Com tots nosaltres, Abdelwahab Meddeb ha estat capgirat i sorprès per aquesta primavera que ha aparegut en ple hivern. Amb el seu llibre ens fa compartir una gesta increible en la qual el desig democràtic ha estat irresistible. De Tunísia ha sorgit la primavera dels pobles musulmans. Amb només alguns dies, amb l’impuls de la joventut i d’internet, els Tunisians han suprimit una dictadura que, la vigilia, semblava encara incommovible. A Tunís, on les cares mostren els signes d’aquesta metamòrfosi de la Història, ell ha retrobat els actors d’una revolució il·luninada pels valors universals, laïcs i no violents. És una lliçó política que exalta el triomf d’un poble que ha esdevingut sobirà, que acaba amb les teories del final de la Història o del xoc de les civilitzacions. Influïdes pel sacrifici d’un fill del poble lliurat a les flames, les elites intel·lectuals han reforçat un moviment iniciat pels més pobres i els més joves.
Meddeb ha escrit un llibre al cor de la revolució, amb precisió i una gran visió. Ens conta una primavera, amb totes les esperances i temences. Dos mots, dues reivendicacions, poden resumir aquesta revolució: llibertat i dignitat. Ha començat pel sacrifici de Mohamed Bouazizi que s’immola el 17 de desembre en una regió apartada, perifèrie de la perifèrie, fins al despertar de tota una societat que anhelava l’aixecament d’ençà massa temps. Des dels primers dies de la revolució, se segueix l’herència ambivalent de Bourguiba. «Aquest desig de llibertat no és pas nascut del no res. És el resultat de la política bourguibiana de la instrucció. Assistim a un dels efectes descrits per Condorcet. La generalització de la instrucció és la millor condició per a promoure ciutadans lliures, capaços d’influir
sobre l’evolució de les lleis ».
En el seu llibre Meddeb ens presenta els actors d’aquesta primavera. Els joves, els ciber-militants, les dones, els juristes que hauran de donar a Tunísia un marc institucional que afavoreixi l’emergència de la democràcia. Ens lliura els sentiments de l’exiliat que medita sobre la seva pròpia identitat, d’ençà que va marxar per primera vegada, i qui es redescobreix: «Tunísia reneix en mi, després d’una mena d’hibernació. El sentiment de pertinència mai no desapareix, som habitats per l’escena dels orígens».
Hem notat amb molt d’interès que Meddeb desitjaria posar tots els ensenyaments de la història al servei d’aquesta transició que ell sap vulnerable. Es refereix, per exemple, al constitucionalisme alemany de després del nazisme per a evitar que un partit intolerant (islamiste) no pugui profitar de l’obertura democràtica ; a l’experiència espanyola per la seva gestió de la transició política del franquisme a la democràcia ; a Vaclav Havel, per la barreja d’audàcia, de cultura i de sabiesa durant els canvis que seguiren la caiguda del Mur de Berlín. Per conseqüent, Meddeb pensa que per passar d’un Estat corromput a un Estat democràtic, calen evidentment demòcrates, però també guies de l’antig règim favorables al canvi, sobretot per a preservar aquest formidable moment de llibertat que acaba de viure tot un país. i més enllà.
« Aquest procés, escriu Meddeb, no ha estat ni concebut ni viscut amb un horitzó identitari. Aquells que l’han iniciat són joves que s’identifiquen amb individus globalitzats. Somnien d’ésser en el món, i de poder circular sense traves, emprant lliurament anades i retorns entre el seu país i tots els altres països.
(.) Aquesta jove generació oriental del món digital acaba de donar una lliçó magistral als seus propis pares i a l’Occident. Sembla inaugurar una nova forma de fer i de viure la política, una altra manera de participar a la Història.
(.) El president Obama ha constatat que aquest tipus d’acció via el Web i Facebook tendeix a desqualificar els partits polítics tradicionals. Ha notat en els aconteixements de Tunísia i Egipte la possibilitat de portar un cop mortal al mite d’al-Qaida i de proposar un altre discurs a l’imaginari àrab i islàmic, el de la llibertat.
(.) Si l’11 de setembre a Nova York i Washington demostra la malaltia i el problema, el 14 de gener il·lustra el remei i la solució. Tals són els reptes que cap expert ni cap intel·lectual occidental no han pogut integrar en llurs análisis».
Amb aquestes observacions finals del seu llibre, Abdelwahab Meddeb indica almenys tres aspectes sobre els quals hauríem de meditar: d’una part, hi ha d’ara endavant les dues cares del món musulmà, allà on només en coneixíem una (els islamistes). És un fet totalment nou, d’una dimensió excepcional, de la qual només comencen a preveure’n algunes conseqüències. D’altra part, pel que fa a la lluita contra l’integrisme islàmic hem de reconèixer que els nostres amics demòcrates d’aquests països musulmans són molt més crítics que nosaltres, occidentals, perquè els tenen al davant cada dia, els coneixen molt millor que nosaltres i s’hi han d’afrontrar en primera línia, com m’ho acaba de comunicar el meu amic universiari de Tunis, Moncef K. Aquest fet també és una nova descoberta. Finalment, no es tracta només d’una revolució circumscrita als països aràbigo-musulmans, sinó també i sobretot, d’una revolució adreçada a tots els països del món, que concerneix tothom, perquè conté nous aspectes, noves dimensions que ens interpel·len en allò que és únic i alhora universal.
