Els més entusiastes amb el Moviment 15-M estan segurs que s’ha activat un ressort capaç de canviar el curs de la història, passi el que passi a la Puerta del Sol. O almenys de condicionar-ho.
Els més escèptics creuen en canvi que el 15-M ja està llanguint davant la falta de resultats concrets i que entrem en una nova fase: la de les baralles internes que tan bé coneix l’esquerra.
Però portin les ulleres que portin, entusiastes i escèptics acaben veient necessàriament el mateix: a milers de joves i gent de totes les edats participant en assemblees en places abarrotades fent miques els clixés de borregos o de ni-nis. I amb una fam voraç de noves propostes per millorar la democràcia i de participar.
Moltes d’aquestes propostes o esbossos d’elles en realitat ja existeixen. Público ha parlat amb una dotzena de politòlegs, sociòlegs i experts, ha bussejat per centres de recerca i ha seleccionat 21 propostes concretes que entronquen amb les línies prioritàries de Democràcia Reial Ja (DRY ) i de les assemblees.
“No hi ha fórmules miracle o receptes clau en mà”, adverteix Joan Subirats, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Però sí que hi ha ja intuïcions i realitats. El que segueix és un catàleg que no pretén ser exhaustiu ni “miraculós”, sinó recollir idees que ja s’apliquen en altres llocs o que ja estan molt madures després d’anys debatent se a la universitat o fins i tot al Congrés. Són només idees. I portar-les a la pràctica surt gairebé gratis.
01 Llei Electoral més proporcional
Proposta: sistema més proporcional que no anul·la la veu dels territoris.
Dificultat: exigeix la reforma d’una llei orgànica i de la Constitució de 1978.
De les propostes de DRY i de Sol sobresurt una exigència: reformar la Llei Electoral perquè sigui més proporcional i doni més oportunitats als partits petits.
Els experts coincideixen que aquesta reforma per si sola no arregla els problemes de la democràcia, però des de fa anys fan servir models alternatius que suposarien una millora en el sistema actual, que sobrerepresenta el vot rural i a les forces majoritàries: el 2008, IU va necessitar gairebé 485.000 per aconseguir escó, quan al PP i el PSOE li van costar 66.000. En total, dos milions de ciutadans van votar llistes que no van obtenir representació.
Tot i que la responsabilitat es sol atribuir a la llei d’Hondt el sistema emprat per al repartiment d’escons, el culpable és en realitat la mida d’una trentena de circumscripcions, que segons la Constitució ha de ser la província i que són massa petites perquè el repartiment arribi als minoritaris.
Moltes de les fórmules alternatives s’inspiren en el model alemany, que combina la proporcionalitat i el vot territorial: es vota una llista de partit amb circumscripció única i també a un diputat territorial. Per entrar en el repartiment nacional es necessita superar el 5%, però res impediria baixar el llindar.
02 Llistes obertes
Proposta: permetre que l’elector pugui triar a qui vota d’una llista.
Dificultat: exigeix la reforma d’una llei orgànica, que requereix majoria absoluta.
Amb independència de com s’assigna el nombre d’escons, un altre debat és el marge que es dóna a l’elector per triar o vetar als diputats que integren una llista. Espanya té l’opció més restrictiva: llista tancada i bloquejada. L’elabora el partit i l’elector l’ha de acceptar sencera.
Això implica, per exemple, que un ciutadà de València que desitgés donar suport al PP en les últimes autonòmiques havia de votar també a tots els imputats de la papereta. Si la llista es desbloquegés, tindria l’opció de votar al PP i ratllar als imputats.
Les fórmules són variades i s’apliquen en moltíssims països. Dan Kselman, de l’Institut Juan March, ha demostrat que la corrupció és més fàcil on les llistes són tancades i bloquejades.
03 Eleccions primàries per als candidats
Proposta: elegir els candidats mitjançant primàries obertes a tota la societat.
Dificultat: ha de ser assumit pels aparells que controlen els partits.
Els partits trien els seus líders i candidats com volen: només estan obligats a respectar una aparença democràtica. Però segons els experts, això explica en part el baix nivell d’afiliació a Espanya i els seus problemes per connectar amb la societat.
Experts com Braulio Gómez, de la Universitat d’Edimburg, subratllen que fins i tot les primàries que el PSOE té en els seus estatuts s’han quedat curtes i el CIS li dóna la raó: la majoria creu que tota la societat hauria de poder participar en l’elecció de candidats.
