Un insult a tots els espanyols, una futurologia que és un pur artifici, un conjunt de propostes neoliberals. Així s’han pronunciat, respectivament, el líder de l’oposició, un reputat analista polític i un dels principals dirigents sindicals del país sobre l’exercici de prospectiva “España 2050” presentat pel Govern d’Espanya. Són uns judicis sumaríssims -com tants d’altres- que il·lustren la dificultat de trobar el to adequat en la conversa i el debat públic.
Podria considerar-se que aquestes reaccions primàries responen a la discutible política de comunicació emanada des de l’Executiu, amb actes tirant a pomposos, anuncis grandiloqüents i un relat d’un optimisme sovint massa vacu. I probablement també a la percepció d’una manca de voluntat real de diàleg i d’acord. Però no deixa de sorprendre la contradicció d’aquesta crítica frontal a un exercici de prospectiva amb les lamentacions reiterades sobre la falta d’una visió i un projecte a llarg termini que superi el tacticisme electoralista de curta volada.
Sigui com sigui, tenim sobre la taula un estudi de prospectiva elaborat per un organisme governamental i en el que han participat acadèmics i experts multidisciplinars d’un ampli espectre i que té el propòsit de ser el punt de partida d’un debat públic que faciliti arribar a una visió compartida dels problemes i de les tendències que condicionaran i configuraran el futur de la nostra societat. Cal reconèixer d’entrada el valor intrínsec de comptar amb un organisme públic dedicat a pensar estratègicament -la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de la Presidencia del Gobierno-, del que n’és el primer fruit públic el document “España 2050. Fundamentos y propuestas para una Estrategia Nacional a Largo Plazo”.
Està per veure si aquest organisme tindrà continuïtat més enllà de l’actual conjuntura política i no decaurà com ha succeït amb diversos antecedents, impedint que es consolidés una tradició potent d’anàlisi de prospectiva i de pensament estratègic des de les institucions públiques i, particularment, des del nucli del poder executiu. Ho recorda oportunament Andrés Ortega (elDiario.es, 21-05-21) des de la seva acreditada experiència, en fer esment al Departament d’Estudis del Gabinet de la Presidència del Govern creat el 1990. I Esteban Hernández subratlla que “l’existència d’una unitat de Prospectiva a Espanya és convenient, necessària i oportuna. Els grans Estats compten amb ella per una simple lògica de fortalesa nacional: qualsevol Govern hauria de compaginar les accions urgents i importants amb l’anticipació i planificació del mitjà termini, ja que les bases per aconseguir resultats es posen sempre molt abans que s’aconsegueixin. Ser capaços d’entendre els canvis, i més en una època com la present, permet operar amb un marge de maniobra molt més gran i, atès que la política i l’economia actuals es mouen en un curt termini espantós, la posada en marxa d’una unitat, per reduïda que sigui, que pensi en termes d’Estat és indispensable, especialment si el poder polític l’assumeix com un instrument útil” (El Confidencial, 20-05-21).
Manuel Hidalgo recorda que l’objectiu de la prospectiva és “definir estats possibles de la ‘naturalesa’ i dissenyar mecanismes que ens permetin superar-los, adaptar-nos de forma reeixida als canvis, siguin quins siguin, coneguts o desconeguts. La prospectiva és un exercici dinàmic, viu, que es nodreix en el seu llarguíssim termini per segments a mitjà i curt termini amb plans estratègics que s’han d’ajustar a cada moment i necessitat. La prospectiva és posar els llums llargs i assenyalar el camí que volem seguir” (vozpópuli, 24-05-21)
En el cas que ens ocupa, España 2050 proposa un diagnòstic com a punt de partida que recull el consens central de l’acadèmia i els experts, i identifica unes tendències també detectades per la majoria d’estudiosos. Podria dir-se que l’estudi és representatiu del corrent central de la tecnocràcia espanyola. Un consens que pot resumir-se en un balanç positiu de l’evolució del país en els darrers 40 anys, però amb problemes importants que no s’han abordat i que condicionen la continuïtat del progrés col·lectiu en un nou context més advers i exigent. José Moisés Martín ho sintetitzava així a El País (23-05-21): “el pla identifica les principals debilitats de la nostra economia, com ara el capital humà, la capacitat innovadora, la deficient implantació de les noves tecnologies a les petites i mitjanes empreses, i un marc institucional i regulatori poc procliu al dinamisme en els mercats de béns i serveis. Partint d’aquesta anàlisi, sobre el qual és difícil estar en desacord, Espanya 2050 proposa una bateria d’orientacions destinades a emprendre canvis en profunditat sobre cadascun d’aquests reptes: incidir en el capital humà i en l’educació al llarg de tota la vida, estructurar adequadament el sistema d’innovació, fent més efectius els esforços públics i afavorint la participació privada en el desenvolupament i la comercialització de propostes innovadores, incentivar l’adopció tecnològica i millorar la dinàmica empresarial. Addicionalment, el pla inclou una reforma de l’administració pública i l’increment de la lluita contra l’economia submergida. En definitiva, grans eixos que s’articulen bé amb el pla Next Generation, presentat igualment aquesta primavera, que apunten en la bona direcció i entre els que potser només faltaria una reflexió sobre la transformació empresarial pendent”.
