble. Federalisme és unió i llibertat. Unió des de la llibertat. Això és justament un exercici de sobirania que nosaltres hem de compartir. Sempre tenint en l’horitzó la nostra vocació europeista.

I hem de resoldre de forma urgent la qüestió del pacte fiscal amb una posició única de la majoria de partits catalanistes. Una unitat que és responsabilitat de tots assolir-la, però de forma molt especial a qui li correspon liderar i aglutinar és al Govern de Catalunya.

Un camí que posaria a més en evidència, fins a quin punt és instrumental el discurs de CiU. Proclames sobiranistes per amagar una nefasta gestió i l’atac a l’estat del benestar. No els hi posem fàcil

Ens ho assenyalava en Josep Rovira, socialista i home d’acció, impulsor del Bloc obrer i camperol, en relació a la defensa històrica per part de la burgesia dels nostres drets nacionals. Rovira ens recomanava revisar la història política  de la Lliga (Acció Catalana). “El concepte de traïció per a un partit burgès té una altra significació que en un partit obrer. L’escala de valors no és la mateixa, la cosa essencial per ells és el sistema capitalista. Dins d’aquest quadre tot va bé. Fora d’ell, res no compta. La traïció és, doncs, relativa.”

La gent d’esquerres a Catalunya tenim ara un gran repte i potser una gran oportunitat: liderar sense complexos, amb coherència i credibilitat,  el trencament d’aquests equilibris d’interessos de la dreta catalana i espanyola. Per Catalunya i els seus ciutadans i ciutadanes: esquerra i llibertat. I Avancem!!