Francesc Trillas: Idees sobre persones

L’exemple de Milà, on un professional aliè a les estructures partidàries (tot i que amb un passat de militància) acaba de guanyar unes eleccions partint d’unes primàries obertes a tothom, per derrotar al berlusconisme i posar-lo en les majors dificultats dels darrers anys, m’anima a escriure aquestes línies.

Això ha coincidit amb una feliç explosió del debat en el PSC. M’ha agradat la irreverència dels que s’animen a desobeïr literalment les jerarquies. Per exemple, un important dirigent territorial contestant la consigna de no parlar de persones amb un primer punt d’un decàleg on demana jubilar al complet la direcció actual. Una altra cosa és si s’està d’acord o no amb la proposta alternativa, que consisteix purament a substituir una generació per una altra de més jove. Pisapia, el nou Alcalde de Milà, té 62 anys.

Però veig la desobediència amb optimisme. Per primera vegada en molts anys, hi ha un ampli consens a favor de la renovació del PSC. S’haurà de treballar molt a definir els perfils d’aquesta renovació, la concreció, i sobretot s’ha de treballar molt en el “què” certament. Però crec que si de veritat volem renovar el discurs per oferir alternatives creïbles que restaurin l’estat del benestar i permetin avançar cap a una economia més justa i sostenible (en una Catalunya que sigui un sol poble), no es pot separar parlar d’idees i de persones. No serveix dir: primer parlem d’idees, i al final ja parlarem de persones. Sobretot perquè és impossibe. Fins i tot els que han dit que ja hi ha temps per parlar de persones, acaben parlant de persones ells mateixos, quan proposen, els uns que la direcció del partit ha d’estar a temps complet, els altres que el secretari del partit i el candidat a President han de ser persones diferents. I és que no es pot separar idees de persones, perquè existeixen idees sobre persones, o persones amb més o menys idees.

Necessitem persones que puguin establir un diàleg amb els que ara no estan al nostre partit, perquè no hi han estat mai, o perquè se n’han allunyat. Necessitem persones que sàpiguen interpretar els canvis que s’han produit a la nostra societat en els darers 30 anys, i que estiguin preparats per interpretar els que se seguiran produint. Persones que hi entenguin d’alguna cosa més que la gramàtica parda de congressos i llistes.

Les persones són importants perquè amb els programes no n’hi ha prou. Sempre hi haurà contingències no previstes en els programes on els responsables polítics han d’acabar interpretant els valors que tenen a dintre per prendre decisions. Sempre caldrà que el perfil de les persones que es tria perquè ens representin sigui un missatge en si mateix: per la seva credibilitat i la seva trajectòria.

Si una persona que ha estat en la direcció els darrers 30 anys té la capacitat d’autocrítica suficient per posar-se al davant de la renovació, realment se l’haurà d’ajudar, perquè tindrà molta feina. Molta feina a demostrar que realment està convençut que cal una renovació no cosmètica. Molta feina a demostrar que de vegades cal que sigui un Nixon qui vagi a la Xina (o sigui que un dirigent polític faci quelcom dràstic que no s’esperava d’ell, perquè els seus rivals no tenen els suports per fer-ho, tot i que haguessin desitjat fer-ho ells).

Els polítics professionals han fet molt per allunyar la política de la ciutadania, tot i que no en són els únics culpables, d’aquest allunyament. És difícil no estar d’acord amb la limitació de mandats i les limitacions a l’acumulació de càrrecs. És difícil no estar d’acord a reduir dràsticament el número de professionals polítics, i el personal de nomenament discrecional de suport tècnic (com s’ha fet a l’ajuntament d’Estocolm; o com va ser la recepta per acabar amb el clientelisme del Partit Demòcrata dels Estats Units fa un segle a l’època dels clans de Tammany Hall; o com recomanen els estudis de la Fundación Alterntivas per lluitar contra la corrupció). Entenc doncs que una direcció de dedicació exclusiva quadra poc amb la idea de facilitar que persones amb “professions normals” puguin tenir un paper important a la direcció del partit.

La renovació d’un partit, com la reforma en profunditat de tota institució en crisi, no se soluciona només amb una llista de receptes. Per això són importants les persones i la seva credibilitat. Però és inevitable posar sobre la taula algunes suggerències, perquè reflexionem sobre si val la pena o no almenys fer algunes proves (assumint la incertesa de saber si funcionaran o no, però sabent que el sistema que tenim fins ara, el del partit del segle XIX, ha deixat de funcionar). Aquí van algunes suggerències (pròpies o copiant alguna idea que m’ha sembat brillant que he vist a la xarxa):

-Triar entre que el primer secretari no sigui cadidat i que el candidat sigui triat en unes primaries obertes; versus el mètode britànic, on els militants (més els sindicalistes i els diputats) trien el líder del partit, que a la vegada és candidat. Però assumir que si la primera opció es fa bé, el partit tal com l’hem entès fins ara passa a tenir un paper residual.

-Elaborar un codi ètic estricte que limiti sous, i les relacions amb la gran empresa privada (per evitar escenes en el futur com la de  Zapatero arribant el dia de les eleccions a Ferraz amb el conseller de Telefónica de Paz assegut amb ell al cotxe oficial).

-Canviar la forma-Congrés i els mecanismes de selecció del personal polític: eleccions internes per als càrrecs de partit (no només primàries per als candidats), llistes electorals desbloquejades, i no sofismes sobre “millorar la comunicació”, fer un instrument “més modern” i bla bla bla.

Tot això no és fàcil. Reformar a fons les velles estructures i a la vegada tornar a ser competitius i estar cohesionats en la lluita contra les forces i els interessos de la dreta no és senzill. Fins ara, una forma molt eficaç de manteniment de la cohesió ha estat la repartidora de càrrecs (per què no dir-ho clarament). El poble, especialment la joventut d’esquerres acampada a les nostres places, ens diu que ja n’hi ha prou d’això, que cal buscar altres formes que assegurin la cohesió de l’acció col.lectiva, com l’impuls ètic.

Si un membre de l’aparell actual del PSC defensa liderar el partit per dur a terme això, o almenys es compromet amb una plataforma revolucionària de canvi intern i extern, i amb una actitud autocrítica i compromesa amb un nou socialisme català (si pot ser prometent estar en el càrrec un sol mandat), mereixerà tot el suport. Si no és així, seguirem lluitant. I ho seguirem fent perquè la crítica estèril sense compromís, com li ha passat fins avui a molta esquerra estètica italiana, deixa barra lliure als anglades, fills polítics de prenafetes, garcia albiols i berlusconis.