Benvolguts Pere Oriol, Joan Ignasi i Joan Manuel:M’adreço a vosaltres perquè em caieu bé i us respecto (i perquè teniu noms compostos i això em permet jugar una mica), encara que al Joan Manuel no tinc el gust d’haver-lo tractat personalment. I perquè em sembla que no aneu a la candidatura de Mas i Romeva, a diferència d’altres persones que se’n van anar amb vosaltres del PSC. Alguns que hi van també els respecto i em cauen bé, però crec que ja no hi ha res a fer, almenys de moment. Amb vosaltres encara em queden esperances. Anar-se’n del PSC també em sembla respectable, igual que em sembla respectable que algú es faci independentista. Jo no he seguit aquesta evolució per raons idològiques, que he intentat anar explicant en aquest blog.
Els vostres noms compostos m’agraden perquè reflecteixen la complexitat de les coses d’aquest món. Vosaltres mateixos sou persones complexes. Us podríeu dir Pere Ignasi, Manuel Joan o Joan Oriol també, perquè la realitat flexible en què vivim es pot combinar de moltes maneres si un hi posa ganes i imaginació, i un no es deixa endur per les formulacions rígides del passat (per què organitzar el món a base de noms d’una sola paraula? per què organitzar el món amb estats-nació?).
La llista feta a Palau que vol fer president Artur Mas (o no, que tampoc això està clar, però la qüestió és que és la llista on va Mas, però sense que estigui previst que Mas rendeixi comptes de la seva gestió) és la llista dels hereus de Jordi Pujol, la llista desitjada pels Pujol, la llista d’una TV3 segrestada i una Catalunya Radio on s’ha canviat el director a dos mesos de les elecions per raons polítiques (m’agradaria saber en especial què en pensa en Pere Oriol d’això), la llista dels que privatitzen la sanitat i segreguen l’educació, dels que mantenen un sistema electoral discriminador.
On està l’aliança catalana de progrés i la regeneració democràtica per les quals en Joan Ignasi em va convèncer de col·laborar amb ell durant un temps? Quins són els criteris ètics de voler resoldre les coses nosaltres sols quan la majoria dels nostres problemes són compartits? On està l’esperança d’uns mitjans de comunicació públics i privats que reflecteixin el pluralisme de la nostra societat?
Se’m fa difícil pensar que votareu, com alguns companys de recorregut vostres, per un procés, l’únic aliat internacional del qual és la Lliga Nord italiana, experta a detectar projectes que necessiten urgentment una vacuna contra el patriotisme. Mas parla d’excepcionalitat: però quins seran els costos d’una excepcionalitat de durada incerta (jo crec que durarà dècades, però em puc equivocar, com en tot)?
Una Europa federal, flexible, i una Espanya que segueixi una evolució federal i europeïsta, s’ajustarien millor al que jo conec de les vostres personalitats i dels vostres fantàstics noms, que no pas aquesta candidatura de Tot per Catalunya, o Junts per la Impunitat. Ja sé que els meus objectius no són fàcils d’aconseguir, però em sembla que resoldrien millor els problemes que tenim plantejats (que són molts i complexos) i s’adiuen més amb els valors que encara compartim que no pas els d’aquesta candidatura que, tranquilitzeu-me sisplau, tendeixo a pensar que no recolzareu.
Carai, quanta resistència emocional a decidir allò que és obvi!!
Volem ser independents per confederar-nos amb qui vulguem, de forma lliure i no subordinada? O volem seguir depenent d’aquells que ens escanyen en tots els terrenys que poden?
Que ens podem federar? Si, és clar!!
Però si és que no volen!! Quantes vegades hem fracassat? Que no veus que la primera condició per establir un pacte és ser iguals, que és justament allò que mai voldran que siguem, ni tan sols de forma nominal, en un estatut retallat? Que no veus que fora de Catalunya el federalisme no té prou força?
El primer pas per fer possible una federació és ser lliure per fer-ho i fer-ho amb qui vulguis!
Jo també vull una federació de pobles internacional, que com el seu nom indica, és entre nacions (lliures). I crec en una piràmide política planetària de pobles federats, com en Brauli Tamarit http://chalaux.org/nw/escrits/piramide-politica-planetaria-cat.htm
I després en separarem d’Espanya.. ..I què? Que no tenen relació el Regne Unit i els Estats Units d’Amèrica? I Noruega i Suècia? De debó creus que trencarem tota mena de lligams emocionals i culturals? No caiguis en el marc mental de la por!
“Ah! És que si no es d’esquerres com jo vull, prefereixo quedar-me com estic!” A veure, per tenir un país d’esquerres, el primer que has de tenir és un país.. ..On els ciutadans puguin votar els partits que responguin a les seves prioritats i escollir qui els governarà. I si els ciutadans volen que el país sigui d’esquerres ho serà, i sinó, no. Sinó encara semblaràs com aquells que de vegades s’acusa, de dretes, que només volen el canvi si el piloten ells. Ja veus, els extrems es toquen!
Però a veure, com creus tu que serà més fàcil fer una revolució, a tot l’estat espanyol, o a Catalunya? Que no has vist com s’enfonsa PODEMOS a la resta de l’estat, com es mantenen PP i PSOE i com puja Ciudadanos? Si vols una república catalana d’esquerres i anticapitalista ja tens un partit que aposta per això!
I al final, Catalunya serà allò que els catalans, i només els catalans, vulguin. I tu, hi estàs inclòs!! A què esperes?
Benvolgut Carles Marc,
quants punts d’admiració i preguntes retòriques en el teu comentari!! Sembla que escriguis cridant. Segur que esperes resposta? Jo crec que Espanya i Europa estan en un camí federal, i que acabar-lo ens farà persones més lliures. La resta és retòrica nacionalista que no comparteixo, amb tots els respectes i dit amb veu baixeta. Els meus arguments els podràs trobar en el meu blog “Progrés Real”.