1. L’acte del Col.legi d’Advocats
El passat dia 22 de Febrer va tenir lloc al Col.legi d’Advocats l’acte on es va presentar el manifest “Per un Nou Cicle del socialisme i les esquerres a Cataunya”.
Els periodistes més veterans es van sorprendre per l’èxit de la convocatòria. Les paraules van ser les justes, malgrat algun excés de protagonisme. El manifest parla per si sol: es va propasar renovar en profunditat, de manera no cosmètica, el PSC, i impulsar la creació d’un front ampli, de baix a dalt, de les esquerres catalanes, on puguin confluir socialistes, ecologistes, alter-mundialistes i nacionalistes de centre-esquerra. Algú va comentar amb encert (i no sense una certa sornegueria) que l’única contradicció era fer una crida a un moviment de baix a dalt quan els únics que parlaven a l’acte eren o parlamentaris o alcaldes (o fent la transició de parlamentari a alcalde). La gran majoria dels assistents crec que va sortir convençuda que una clau important de l’èxit de l’empresa rau a trencar aquesta contradicció.
2. Catalanisme i primer balanç del govern conservador de CiU
L’objectiu de crear des de la base una alternativa a la dreta nacionalista malauradament el veu necessari més gent avui que no pas fa uns mesos, quan es van fer les eleccions al Parlament de Catalunya el passat mes de Novembre. Ha hagut de passar poc temps perquè a CiU se li veiés el llautó de ser una coalició de dretes sense masses escrúpols. Si la campanya electoral la van fer sense adquirir masses compromisos, després s’han començat a mostrar implacables: supressió de l’impost de successions, i anunci que quan es pugui es disminuïrà l’impost de la renda als que guanyen més. Retallen prestacions en la sanitat pública i baixen el llistó de l’ensenyament públic. Fan l’ajust per la via de les despeses, mostrant una gran incapacitat de pensar en noves figures impositives com els impostos sobre les grans fortunes i propietats, o els impostos ecològics. Mostren una absència absoluta d’un compromís per lluitar contra el frau fiscal i la corrupció.
El “govern dels millors” resulta que té com a vicepresidenta una persona que falsifica el títol de llicenciada, ni tan sols el de doctora, que és el que fa dimitir els ministres en els països normals. El millor economista ha resultat ser un mal polític, i el rol del president es difumina incapaç d’adreçar-se a l’opinió pública i explicar quines són les seves prioritats i com es distribuïrà el cost de l’ajust necessari.
L’esquerra federal ha de respondre elaborant un bon projecte fiscal, rigorós, que corregeixi les nefastes decisions que en aquest sentit han pres els governs Zapatero ja des dels temps de Solbes (regals fiscals, supressió de l’impost de Patrimoni). Cal pensar un model de solidaritat fiscal entre jurisdiccions (comunitats autònomes, estats membres de la UE) que sigui més equilibrat. Això vol dir limitar, que no necessàriament eliminar, el dèficit fiscal i pensar en estratègies de desenvolupament que siguin millors per als territoris més pobres: no sembla que les transferències a les regions pobres hagin estat un gran èxit. Al cap dels anys les diferències entre territoris rics i pobres segueixen sent les mateixes o més grans.
A Catalunya, l’onada de populisme europeu i la crisi de la construcció europea també arriben i prenen formes locals a les quals l’esquerra federal ha de respondre amb coratge. El repte del PSC no ha de ser diferent del repte d’altres forces de progrés en territoris dominats pel discurs identitari. La nostra lluita per la concòrdia no és diferent a la que John Hume va menar a Irlanda del Nord; no és diferent al combat d’Obama contra el discurs racista i xenòfob del Tea Party als Estats Units; no és diferent del combat del pacifisme laborista a Israel. No està carregat de valors diferents als que van portar a Claudio Magris a escriure “El Danubi”, un alegat contra la capritxosa separació d’Europa per estats. Esborrem d’una vegada el discurs de les dues dimensions. Per a un socialista hi ha una dimensió, la social, i el nostre projecte sobre estats, nacions i fronteres es deriva dels nostres valors socials, i per tant ha de ser comprensible per a qualsevol persona sigui quin sigui el seu origen i la seva experiència vital.
3. Fites en el camí d’una concertació catalana de progrés
El camí de la represa va quedar ben traçat el 22 de Febrer. Les fites properes seran: eleccions municipals, congrés del PSC, impuls d’una concertació catalana de progrés.
Municipals: aquestes han de reflectir ja que el PSC ha fet una part del debat i ha reaccionat positivament. Les primàries de Barcelona van ser exemplars en aquest sentit. És un error intentar endarrerir el debat sobre la renovació socialista. El debat ja existeix. Si s’hagués endarrerit, a les municipals el resultat hagués estat igual o pitjor que a les autonòmiques. Si Jordi Hereu a Barcelona és capaç de mostrar el que pot ser el socialisme renovat del futur, guanyarà les eleccions i aplanarà el camí de la renovació.
