No m’agrada dramatitzar excessivament les comparacions entre opcions polítiques. Em nego a jugar als bons i dolents. Quan es comença així, s’acaba denigrant i deslegitimant als dolents, i això és injust. No m’agraden les campanyes electorals (que per sort són curtes) perquè conviden a la dramatització, amb apel·lacions més als sentiments que a la raó.
Però no puc ignorar l’actualitat i, observada fredament, les perspectives relacionades amb el proper dia 20 són preocupants. Hi ha raons objectives per pensar que el resultat que es preveu serà perjudicial per a molts a Catalunya, a Espanya i a Europa. Una majoria absoluta del PP, si els vots la materialitzen, serà democràtica, és legítima i serà conseqüència, més que de mèrits propis, que són pocs, dels efectes de la crisi i dels errors socialistes d’aquests anys. Però aquesta legitimitat no treu que sigui perjudicial per a una gran part dels catalans, dels espanyols i dels europeus.
Es diu demagògicament que per a Catalunya el PP i el PSOE són el mateix. Aquesta afirmació, encara que pugui afavorir alguns interessos, és una gran falsedat. És cert que cap dels dos partits ha entès el que volem els catalans, però les actituds i els fets d’uns i d’altres durant les dues últimes dècades estan a una enorme distància. No té comparació el tancament de la segona legislatura d’Aznar amb els intents ingenus i parcialment fallits de Zapatero de millorar la situació. No és el mateix votar a favor d’un Estatut, encara que retallat, que recorre’l davant el Tribunal Constitucional, ni és el mateix donar suport a la immersió lingüística que intentar fer fracassar-la usant la catalanofòbia com a arma electoral. Els catalans tenim males perspectives…
Per a mi és important el tema català, però són els aspectes socials els que més em preocupen. Temo que les classes mitjanes catalanes, espanyoles i europees vagin a passar-ho malament durant els propers anys. La crisi ha canviat el panorama polític a tot Europa, que durant la segona part del segle passat va estar presidit per l’enfrontament i l’alternança entre unes dretes moderades (en molts casos d’inspiració cristiana) i la socialdemocràcia. El pacte tàcit entre ambdues va conduir a un model social que va permetre mantenir la democràcia i va allunyar intents revolucionaris d’esquerres o populistes de dretes. Aquest model, per cert molt envejat, es va basar en el manteniment de la llibertat individual i de mercat, en la primacia de la iniciativa privada, en la regulació del mercat i en la redistribució per la via fiscal (l’Estat de benestar, nom que no m’agrada però que serveix per entendre’ns). Amb això, es va conservar la llibertat, es va impulsar el progrés i es va millorar l’equitat.
El model es posa en qüestió a finals de segle. D’una banda, en la dreta, s’ha convertit en majoritària la corrent neoliberal i això ha comportat i comportarà reduir el paper de l’Estat i un retrocés en l’Estat de benestar, desregulant el mercat i reduint els impostos (especialment els que graven les rendes procedents del capital, no les del treball) alhora que retallant els serveis públics. D’altra banda, la socialdemocràcia, que va desenvolupar i té com a referent l’Estat de benestar, no ha sabut reaccionar als seus abusos i sobretot no ha sabut adaptar-lo al nou món que s’està configurant en aquest principi de segle. Tenim, doncs, una dreta que ha reforçat el seu pacte amb els poders financers i les grans fortunes, i que té un programa retrògrad però clar. I tenim una socialdemocràcia desorientada a la recerca de renovació. És probable que el dia 20 passi el que sembla lògic, però això no treu que no sigui negatiu per a una part molt àmplia de la població, la que té en els serveis públics el complement imprescindible per compensar les creixents diferències de renda.
Si ara Espanya se suma als Estats europeus governats per la dreta, hi ha raons per pensar que el projecte d’Europa seguirà paralitzat. I si avança, ho farà en una direcció mercantilista i menys social. Seria una llàstima, ja que amb una Europa cohesionada socialment haguéssim pogut retardar algunes dècades la inevitable decadència individual dels països que la formen. Per a mi, sense una socialdemocràcia forta i moderna no hi haurà Europa …