Això ja és possible en països com Estats Units, on qualsevol pot registrar-se per participar en les primàries dels partits. A Espanya ho va intentar Pasqual Maragall el 1999.
04 Revocació del mandat
Proposta: donar als electors la possibilitat de destituir un càrrec electe.
Dificultat: exigeix la reforma de la Constitució i té millor encaix en un règim presidencialista.
En alguns països, els càrrecs electes s’arrisquen a haver de passar una revàlida a meitat del mandat. I si suspenen, perden el lloc.
Així va arribar al Govern de Califòrnia Arnold Schwarzenegger, el 2003: els ciutadans crítics amb el llavors governador, Gray Davis, van aconseguir ajuntar les signatures necessàries per convocar un referèndum de destitució tot i que Davis havia estat reelegit el 2002 i el van guanyar.
Aquesta possibilitat (recall, en anglès) està prevista en 18 estats dels EUA i en països com Veneçuela i Bolívia. I pot aplicar-se també contra diputats.
A Califòrnia, per forçar un referèndum revocatori cal reunir signatures equivalents al 12% dels votants que van participar en les anteriors eleccions. A Espanya, a més de les reticències que provoca en molts experts, que temen que els lobbies l’utilitzin en benefici propi, resulta més difícil d’aplicar al tractar-se d’un règim parlamentari. A més, els diputats tenen garantit l’escó durant quatre anys en la Constitució.
05 Iniciativa popular i referèndums
Proposta: disminuir les restriccions perquè els ciutadans puguin promoure referèndums vinculants o iniciatives legislatives.
Dificultat: exigeix la reforma de la Constitució.
Sobre el paper, els ciutadans poden participar en la construcció de l’agenda política a través dels referèndums i de la iniciativa legislativa popular (ILP), que permet portar propostes a les càmeres.
Però a la pràctica, les limitacions són molt superiors a les que existeixen en altres països: la iniciativa per convocar referèndums correspon al Govern i no són vinculants. I les ILP exigeixen moltes signatures (500.000) i també tenen vetats molts temes, com tots aquells regulats per llei orgànica (drets fonamentals, estatuts d’autonomia …). L’objectiu d’DRY de forçar la reforma de la Llei Electoral mitjançant una ILP és impossible precisament perquè afecta a una llei orgànica.
En països com els EUA o Suïssa, entre d’altres, la iniciativa de referèndums no està en mans de les autoritats, sinó dels ciutadans. I contínuament hi ha consultes vinculants. No obstant això, alguns experts adverteixen que aquest model té també inconvenients perquè, a la pràctica, la gent amb més diners sol tenir també més capacitat de recollir signatures i de finançar campanyes.
06 Pressupostos participatius
Proposta: facilitar la participació ciutadana en la presa de decisions entre elecció i elecció.
Dificultat: alguns dels projectes més avançats a Espanya han quedat en suspens després del 22-M.
Davant l’opció d’anar a votar cada quatre anys i res més, els pressupostos participatius fa anys que es venen assajant com a fórmula complementària que fomenti la participació democràtica. Van començar a Porto Alegre (Brasil) en la dècada de 1990 i s’han estès molt, sobretot a nivell municipal.
La idea és que les autoritats sotmetin a debat públic en què es gasten determinades partides d’inversió. Els crítics adverteixen que els grups organitzats acaben dirigint les assemblees en benefici propi. Sevilla era la major ciutat de tot Europa que assajava fórmules de pressupostos participatius, però la derrota de l’esquerra les deixa ara en suspens.
07 Memòries de participació
Proposta: incloure en les polítiques públiques memòries de participació i de rendició de comptes.
Dificultat: cap.
Qualsevol projecte urbanístic o d’infraestructures important ha de comptar amb una memòria d’impacte ambiental. Els experts en noves fórmules de participació aspiren a replicar el model per a la participació i la rendició de comptes, de manera que qualsevol política pública hagi de plantejar des del seu origen quins canals de participació s’obre i com retrà comptes del fet una vegada acabat.
Barcelona era una referència en memòries participatives, però els seus promotors van perdre els comicis. En memòries de rendició de comptes, està tot per fer. Tant, que ni tan sols l’expressió rendició de comptes sembla una bona traducció d’accountability.
08 Consells deliberatius
Proposta: implicació de ciutadans en la presa de decisions polítiques.
