Recordo quan ens exigien gravar a Eduardo Zaplana del seu perfil bo. I l’oda que em van encarregar sobre ell quan va deixar la presidència de la Generalitat Valenciana per a ser ministre. També recordo la bronca i els crits que em van dedicar quan en aquest vídeo de retrospectiva de Zaplana apareixia en una imatge amb la trànsfuga que li havia permès fer-se amb l’Ajuntament de Benidorm. Recordo poc després, quan de ser l’Elegit, va passar a ser inmombrable. Com ens van prohibir que aparegués en els plànols. Com buscava perífrasis absurdes quan no podia nomenar-lo en els meus directes en els lleons, tot i ser el portaveu del PP al Congrés. Quan Camps va imposar la seva llei a Canal 9. Quan ens van donar l’ordre de deixar d’anomenar-lo Francesc perquè fos anomenat Francisco, coincidint amb l’època en què es postulava com a possible successor de Rajoy. Quan van tractar de prohibir que expliqués que Zaplana deixava el seu escó al Congrés. Quan em van prohibir dir que Zapatero havia anunciat el xec – nadó, com si d’aquesta manera els valencians no anessin a conèixer la notícia. Quan escrivies ‘fracàs estrepitós’ i t’ho canviaven per ‘èxit discret’. Quan ens van desplegar per lloar les meravelles de Terra Mítica a la seva inauguració i no podíem dir que no hi havia ni una ombra. Quan em renyaven perquè em sortia l’accent català ‘i això molesta als blavers’. També recordo com corria el cava a les plantes de direcció de Canal 9 a Burjassot les nits electorals de majories del PP, mentre que els redactors menjàvem entrepans de salami. Quan es pagaven directes milionaris perquè Camps sortís parlant en directe en ple Amazones. I els milions de vegades en què no em van deixar posar declaracions de l’oposició. O de qualsevol ciutadà que critiqués el PP, o la Generalitat. I recordo també quan ens van prohibir dir ‘ retallades’ . Tampoc vaig poder dir que milers de manifestants cridaven contra el govern. Els manifestants no ‘col·lapsaven’ el Passeig del Prado, la manifestació ‘transcorria per’. I no posàvem pancartes explícites contra Rajoy, ni contra el PP. I van ser tantes, tantes, que un dia comences a sentir vergonya de treballar per a ells. Ara s’acaba. Injustament. Però ho van guanyar a pols.