De les primeres crítiques solvents a aquest estudi -com les dels citats Esteban Hernández i José Moisés Martín– destaca la que el considera massa previsible en reflectir el sentit comú econòmic de l’Espanya de 2021, trobant-se a faltar plantejaments més heterodoxos fora del marc mental dominant i que són els que en situar-se en els límits són capaços de produir les innovacions necessàries.
Una altra crítica rellevant -apuntada per Andrés Ortega– es refereix a l’absència de prospectiva sobre l’evolució de la qüestió territorial/constitucional espanyola, i sobre l’evolució de la democràcia en general i a Espanya en particular, perquè abstreure l’evolució de les tendències econòmiques i socials del seu marc institucional pot convertir l’esforç prospectiu en un exercici en el buit. Aquesta crítica resulta del tot pertinent si es té en compte que l’aportació dels experts no resol els dilemes polítics i malament quan els polítics s’amaguen darrere de la lògica tecnocràtica. En el molt recomanable darrer llibre de Bruno Le Maire –L’ange et la bête. Memoires provisoires-, el ministre francès d’Economia i Finances afirma que “el coneixement expert pot esdevenir tant el millor aliat com el pitjor enemic del polític. El pitjor enemic si el saber tècnic decideix per nosaltres. El millor aliat si aquest coneixement consolida les nostres decisions i els hi dóna força i eficàcia. Però el coneixement no proporciona el sentit. El que és propi del treball polític és precisament donar sentit”.
En tot cas, sense perdre de vista els riscos de la deriva tecnocràtica, la dificultat de governar la complexitat requereix una immersió de la política en la societat del coneixement per tal de superar -com diu Daniel Innerarity a Política para perplejos- “la incapacitat crònica per comprendre els canvis socials, anticipar els escenaris futurs i formular un projecte per assolir un ordre social intel·ligent i intel·ligible”.
El que és lamentable, per no dir estúpid, és que davant d’anàlisis complexos i rigorosos com els que hi ha al darrere del Pla de Recuperació i Resiliència o d’España 2050 “la resposta que ha estat destacada en els mitjans i en les xarxes és una barreja de garruleria, mofa i hostilitat que aquest país potser no coneixia des del ‘que inventin ells’ … El que per a ells resulta rellevant és que es tracta de documents excessivament llargs i complexos. Que han estat elaborats a Economia i a La Moncloa, tot i que qui els escriguin siguin excel·lents funcionaris públics de l’Estat o experts independents que han treballat desinteressadament i que no s’han cansat de manifestar que ningú ha interferit en el seu treball o tractat de manipular-los. El que s’ha criticat és que tots dos [documents] s’entestin a treure’ns del somni adolescent que tot el bo és possible, sense trade-offs, sense costos i de forma immediata. Volem acabar amb 30 anys d’atur juvenil per sobre del 25% o de contribucions nul·les de la productivitat total dels factors al creixement de la renda per càpita? Volem millorar l’educació, la productivitat i el salari real dels joves? Doncs esclafim els dits i la màgia farà la resta. Per a què planificar? Per a què estimar vies de convergència als objectius que creiem desitjables i possibles? Res, que inventin ells!” (José Juan Ruiz a El País, 30-05-21).
Política&Prosa, 16 de juliol de 2021