Dificultat: cap.
A França es diu Comissió Nacional del Debat Públic i afronta assumptes d’àmbit nacional i al Regne Unit es coneix com a jurat ciutadà i depèn dels ajuntaments. La filosofia és la mateixa: cedir a un consell de ciutadans la presa de decisió davant un assumpte concret.
Els experts en diuen democràcia deliberativa i sol seleccionar els membres per sorteig, amb criteris de pluralitat com els que aplica TVE a Tinc una pregunta per a vostè.
A Ontario (Canadà) es va encarregar a un consell ni més ni menys que la reforma electoral. A Espanya hi ha hagut assajos a Còrdova, però sense ser vinculants.
09 Llei de Transparència
Proposta: aprovar una llei que obligui les administracions a divulgar tota la informació que tinguin.
Dificultat: cap.
Access Info és una ONG internacional que defensa el dret ciutadà a accedir a la informació d’interès públic en mans dels governs i el 2006 va triar Madrid com a seu mundial. ¿El motiu? Espanya és el país més gran de la UE sense Llei de Transparència.
Aquest tipus de lleis ja existeixen als EUA des de la dècada de 1960 i obliguen a les autoritats a contestar qualsevol ciutadà preguntes com aquesta: ¿a quina empresa ha contractat el Departament de Salut per a la neteja dels seus hospitals i per quants diners?
Els experts veuen aquest tipus de norma com un element anticorrupció clau. A Espanya, aquesta informació es canalitza amb preguntes parlamentàries, però els governs disposen d’una infinitat d’estratagemes per ignorar-les.
L’Executiu va prometre acabar amb l’anomalia espanyola, però el projecte està paralitzat. Alguns països, com l’Índia, col·loquen a internet tota la informació per iniciativa pròpia. D’aquest corrent es nodreixen els defensors de l’anomenada cultura lliure, la prioritat és derogar la llei Sinde.
10 Els comptes de la casa reial
Proposta: fer públics els comptes de la Corona.
Dificultat: l’obstrucció dels partits majoritaris.
Existeixen a Espanya vuit institucions públiques com el Consell d’Estat amb autonomia financera i sense control extern. Però cap arriba tan lluny com la Casa Reial, que rep una assignació anual sense haver d’explicar com la gasta.
El 2010, aquesta assignació va ascendir a 8,9 milions d’euros i cobreix només una mínima part dels diners públics que es dedica a la institució, la suma global es desconeix. ERC ha denunciat al Tribunal d’Estrasburg l’opacitat dels comptes de la monarquia.
Res no impedeix a la Constitució que els comptes de la Corona fossin tan transparents com les de la monarquia britànica: “El rei percep dels Pressupostos de l’Estat una quantitat global per al sosteniment de la seva família i Casa, i distribueix lliurement”, diu l’article 65. 1.
11 Accés als comptes dels partits
Proposta: fiscalització real dels comptes dels partits i accés públic.
Dificultat: exigeix la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal de Comptes.
Sempre que esclata un escàndol que afecta els comptes dels partits polítics, la resposta és idèntica: “Els nostres pressupostos han passat tots els controls del Tribunal de Comptes”.
És cert. Però també és una trampa: la fiscalització del Tribunal de Comptes es limita a treballar amb el material que li proporcionen els partits, sense capacitat auditora real i sense possibilitats d’accedir als budells ni a les fundacions dels partits.
Tots aquests dèficits són subratllats regularment pel Consell d’Europa. La informació que rep el Tribunal de Comptes és, a més, reservada: ningú no pot accedir-hi, ni tan sols al llistat de proveïdors dels partits. L’únic òrgan fiscalitzador que ho permet és el de Galícia.
12 El patrimoni dels polítics, públic
Proposta: publicació del patrimoni complet de tots els càrrecs electes.
Dificultat: cap. Ja existeix a Castella-la Manxa.
Els experts en corrupció consideren clau l’accés al patrimoni complet dels càrrecs públics. Diverses institucions han fet passos, però de forma parcial.
L’única excepció és Castella-la Manxa, que ha optat per la màxima transparència al respecte: publica en el Butlletí Oficial el patrimoni complet totes les rendes, totes les inversions, tots els béns, totes les activitats de diputats i alts càrrecs, inclosa la Presidència.
13 Diputats a temps complet
Proposta: impedir que els parlamentaris puguin tenir un bufet privat.
