El tret distintiu de la situació en què els socialistes catalans afronten el dissabte el seu dotzè congrés és que, per primera vegada des del segon, el del 1979, el PSC és ara un partit en l’oposició en tots els nivells institucionals en els quals actua. A Europa, a Espanya, a Catalunya i als municipis.
El contrast entre aquesta situació i la que es donava en el juliol del 2008, quan es va celebrar l’anterior congrés, no pot ser més gran perquè justament llavors els socialistes havien assolit a Catalunya el més alt grau de poder institucional del que mai havien disposat. Ara estan en el punt més baix de la seva història. La caiguda ha estat brusca, en picat. La impotència davant la crisi financera i econòmica que s’ha emportat per endavant a gairebé tots els governs socialistes d’Europa, inclòs el d’Espanya, i a alguns de dretes, està en l’origen de les successives derrotes electorals del PSC, però fins i tot els dirigents a els qui els hi ha tocat encaixar reconeixen que, si s’escau, hi ha també altres factors, causes específiques resultants de les concretes condicions en què han actuat.
Una tasca dels propis socialistes reunits en congrés hauria de ser afinar al màxim en la identificació i definició d’aquestes causes concretes. De manera genèrica, però, sembla bastant clar que una de les principals és el desgast de la generació fundacional del partit i la insuficiència de les substitucions ja operades en destacades responsabilitats. La socialdemocràcia afronta a escala mundial el repte de la renovació, d’una posada al dia que alliberi els partits socialistes de la contradicció que els crema quan arriba una crisi econòmica: la de fer des dels governs el contrari del que preconitzen des de les oposicions , en particular en matèria de política econòmica. És un element clau, certament, i de com es resolgui depèn també el futur del socialisme a Catalunya i a Espanya. Però el seu ideari bàsic ja està inventat. El mateix cal dir del PSC. Ja està inventat. El que si és el cas hi ha, a més de la necessitat de lliurar-se de la cotilla de l’ortodòxia econòmica neoliberal, és un problema de qualitat dels lideratges.
Exemples clars per il·lustrar l’abast del problema són els fracassos registrats amb les substitucions de Joan Clos per Jordi Hereu i de Pasqual Maragall per José Montilla. Tot i la transcendència d’aquests dos casos, però, la qüestió no rau només en encertar-la més o menys a l’hora de designar un candidat. El mal és un altre. És que a una generació progressista forjada en les dècades de 1960 i 1970 amb la il·lusió per la democràcia i el canvi social li ha passat una altra forjada en els despatxos, fossin els del partit o els de les institucions, incapaç de transmetre il·lusions i de convertir seu programa en un projecte col·lectiu majoritari.
Aquest problema no és menor. I no ve d’ahir. Una part de les seves causes és sociològica, fruit dels canvis en l’estructura social catalana, la pèrdua de pes del sector industrial, l’ascens econòmic dels fills i néts dels immigrants del desenvolupisme espanyol de 1960. En aquestes capes socials està desapareixent la identificació automàtica, o gairebé, amb l’esquerra i, sobretot, amb el partit socialista. Una altra part de les causes està relacionada amb l’endogàmia, la cooptació de dirigents a penes disfressada, la burocratització que s’apodera dels partits a la mínima ocasió que existeixi per a això. Només cal preguntar-se pel relleu polític dels candidats a diputat en les últimes eleccions legislatives i autonòmiques per comprovar el resultat de l’espiral negativa provocada per la combinació d’endogàmia i burocratització.
El congrés de dissabte hauria de ser, doncs, no un congrés per a la renovació com es sol dir en gairebé tots, sinó un congrés per a una reconversió com van ser les del tèxtil a Catalunya i la de la metal·lúrgia a Euskadi i Astúries, per posar fites cares als propis socialistes. És a dir, un congrés per canviar totalment el xip, per forjar una generació de dirigents capaços de lluitar de nou des de l’oposició, que és el característic del moment present.
Un comentari