En una reunió de petit format, ambient gèlid i absència de moquetes, un conegut politòleg barceloní va qualificar al recent elegit president de la Generalitat, Jordi Pujol, de polític popular… en raó de l’arrelament electoral del seu partit entre les classes mitjanes. Consternació entre la concurrència: per “popular” els allí reunits entenien una altra cosa. L’anècdota té escassa importància, però indica una cosa que ja no sorprèn a ningú en aquests moments.El nacionalisme independentista és valorat pel seu acrescut arrelament social i capacitat de mobilització; rarament és enjudiciat pels valors que defensa i li donen sentit. Aquest punt de vista -que hauria permès considerar per la mateixa època a Franz-Joseph Strauss com el polític europeu popular per excel·lència-forma part d’una perspectiva cultural molt estesa sobre el nacionalisme; identificada no tant amb la paraula, el concepte, com per la resolució amb què es defensen els interessos generals dels “nostres”. El problema és precisament, saber qui són els nostres, un discerniment que no és un objectiu fàcil, sense costos per als qui el practiquen.
En aquest article es defensa una tesi que no és molt comú en el debat sobre Catalunya. Podria formular-se així: el nacionalisme en qualsevol de les formes inclou per definició dues cares, com Janus. La primera és més que òbvia. Pot resumir-se de la manera següent: el nacionalisme aspira a modificar els termes de relació entre una societat i una altra (o altres) amb les que sosté antagonismes d’ordre divers, ben identificats per les ciències socials contemporànies. La novetat en aquest cas -la reclamació d’independència per part d’una gran quantitat de catalans- no afecta al fons de l’argument. La segona de les cares ja no és tan òbvia. El nacionalisme consisteix també en un esforç per definir la naturalesa del propi grup, conseqüentment per modificar el context extern que pot i ha de garantir aquest fi. Vistes així les coses, es dissol com terròs de sucre la tendència freqüent a considerar que “nacionalistes” són els altres, mentre que l’afirmació d’idèntiques idees i emocions és part d’un ordre natural de les coses quan es refereix a un mateix. Anant una mica més al context que ara importa: que les nacions fortes, establertes i naturals no el practiquen, les altres, menors, perifèriques, emergents o latents, el practiquen en excés.
És això així? Sembla dubtós. Només cal fullejar els llibres d’història, la seva organització: la Història d’Espanya i Història de Catalunya es solapen sense condicionar-se. No cal invocar antigues vendettes, encara que acabarem probablement en aquest punt. Aquell horitzó mític i essencialista en què alguns vam ser educats (és un dir) no trigarà a assentar-se gloriós en els llibres de text que es revisen amb freqüència per no moure’s de lloc. Tampoc té gaire sentit el que qualsevol sap de sobres: que l’organització de l’espai cultural comú pot manipular-se a plaer sense que això alteri el discurs dels altres, considerat irrellevant des de la pròpia realitat. Mentre s’afirmi la reclamació d’universalitat d’allò propi en detriment del que és parroquial de l’adversari, tant se val quina pàtina se li doni a la història que s’ensenya. Però que ningú reclami després el caràcter inclusiu de la nació gran, del “nos ancêtres les gaulois” que feien estudiar als nens senegalesos sense pietat.
Convé desenvolupar una mica més l’argument. És d’admirar l’esforç enorme del nacionalisme català, en les seves múltiples expressions, per reescriure una història del país sempre igual a si mateixa. Les pedres del Born, la presentació de la Guerra de Successió i la Guerra Civil en termes gairebé idèntics d’Espanya contra Catalunya, la reescriptura sencera de la transició postfranquista, constitueixen episodis d’un continu sempre igual d’un conflicte entre societats que van formar part dels regnes cristians, de la monarquia hispànica, l’Estat liberal i els experiments d’extrema dreta al segle <TH> XX. Una seqüència (neteja cristiana, llengües triturades al solar peninsular i per tota Amèrica, -algunes francament prestigioses però totes elles necessàries per als seus-, etcètera) que pot explicar-se en termes comuns a les historiografies europees. Símbol això de la modernitat catalana, espanyola o hispànica? Símbol en tot cas del caràcter tètric de la història, dit amb Juan Benet.
