Felicitats i bona sort a Syriza. Veurem ara si s’aplica un programa econòmic molt diferent de la socialdemocràcia, i en cas afirmatiu quines són les conseqüències. A la Unió Europea, cap partit d’esquerres no pertanyent a la família del socialisme democràtic ha dirigit un govern, així que crec que la incògnita està justificada. Qui més es va acostar va ser el PCI a Itàlia en els anys 70, que no va arribar a dirigir un govern. Els hereus del PCI avui estan en el Partit Socialista Europeu. Per suposat la socialdemocràcia ha comès errors, especialment a Europa en els últims anys, i singularment a Grècia donant suport a la dreta, però la socialdemocràcia continua sent la força que ha ofert més benestar, a més persones, durant més temps en el món. Potser per això l’economista liberal Luis Garicano, que avui fa un gran elogi de les idees d’Adam Smith oblidant en la major part del seu article les fallades del mercat i del mecanisme de preus que s’ensenyen en qualsevol llibre de text d’economia, acaba reivindicant les polítiques dels països nòrdics, sense esmentar que en ells l’Estat té una grandària superior al 50% del PIB. Potser per això Pablo Iglesias, el líder de Podem, ha comparat a Alexis Tsipras amb Lula da Silva i no amb Hugo Chávez, tot i que les seves connexions són més amb la revolució bolivariana que amb els governs d’esquerra moderada del Brasil, Uruguai o Xile. Al cap i a la fi, el seu lloctinent Monedero va aconseguir avantatjosos ingressos de la Veneçuela chavista i règims associats, i no del Brasil, que després van servir per finançar l’entorn de Podem, segons va explicar ahir el mateix Iglesias. Veurem doncs si des del país més petit d’Europa, i on la crisi econòmica ha afectat més profundament, s’expandeix una mica diferent de la socialdemocràcia, o si més bé des de les forces de la socialdemocràcia, que constitueixen el segon grup del Parlament Europeu, i que governen a Itàlia, França, Suècia i altres països, i són la segona força en molts altres, es posen mans a l’obra a construir una Europa federal, democràtica, i que sàpiga aprofitar el seu enorme riquesa a favor d’una societat més igualitària. La humanització de l’anàlisi econòmica, i la recerca de grans consensos des de l’esquerra, com assenyala Soledad Gallego-Díaz, poden contribuir-hi.
