Segons l’enquesta publucada avui pel diari El Pais, els federalistes som majoria a Catalunya. I això malgrat que les televisions “públiques” i altres mitjans sorollosos metrallen tot el dia amb nacionalismes diversos. Quan es pregunta pel federalisme respecte a l’status quo, un 51% prefereix el federalisme, més dels que prefereixen la independència quan es pregunta per la independència versus l’status quo. Som majoria, però com diu Manuel Cruz, no tenim pressa per decidir. No tenim pressa entre altres raons perquè sabem que el nostre combat (per la concòrdia, per Europa, contra els nacionalismes) és de llarg abast. Al llarg de la història, el federalisme ha avançat i ha retrocedit, i depèn de tots nosaltres que en el futur els avenços superen els retrocessos. Intentaré il·lustrar amb els exemples de Barcelona-Catalunya-Espanya, Canadà i la Unió Europea.
A Barcelona’92, el català es va utilitzar com un dels quatre idiomes oficials en els Jocs Olímpics. Vam rebre una gran ajuda de la resta d’Espanya. Santiago Roldán (que havia estat professor a la UAB i va tenir un fill català) va deixar la seva salut a Barcelona com a responsable de les inversions de l’Estat. Catalunya va recuperar la seva autonomia el 1980 després de quaranta anys de dictadura militar centralista. Avui es parla català a les escoles, la policia és competència autonòmica i la Generalitat té un pressupost més gran que el de molts països independents. Al llarg d’aquests anys, els catalans hem desaprofitat la nostra àmplia autonomia en alguns aspectes: hem estat incapaços de fer una televisió pública exemplar, incapaços de crear una nova administració eficient sense els defectes de l’antiga, incapaços de redactar una llei electoral per a la que teníem competències. Mentrestant, és cert que moltes institucions de l’Estat segueixen funcionant com si a Espanya hi hagués només una llengua i una identitat nacional homogènia, i com si tot hagués de passar per la seva capital.
Quebec va fer un referèndum sobre la seva independència en 1980, un altre el 1995, després va aprovar la llei de claredat, i encara avui és notícia perquè el seu Parlament segueix proclamant el seu dret a decidir l’abast de la sobirania en solitari.
La Comunitat Europea es va fundar fa dècades. Espanya s’hi va incorporar el 1986, després s’han incorporat molts altres països, i encara Europa avui es veu amenaçada per la desunió, el populisme i el nacionalisme.
Amb quin criteri es pot dir que és massa tard per al federalisme? On està escrit que els objectius d’un món fraternal, solidari i en pau, s’anessin a aconseguir en unes poques dècades, de forma ràpida i sense passos enrere? La vida és dura, cal seguir lluitant pel que es creu just, no fer concessions als que creuen que el món es divideix entre els d’aquí i els d’allà.
La República Federal de Pi i Margall del segle XIX va ser efímera, però avui els líders polítics de l’esquerra espanyola, els mitjans de comunicació progressistes, o mitjans de comunicació globals com el Financial Times, donen suport a una solució federal per a Espanya. Encara que pot argumentar-se que estem més a prop dels nostres objectius que mai, fins i tot que alguns ja els hem aconseguit, encara se’ns escapen moltes fites i ens enfrontem a adversaris formidables.
Podem triar posar sempre l’èmfasi en els que a la resta d’Espanya respecten insuficientment la identitat catalana, i oblidar-nos de qui a Catalunya ens avergonyeixen amb el seu comportament mesquí i maniqueu. O podem triar construir amb les persones decents d’arreu un món més civilitzat.
No ens resignem a viure en presons identitàries, volem lluitar amb tots aquells que han aixecat la seva veu a tot Espanya per una evolució federal: Juan Pablo de Ramon, Ramon Maiz, Antonio Arroyo, José A. Pérez Tapia, el PSOE, Esquerra Unida. I amb tots aquells que defensen que l’Estat federal del futur ha de ser una Europa sense fronteres on quedin enrere els vells Estats nació: Daniel Cohn-Bendit, Eugenio Scalfari, Alain Minc, Jurgen Habermas. Fa poc el president francès François Hollande va dir que només amb una Europa més integrada i democràtica podrem superar els reptes del present. El mateix ha dit el primer ministre italià Letta.
Davant nostre hi ha els sempre temptadors nacionalismes, que faciliten el pensament, però suposen un risc per a la concòrdia i per a la pau, com ens van explicar en les seves obres mestres Steffan Zweig i Claudio Magris, i també autors més recents com Clara Usón. Els nacionalismes seguiran aquí (i serviran per guanyar eleccions i imposar programes que la gent mai votaria en la seva nuesa reaccionària). Però els nostres valors també seguiran aquí per fer-los front. El combat no acabarà el 2014, ni en 2024. Alguns han vist passar els trens del comunisme, la revolució o la transició espanyola molt ràpid, i tenen pressa per dedicar les seves últimes dècades a liderar un nou país. Alguns aficionats a les curses de fons i antics portadors del foc olímpic de 1992 tenim un objectiu més ambiciós: passar a les noves generacions, quan no ens quedin més forces, la torxa de la lluita per un món més civilitzat.
Carta publicada a El Punt / Avui
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/656860-federalisme-ni-parlar-ne.html
Federalisme, ni parlar-ne
22/06/13 JOAN BORONAT
S’ha vist i comprovat que el senyor Pérez Rubalcaba no vol sentir a parlar de federalisme, ni simètric ni asimètric. Malgrat tot, el senyor Navarro encara manté la seva innocent tossuderia, posant en marxa una campanya per difondre la seva recepta federalista per tot Catalunya, com si no volgués entendre que és Espanya, la que no vol el federalisme; sobretot el País Basc o Navarra, que perdrien privilegis, com ha tingut la valentia de remarcar el senyor Navarro.
El que hauria de fer el PSC, si vol frenar la renúncia de molts dirigents i el trasmudament dels seus votants cap a partits genuïnament catalans és honorar la “C” de Catalunya que ostenta en les seves sigles i desempallegar-se del PSOE. La segona ciutat més poblada de Catalunya, l’Hospitalet de Llobregat, enguany commemora el 300 aniversari de la signatura del Conveni de l’Hospitalet, firmat el 22 de juny de 1713, esdeveniment que va marcar la història i va conduir a la desfeta del 1714. Aquesta ciutat, feu històric del PSC, ha iniciat una campanya a favor del “no a la independència”, fent-la extensiva a altres localitats. No cal ser filòleg per saber que independència és sinònim de llibertat. Dir no a la independència és dir no a la llibertat. El senyor Navarro diu que no vol la independència; doncs què és el que vol? Que sigui més o menys difícil d’aconseguir-la, que hi hagi persones a les quals els espantin les conseqüències per arribar-hi, és un altre tema. Però què vol dir aquest “no a la llibertat” que proclamen els del PSC? Descartat el federalisme, quina alternativa ofereixen? Firmar, on sigui, un nou conveni de l’Hospitalet, per quedar-nos com estem 300 anys més, submisos als designis del poder imperialista, com proposen C’s i els de la franquícia del PP a casa nostra? Això no és el que la majoria de catalans desitgem.
Blanes (Selva)