La visió clara de les coses, deia Albert Camus, saber per què s’han produït, exclou la desesperança i l’odi. El premi Nobel, assagista i periodista francès l’aplicava a la guerra, però avui l’article en el qual va expressar aquest raonament hauria de ser de lectura obligatòria per a ciutadans, polítics i periodistes inclosos, d’aquest país.
Sobretot perquè pot ajudar a que evitem escenaris semblants als que es van produir a Itàlia en els anys noranta i que van acabar amb la irrupció d’un personatge com Silvio Berlusconi a la presidència del Consell de Ministres.
A Espanya sabem el que ha passat. No és cert que estiguem segrestats per la corrupció, com alguns proclamen. És cert que va arribar molt amunt i que va afectar molta gent. Més ben dit, és cert que hi ha un grau intolerable de corrupció entre les elits que dirigeixen aquest país, no només en el món de la política sinó també el món financer, o fins i tot, en els mitjans de comunicació. Això és indiscutible.
Però sabem quin va ser el mecanisme que greixar tota aquesta xarxa, un mecanisme concret i aïllable, que parteix de la complicitat entre l’especulació immobiliària i les necessitats, primer, dels partits per finançar i, després, de l’ànsia d’enriquiment desmesurat de moltes d’aquestes minories dirigents. Va ser aquest mecanisme el que gairebé va destruir els controls democràtics. Són aquests mecanismes els que cal destruir, no a la classe política en el seu conjunt.
És cert que les elits dels partits polítics, en les files hi ha infinitat de persones honrades, van reaccionar amb la pitjor de les mesures possibles quan van aparèixer les primeres nafres: el recurs a la unitat i les crides a la cohesió interna i la defensa dels líders. Els mitjans de comunicació tampoc vam saber mantenir la tensió exigible en una societat sana en defensa del funcionament democràtic de les institucions, disposats, ben al contrari, a rivalitzar en el simple escàndol per augmentar audiències o lectors. Uns no van saber mantenir la tensió i altres, pitjor encara, es van posar al servei d’interessos foscos.
El pitjor ara seria oblidar els mecanismes que van portar a la corrupció de bona part d’aquestes elits. O creure als que ens diuen que tothom va quedar enredat en aquests engranatges. No és cert. Encara que només fos perquè no tots tenien accés a aquests mecanismes. Però també perquè no tots els partits es van aprofitar d’ells, ni tots els polítics, ni tots els mitjans de comunicació.
Cal identificar, primer de tot, els casos de corrupció vinculats a les minories dirigents dels partits amb responsabilitats de govern. De tots ells, però molt especialment dels que dirigeixen ara el país, perquè per això són les responsables de les polítiques que es duen a terme, perquè per això són ells els responsables, en aquest moment, d’acabar d’una vegada amb aquests mecanismes.
Hem de remoure la nostra apatia, aquesta apatia organitzada i descoratjadora de la qual parlava Camus. Cal ser obstinats en el rebuig. Rebuig dels ministres que van al Parlament i que creuen que poden insultar i atacar a qui els critiquen; rebuig obstinat als qui en l’oposició no plantegen les qüestions reals que ens afecten. No acceptació, no admissió, resistència davant dels que, des de la política o des dels mitjans de comunicació, vulguin fer-nos creure que hi ha coses més importants que el que ens passa als ciutadans, coses més importants que els sis milions d’aturats, que el control democràtic de les institucions. I els primers que hem de ser obstinats som els periodistes que, com demanava Camus, no hem incitar a l’odi o la desesperança, i que, com les elits polítiques, també hem perdut el sentit del nostre treball i hem de lluitar per recuperar crèdit. Els polítics han d’extirpar els mecanismes de corrupció. I els periodistes, els mecanismes del sensacionalisme, la creença que, en moments com aquest, és lícit apel·lar a les emocions.