El combat insensat entre nacionalismes hispànics -nacionalistes ja sabem que no n’hi ha, tampoc a França ja que tots són republicans- és en essència un combat per la definició de les seves respectives societats i només després un plet extern. Per aquest motiu l’antagonisme té una sortida problemàtica i una durada incerta, mentre la mediocritat de la política i les servituds de l’acadèmia segueixin pels camins esmentats. El vell corral hispànic segueix sent això, un corral, molt modern per a certes coses, molt arcaic per a altres que afecten a la vida civil i al desenvolupament col·lectiu.
Així i tot, res substancial es resoldrà malgrat el previsible acord per dalt en l’últim sospir, perquè aquest no és el propòsit essencial dels actors en escena. La nacionalització d’uns i altres seguirà, implacable i cega, colonitzant el passat i condicionant el futur. Convulsa a la Catalunya d’ara; pels camins pesats de la vida institucional, de la “Roja”, la Reconquesta i la missió a Amèrica, de la preeminència de la llengua gran, de l’èxit de la transició i altres assumptes que tenen per comú denominador l’educació i el reconeixement del propi grup en el seu passat i en el seu suposat destí col·lectiu en el present i futur. Un pot esperar això dels nacionalistes de sempre, però podria esperar una altra cosa d’una esquerra que hauria d’haver après alguna cosa de la història del segle XX i del debat en les ciències socials sobre el nacionalisme en les seves múltiples variacions. Haver après, sobretot, que el propòsit central del nacionalisme és, primer i abans que res, conformar una societat com un tot, dissoldre les expressions de la pròpia diferència, atrapar les tensions internes per projectar-se finalment cap a un altre lloc: Alsàcia i Lorena?, els àrabs?, els jueus?, els txetxens?, Al-Qaida?, per què insistir.
Aquestes consideracions ens porten al moll de l’assumpte. Mentre el nacionalisme a Catalunya persegueix amb perseverança els seus objectius, aquells que no ho som (per raons ideològiques d’ordre universalista) hem vist desaparèixer d’escena als que procedien d’altres tradicions culturals. No siguem ingenus: la trama de solidaritats populars forjada en el crepuscle del franquisme no ha resistit l’impacte de la desindustrialització i l’atur massiu, la pèrdua de referències basades en idees d’igualtat, del treball i la solidaritat com a cultura, creuant la divisòria entre persones amb orígens diversos. De tot això queda poc. Aixecar una cosa nova a partir de les ruïnes del present és tasca de titans. Ho és encara més en l’erm d’incomprensió que el nacionalisme en essència és, de la gran tasca sempre pendent.
Entenent-ho així, el que queda de l’esquerra perdria menys temps a defensar Espanya o Catalunya, a defensar receptes estrictament polítiques de recorregut limitat. Un pot ser dignament autonomista, federalista asimètric o simètric, monolingüe o plurilingüe, i aspirar en pro de la concòrdia i la millora col·lectiva a trobar solucions per als problemes de distribució de recursos financers, culturals o simbòlics. Aquestes receptes no esgoten però el que constitueix el cor del problema, les causes i arrels profundes. A més, el problema és tant a Madrid com a Barcelona, a Catalunya com a Espanya -una simplificació finalment abusiva-. Com va dir Josep Pla una vegada (cito de memòria): una cultura ha de precedir una política. En el fons de l’erosió de la Catalunya orwelliana, de la Catalunya solidària (amb qui un es relaciona), reivindicativa, republicana i federal, orwelliana, anarquista i comunista, terra d’acollida i explotació de gents del sud, hi ha l’acceptació i aparent èxit de la idea que el social i individual és la part i la nació el tot. La fabricació i imposició d’una premissa d’aquest estil és el gran assoliment del (s) nacionalisme (s), allò per i per al que necessita dominar el seu propi espai: la seva raó de ser.
Quina esquerra: la de ZP, Chacón, Solves, Salgado ? Quina esquerra? quina????