En el debat inacabable promogut per l’entestament – majoritari, amb fórmules antagòniques – a celebrar un referèndum del cos electoral de Catalunya per definir una nova fórmula de Poder Polític (Catalunya Estat propi vs. Catalunya dins l’Espanya Federal Asimètrica) doncs només Lluís Bassets ens ha advertit de les conseqüències per a la resta de l’àrea lingüística del català, per a l’arc mediterrani econòmic i cultural que desencadenaria el triomf del diguem-ne… “Catalans de Catalunya, Nosaltres Sols”.
Per part, cal que ens preguntem: com quedaria el bloc social de pertinença al català / valencià (Albert Branchadell) dins d’un Espanya sense Catalunya?
Penso que una situació (a) d’aïllament amb el que els és comú i (b) patint l’explosió de l’assetjament dels espanyolismes. Que tan actius ara ja es mostren a Ses Illes, a la franja d’Aragó i que al País Valencià han convertit el nom en tabú, arraconat-lo pel de “Comunidad Valenciana”.
Aquesta reflexió s’ha d’afegir a una tesi encara més evident: secessionada Catalunya, a l’Espanya sense Catalunya, oi que sempre guanyaria el PP? Sí, en tenim la prospectiva per les dades històriques de resultats electorals i l’exemple fefaent: a la Baviera (Freistaat Bayern), sempre guanya la CSU!
Per tant, per no deixar més desemparats els germans de llengua i cultura en el català / valencià i els companys progressistes de la resta de l’Estat potser que rectifiquem la gran dèria, unanimista, pensament únic dels catalanismes realment existents…
En particular, els únics que tenim força organitzada i institucional electe representativa i com a progressistes i com catalanoparlants que el volem normalitzat a tots el àmbits (a la Justícia, el més calent és a l’aigüera: a cada regió).
Hauríem de rectificar, doncs, sobretot els PSCs i també, sis plau, IC-EUiA…
Tenim un programa complet i difícil per decidir una confluència dels PPCC. I en diferents aspectes que reclamen intervencions aplegats.
En el procés de reforma de la CE, el nostre primer secretari ja n’està desplegant el més global: finançament amb ordinalitat, competències blindades i Senat/Bundesrat. També ha anat a Astúries i cal pactar amb el PSOE d’Andalusia per a un 6 de juliol que ressusciti el nostre Projecte Suggestiu de Vida en Comú (Ortega y Gasset).
També hem fet contactes per la confluència en la reivindicació de l’eix ferroviari de la Mediterrània, tan indestriable del marítim. S’escaigué a TGN, durant la campanya de les darreres eleccions al Parlament de la Generalitat de Catalunya. Foto vista al Periódico, només…
N’afegiré un. L’acord de la Diputació d’Osca, dels companys socialistes aragonesos ha plantejat que la unitat del domini lingüístic es reflecteixi en la unitat de titulacions acadèmiques, perfectament homologables a tota administració autonòmica (Generalitats de València i de Catalunya, Consell Insular). Un cas: el meu fill Pau s’està examinant a Vinaríos de grau mitjà de valencià quan és mestre de música per la Normal de TGN. Aquest reconeixement de la nostra unitat lingüística ha d’anar pariona a la consciència / fixació d’ normativització “elàstica, policèntrica, però convergent” (Sanchis Guarner). Així “Lo riu és nostre” i “Sa nostra” sense posició diglòssica interna en relació a l’últim en arribar (els articles el i la). Així les respectives morfologies de les conjugacions verbals i les variants diatòpiques del lèxic (a TGN mengem fesols i a BCN mongetes seques; aquí és ací al sud). I sobretot: hem de saber/agrair que normalment escrivim, els catalans centrals (gironins, virtelians, vigatans), com parlen els occidentals valencians no apitxats: b/v, -r, a/e, o/u àtones… (criteri de Marià Aguiló i Pompeu Fabra, de composicionalitat)
Quantes decisions pendents hem plantejat!
Com a alternativa unitària transcendental als separadors de Catalunya – dins dels PPCC i de la mentalitat progressista hispànica… Hi poso la mà al foc…
com quedaria el bloc social de pertinença al català / valencià (Albert Branchadell) dins d’un Espanya sense Catalunya?
Pitjor que ara, sense mitjans de comunicació comuns, ni acadèmia de la llengua, no seria. Al contrari, podria servir de reactiu i potser es buscaria l’apropament.