Poul Nyrup Rasmussen: En la crisi de l’euro, els representants de la dreta no saben fer-ho d’una altra manera.
Durant aquestes dues setmanes hi ha hagut dues constants en el darrer capítol de la saga de la crisi de l’euro. D’una d’elles se n’ha parlat amb gran detall. L’altra gairebé no ha estat mencionada.
El que ha estat ensordidor és el conjunt de veus criticant els líders polítics de l’eurozona per actuar amb massa lentitud. Els comentaristes han descrit la resposta política de la UE com “una crisi de voluntat política”, com una obra d’”experts en el compliment de baixes expectatives” i, més elegantment, com “un incrementalisme a contracor”.
La reacció a les complexes decisions sobre com gestionar els bancs amb dificultats, sobre com millorar el sistema europeu d’estabilitat financera i sobre com emetre trams prèviament acordats de crèdit és agonitzant. Aquesta situació es produeix perquè l’objectiu principal és l’avantatge competitiu dels estats individuals front l’avantatge competitiu col·lectiu de la Unió Europea.
El què resulta sorprenent és que els comentaristes s’hagin deixat l’altra qüestió d’aquest capítol. I n’és una d’evident, que explica completament aquest “titubeig de l’euro”: pràcticament tot l’elenc dels líders encarregats de la recuperació de l’euro prové de la mateixa corrent política: el conservadorisme. En els “seients importants” de la UE institucionals trobem José Manuel Barroso, Herman Van Rompuy i Jean-Claude Juncker. Si mirem a la part posterior trobem Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. Tots aquests actors procedeixen de la mateixa família política. L’impuls polític fonamental que mou a cadascun d’ells, per la seva pròpia definició, està basat en l’interès propi. En resum, per ells, igual que per als mercats, el guany a curt termini és el fonamental.
I seria sorprenent que fos diferent. Estan tan cegament vinculats a la seva ideologia que es neguen a veure el dany causat. Encara que la immensa majoria dels comentaristes estiguin demanant mesures immediates de creixement, s’adhereixen al principi de l’”austeritat primer”, i que erròniament anomenen la consolidació fiscal.
La total absència d’una estratègia de creixement és alarmant. Aquesta obsessió amb l’austeritat que s’allarga des de fa 18 mesos, adquirirà una gran importància. S’arribarà a considerar com una finestra d’oportunitat que va ser bloquejada per raons ideològiques.
En els últims 18 mesos, el Partit dels Socialistes Europeus (PSE) ha entrat en aquesta finestra d’oportunitat. Hem forçat la legislació sobre l’impost a les transaccions financeres, als gestors dels fons d’inversió, dels fons de cobertura i dels mecanismes d’estabilitat. Aquesta mateixa setmana, el PSE ha adoptat un conjunt ampli de polítiques per abordar l’abús per part de les agències de qualificació creditícia, que ara es comporten amb els bancs de la mateixa manera com s’han estat comportant amb els estats: empenyent-los a la vora del col·lapse. Això no vol dir que no existeixin problemes amb els bancs europeus. És necessària una recapitalització a gran escala del sector bancari – del rang de centenars de milers de milions d’euros – per restaurar la confiança entre els actors financers i evitar el col·lapse total.
No obstant això, la restauració de la confiança entre els ciutadans del carrer requerirà fer un pas més enllà: hem de reorientar el nostre sector bancari en el seu conjunt cap al què realment importa. Així, per cada euro que el públic presti als bancs hi ha d’haver una clara responsabilitat. Els bancs s’han de comprometre a utilitzar aquests fons per prestar-los a les petites empreses. Els líders conservadors de la UE no han signat xecs en blanc per als països amb dificultats. Esperem el mateix rigor quan es tracti dels bancs.
Per finançar aquesta recapitalització i també el suport financer pels països que ho necessitin, cal que els líders de la UE siguin realistes sobre el Fons Europeu d’Estabilitat Financera (EFSF). Aquest fons es presenta com un instrument col·lectiu, però la manera com realment funciona és només la suma de les contribucions individuals dels Estats membres. Per poder obtenir resultats reals i tangibles, hem demanat durant mesos que es capgiri la lògica del EFSF permetent que es transformés en un mecanisme veritablement col·lectiu, en el què es posés tot el pes de la UE i dels seus 500 milions de ciutadans en el mercat. Això es pot fer d’una forma molt simple, i s’ha de fer si ens volem recuperar de la crisi.
Si no fos per l’experiència del Partit dels Socialistes Europeus en la identificació de les solucions, i els nostres esforços per assegurar que formin part de l’agenda, la UE es trobaria en un estat encara pitjor. Però és a les mans dels ciutadans europeus que ens donin el timó per tal que puguem fer la domesticació dels mercats financers de forma permanent.
I les senyals hi són. Després d’un bon resultat electoral a Dinamarca, a França i a totes les regions d’Alemanya, sembla que el 2012 podria ser “l’any del progrés”. Les eleccions presidencials a França i, possiblement, les eleccions a Itàlia i Alemanya es presenten positives des d’una perspectiva progressista. El Partit dels Socialistes Europeus està demanant des de fa temps que s’aturi el titubeig. Aviat sembla que tindrà l’oportunitat de fer-ho.
