EuropaPortada

Francesc Esteva: Catalunya a Europa

Aquests dies han sortit diferents escrits que lamenten la pèrdua de pes català a Europa que ha suposat el «procés». El País de dissabte passat publicava un reportatge on remarcava que la darrera reunió d’un president de la Generalitat amb el president de la Comissió va tenir lloc el 2012, els protagonistes, el president Mas i Durao Barroso. El reportatge anava més enllà de la foto fixa i feia notar que els dies que els presidents de la Generalitat eren ben rebuts a Brussel·les eren aigua passada. Pujol, proeuropeu sense fissures, va treballar per potenciar el poder regional a Europa, va crear el Patronat català pro-Europa que va fer una labor de promoció europea a Catalunya i va posar en marxa la delegació catalana a Brussel·les. La deriva europea de Pujol va ser positiva encara que el seu partidisme no li permetés coordinar-se amb Maragall alcalde; junts, la promoció de Catalunya a Europa hauria estat molt més efectiva. Barcelona ciutat ha tingut de sempre una forta tradició europea. Com a exemple actual podem citar el fòrum de diàleg Itàlia-Espanya que estan preparant Duran Lleida i Enrico Letta per al proper juny i en el qual participaran Sánchez i Draghi.

En el moment actual cap membre de la comissió europea té interès en rebre un president de la Generalitat. Tampoc Puigdemont o Torra han mostrat interès a tenir relació i visitar el corresponent president de la comissió. El divorci és evident i les actuacions dels fugats amb en Puigdemont al capdavant no ajuden. Recordin les declaracions de Puigdemont desprestigiant la UE i alabant la Rússia de Putin o les seves relacions amb la ultradreta o el fet de restar perdut al Parlament europeu on figura com a no inscrit per no haver sigut acceptat per cap dels grups rellevants de la cambra. Els de JuntsxCat, fills del pujolisme, s’han allunyat de l’europeisme. A més ERC no és molt activa a la UE i les CUP fins avui no s’han interessat per res que tingui relació amb Europa fins al punt de no participar en les eleccions europees. Sociològicament els votants de les CUP són els fills d’aquells exconvergents de classe alta (avui independentistes) que són poc europeistes i molt «revolucionaris» sobre tot de joves. La deriva independentista ha portat que la UE i la seva comissió se sentin molt lluny del Govern català. Tampoc hi va ajudar la desafortunada intervenció d’Aragonès quan va introduir el tema independentista en la reunió de les CA organitzada pel Govern Sánchez amb la presència de la presidenta de la Comissió per parlar dels fons europeus de recuperació. Segur que la presidenta Ursula von der Leyen i el president Sánchez varen recordar la frase preferida de Pujol, «això ara no toca».

Avui a la Comissió Europea existeix un organisme que s’anomena Assemblea de la UE de representants regionals i locals. En la representació espanyola d’aquesta assemblea, que té 21 membres d’un total de 329, hi trobem Abel Caballero, president de la federació de municipis, i els presidents de les comunitats autònomes (Urkullu inclòs) menys els de Ceuta i Melilla i el de Catalunya, que hi ha enviat un desconegut Bernat Solé, conseller d’acció exterior. Aquesta assemblea publica cada any un baròmetre de la situació de les regions i municipis d’Europa i un dels seus objectius diu que és el de potenciar la participació del poder local i regional a Europa. En el darrer baròmetre destaca que prop d’un 60% dels europeus (uniformement repartit en tots els països) creuen que una més gran influència dels poders locals i regionals milloraria la capacitat d’Europa de resoldre els problemes reals dels seus ciutadans. 

Sembla que els del «procés» creuen que la UE no és el marc adequat perquè no els és favorable. Ens preguntem, en quin marc estan pensant? Aquí és on rau la veritable diferència entre federalistes i independentistes basada en la realitat o en la promesa d’un món ideal sense cap base real. Europa és avui una unió d’estats, les nacionalitats i regions tenen un paper reduït que la pròpia estructura de la UE diu que li agradaria potenciar. És aquí on els federalistes volen jugar i el camí és l’Europa federal que els grups progressistes del Parlament europeu defensen. Catalunya també pot ajudar treballant per aprofundir l’estructura federal d’Espanya. Quina estratègia proposen els independentistes? Seria interessant saber si sociològicament són proeuropeus, però molts dels seus líders s’han allunyat d’Europa. Uns canten lloances de la Rússia de Putin o de l’Israel de la Rahola, altres s’alien amb els grups d’ultradreta per desfer (?) la UE i molts mostren bastant poc europeisme. Com a europeista convençut em trobaran a l’opció federalista, allò altre és un deliri difícilment intel·ligible. A més, com diu Aragonès, mai podríem trobar un govern espanyol més obert a dialogar. Jo hi afegeixo, potser ens hauríem de preguntar si continuar el «procés» és la millor manera d’aprofitar-ho a Espanya i a Europa.

Abans d’acabar una nota sobre l’afer Cuevillas, purgat per Junts per haver defensat el que va practicar Torrent, aprovar resolucions il·legals no aporta res i pot inhabilitar persones. Borràs, «democràticament», ja li ha trobat substituta. Veurem si ERC traga amb la Madaula, una hiperventilada com la Borràs, perquè cal recordar que els membres de la mesa els elegeix el ple. Per si de cas ERC vol rectificar, els comuns ja han presentat un candidat. I mentre discuteixen sobre el sexe dels àngels, la pandèmia i els seus greus efectes econòmics, tant els immediats (amb molta gent passant-ho malament) com els reptes de futur (transformació del teixit empresarial per afrontar els reptes de digitalització i sostenibilitat que propicien els fons europeus), continuen a la sala d’espera.

Diari de Girona, d’abril de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button