Congrés del PSC: no ha de ser un congrés d’inèrcies ni de respostes funcionarials. Tampoc no ha de ser un congrés d’exclusions, ni de persones imprescindibles. Cal trobar-se, retrobar-se. El mètode per al debat de la renovació ha de ser: més diàlegs i menys monòlegs. Diàlegs on-line, en vídeo, en trobades. El debat ha de ser franc i sense tabús, i ha d’anar associat a un fort impuls ètic. Els partits socialdemòcrates estan en crisi però també ho estan les escoles i hi ha escoles exemplars.
Relleu generacional? Ja hem vist altres relleus generacionals, de fet a cada congrés i llista electoral se n’anuncia un, que no afecta mai a un pinyol permanent de dirigents. Calen persones de totes les generacions, i si hi ha relleu generacional aquest no ha de ser endogàmic.
El projecte econòmic, social i ecològic ha de ser una part molt important del treball que es faci de continguts. Però el problema no és només la crisi. Si el problema nostre fós només la crisi econòmica global que afecta a la socialdemocràcia, es podria comparar si altres partits socialdemòcrates o progressistes també han perdut 20 punts (que no és el mateix que 10) en 11 anys. Per exemple, el partit demòcrata va perdre les darreres legislatives als USA, però el daltabaix no va ser comparable al nostre. Que gran part dels problemes siguin deguts a la crisi econòmica no exonera de responsabilitats locals. Al contrari, la crisi és duríssima i és més necessari que mai un partit exemplar, que sigui un bé col.lectiu de qualitat per a tots els que es consideren socialistes. Centrar-se a demanar el grup parlamentari és inútil si no hi ha un lideratge cultural i intel.lectual del PSC en el debat amb el PSOE. L’elite intel.lectual i acadèmica s’ha allunyat del PSC (i això no només és culpa de l’aparell del PSC). Als USA la majoria de l’elite intel.lectual i acadèmica va recolzar Obama; aquí es va “abstenir” (de participar activament) en el millor dels casos.
Són necessaris els que se n’han anat (cal anar-los a retrobar en la mesura del possible) durant les 3 dècades d’història del PSC; i cal anar buscar gent que no hi ha estat mai, en una tasca minuciosa d’anar parlar amb líders professionals, acadèmics, associatius i sindicals que puguin ser progressistes. Anar-los a trobar per oferir-los compartir un canvi profund, basat en l’ètica, les idees socialdemòcrates adaptades a un món global i el federalisme (és a dir, la convivència plurinacional).
Només hi hauria d’haver una cosa irrenunciable: el PSC és un partit plural amb persones de diferents orígens. A Catalunya, com en qualsevol democràcia, sempre hi haurà una o diverses alternatives d’esquerra. Ara bé, podríem acabar com a Bèlgica, amb un partit socialista “való” i un partit socialista “flamenc”. Això li encanataria a la dreta, però seria un fracàs històric de tot el PSC. El que està en joc, és a dir en risc de desaparèixer, és que hi hagi un gran partit d’esquerres culturalment i comunitàriament heterogeni. Aquesta és la responsabilitat del PSC actual, o sigui la nostra. El PSC i el seu grup dirigent han de recuperar i ampliar la pluralitat i diversitat (cultural, geogràfica, ètnica), han de tornar a ser representatius dels molts sectors de progrés de la Catalunya d’avui (que van molt més enllà de 2 ànimes).
Cap a una concertació catalana: seria molt desitjable anar cap al tipus de primàries que va dibuixar Raimon Obiols el 22 de Febrer. Unes primàries on tothom pugui votar. On un alcalde del PSC pugui confrontar el seu projecte amb una científica, un artista, un director teatral, una mestra, un sindicalista, que poden ser tan bons candidats a President de la Generalitat, potser, com un polític professional. Les primàries han de ser la culminació i el moment principal d’un moviment social amb vocació de permanència. No ha de ser una tàctica, ha de ser part d’una infrastructura social amb vocació de permanència. Algun veterà “aparatchik” d’Iniciativa va apressar-se a rebutjar la creació d’un front ampli progressista de baix a dalt quan es va fer aquesta proposta el 22 de feber. Comparteixen els joves d’Iniciativa aquest rebuig? Estan persones obertes i avançades en els seus plantejaments, com Dolors Camats i Raül Romeva, en contra d’una concertació catalana de progrés, d’un gran moviment on sigui el poble qui elegeixi el candidat a liderar les esquerres catalanes?
Francesc, moltes gràcies per aquest article brillant i valent. Crec que assenyales lúcidament molts elements del camí, des del bon coneixement del país i internacional. No podem menys que ser ambiciosos dins de Catalunya, a Espanya i més enllà com dius, amb lideratge d’idees. Sense audàcia no ens en sortirem com a partit, com a moviment i com a país Catalunya-Espanya-Europa.