Dificultat: cap. Una majoria de partits dóna suport a la idea, però no avança.
Qualsevol parlamentari pot compatibilitzar avui la seva activitat parlamentària amb un bufet privat i altres activitats remunerades. Només ha de dir que no suposa conflicte d’interessos. Més de 40 parlamentaris simultaniegen la seva activitat amb negocis privats.
Que hi ha profundes llacunes ho ha posat de manifest el cas Gürtel, que ha revelat les activitats paral·leles de l’exdiputat del PP i imputat Jesús Merino: segons l’Agència Tributària, entre 2002 i 2008 va ingressar com a parlamentari menys de 500.000 euros. En el mateix període, les seves consultories i les de la seva esposa van sumar 8.400.000 assessorant a empreses.
14 Polítics sense privilegis
Proposta: eliminar privilegis en les pensions dels diputats i fixar criteris clars per a cotxes oficials.
Dificultat: cap. La majoria de partits admet que cal “racionalitzar”.
Quan es va recuperar la democràcia, es va acordar que els parlamentaris tenien dret a percebre la pensió màxima amb només vuit anys cotitzats. I l’argument li va semblar bé a tothom: la repressió franquista havia impedit a molts cotitzar.
Però han passat més de 30 anys i els parlamentaris que han votat ampliar de 15 a 25 anys del còmput per calcular les pensions continuen gaudint d’aquella decisió.
Els expresidents del Govern i, amb variants, de diverses comunitats gaudeixen d’un altre privilegi: una pensió vitalícia de 80.000 euros a l’any. L’esquerra minoritària la vol eliminar quan es perceben altres guanys privats importants. José María Aznar va percebre el 2010 ingressos superiors al milió d’euros i Felipe González rep, només de Gas Natural, 126.000 euros l’any.
La decisió d’UPyD de renunciar al cotxe oficial per als seus regidors ha forçat el debat sobre aquesta qüestió. Tots els partits admeten que hauran de “racionalitzar”. Els experts aposten per fixar criteris objectius.
15 Corrupció sense prescripció
Proposta: eliminar la prescripció en els delictes de corrupció.
Dificultat: exigeix la reforma del Codi Penal i d’altres lleis orgàniques.
La majoria de delictes de corrupció s’han anat castigant cada vegada amb més duresa en el Codi Penal. I malgrat això molts delictes acaben sense judici perquè ja han prescrit. Experts com Víctor Lapuente, de la Universitat de Gotemburg, sostenen que Espanya lidera probablement un rànquing informal de delictes de corrupció que no es jutgen per haver prescrit.
Entre les causes, destaca la saturació de la Justícia i que aquí es sol començar a investigar més tard. Per això, entre les mesures que suggereixen alguns experts en línia amb DRY és que els delictes de corrupció no prescriguin.
16 Límits als regals
Proposta: establir que qualsevol regal superior als 50 euros no declarat sigui considerat suborn.
Dificultat: exigeix reformar el Codi Penal.
Alguns dels majors casos de corrupció que han esclatat a Espanya en els últims anys com Gürtel i Brugal tenen en el seu origen regals a càrrecs electes. La clau perquè siguin considerats suborn no depèn del seu valor, sinó que es regali per raó del càrrec o a canvi d’alguna cosa. Lapuente proposa tallar en sec qualsevol ambigüitat interpretativa i incloure en el Codi Penal que tot regal valorat en més de 50 euros no declarat en un hipotètic registre que inclogui la identitat de l’obsequiant sigui considerat suborn. Ara no hi ha cap registre, ni tan sols per els regals a la Casa Reial.
17 Alguns ERO, sense diners públics
Proposta: les empreses amb beneficis que iniciïn un ERO hauran de pagar l’atur dels acomiadats.
Dificultat: exigeix una reforma legal ja encarrilada.
Ja estava en les propostes de DRY i l’esquerra minoritària feia temps que hi lluitava, però l’ERO anunciat per Telefónica amb les places plenes ha acabat d’inflamar els indignats: l’exigència que les empreses amb beneficis que obrin un expedient de regulació d’ocupació (ERO) hagin de pagar l’atur dels acomiadats s’ha convertit en emblema de l’15-M i probablement serà la seva primera victòria tangible.
La demanda compta amb un suport social tan alt que Telefónica ha replantejat l’ERO, tot i tenir la llei a favor: assumirà l’atur dels acomiadats que l’Estat no abonarà. El PSOE ha presentat una esmena perquè aquesta decisió ara voluntària sigui obligatòria.
18 Dació en pagament per a l’habitatge
Proposta: que el lliurament del pis cancel·la la hipoteca i el deute amb el banc.
Dificultat: exigeix la reforma de la Llei Hipotecària, que es debatrà en una subcomissió del Congrés.
Una altra de les demandes emblemàtiques del 15-M és la dació en pagament: que el lliurament del pis cancel·li el deute amb el banc, com succeeix en diversos estats dels EUA.
A Espanya, quan hi ha desnonament, el banc es queda amb el pis i el client ha de seguir pagant. En aquest intercanvi desigual, pel qual es fixa a quant ascendeix el deute pendent, el banc comptabilitza el pis retornat a un preu baratíssim: el 50% de la taxació. I després ho pot vendre al preu que vulgui.
La patronal ha advertit per carta al Govern que la dació en pagament suposaria un gran perjudici per al sistema financer. Però la pressió social, s’estan recollint 500.000 signatures per una iniciativa legislativa popular, ha forçat la creació d’una subcomissió parlamentària.
Entre les propostes dels experts està assumir la dació en pagament sense retroactivitat, establir ajudes per als afectats i elevar del 50% al 75% el percentatge sobre el preu de la taxació quan el banc es queda amb el pis.
19 Registre anti-paradisos fiscals
Proposta: establir un registre de mínims que ajudi a seguir el fil dels diners cap a paradisos fiscals.
Dificultat: qualsevol iniciativa efectiva ha de tenir escala internacional.
Molts experts coincideixen que la sortida de la crisi, el futur de l’Estat del benestar, la lluita contra la corrupció i l’essència mateixa de la democràcia depenen en bona mesura de fer més difícil que els diners arribin als paradisos fiscals. I tot i que hi ha hagut avenços per l’empenta del G-20, queda molt terreny per recórrer.
Els experts insisteixen també que les mesures, per ser efectives, han de ser globals o si més no a escala europea. I en aquest sentit van gairebé totes les propostes d’un recent document de la Fundació Alternatives elaborat per José Luis Escario: creació d’una agència mundial específica, establir sancions multilaterals contra els estats que no cooperin amb uns mínims que caldria redefinir a l’alça, etc . Però el document inclou un suggeriment que podria implantar-se sense esperar als altres: crear un registre de companyies molt més exhaustiu que els existents, que inclogui informació rellevant per seguir la pista dels diners i faci menys opaques aquestes estructures.
20 Taxa ‘Tobin’
Proposta: establir una taxa per les transaccions financeres especulatives.
Dificultat: perquè sigui eficaç, s’ha d’adoptar a escala internacional.
Ja fa 40 anys que el premi Nobel d’Economia James Tobin va proposar una taxa mínima de només el 0,1% per a les transaccions financeres especulatives. I a finals dels noranta es va crear una organització internacional, Attac molt present en el Moviment 15-M, que es va fixar com a prioritat impulsar una proposta que des de fa anys té resolta i a qualsevol dificultat tècnica.
El G-20 ha amagat amb impulsar taxes inspirades en la proposta de Tobin. Però res s’ha portat a la pràctica.
21 Fiscalitat justa
Proposta: recuperar els impostos de patrimoni i de successions i gravar més les SICAV i els dividends.
Dificultat: que, davant la lliure circulació de capitals, baixi la recaptació.
Tots els fills del 15-M han llançat un crit per aconseguir una fiscalitat més justa, que es desfaci el camí dels últims anys i torni a establir l’objectiu que paguin més els que més tenen. Hi ha diverses possibilitats: recuperar l’impost sobre el patrimoni (eliminat el 2008) i el de successions (gairebé liquidat a les comunitats on governa la dreta), gravar més a les SICAV l’instrument d’inversió dels més rics, que només tributa a l’1% o taxar tots els dividends: avui estan exempts de tributar 1.500 euros per contribuent i any.
Molts experts creuen que d’una fiscalitat més justa dependrà la sostenibilitat de l’Estat del benestar. I investigadors com Armin Schäfer han demostrat fins i tot que la desigualtat és el major factor d’erosió de la democràcia.
Potser els acampats no ho han estudiat. Però no hi ha dubte que ho saben.
Público
