Raimon Obiols: L’apunt del dia/263 (Catalunya no és un país equivocat)
Catalunya no és un país equivocat
22 d’octubre de 2023
Tant si hi ha investidura com si al final s’ha de tornar a les urnes, a Catalunya s’està obrint una nova etapa. El país està fent balanç i tancant una fase de la seva història; vol trobar i recórrer un nou camí. Al davant té problemes i reptes considerables, alguns molt urgents, i necessita un govern que els abordi amb encert.
En aquesta situació, el pitjor que podría passar és que s’imposés el pessimisme. Hi ha qui ho fomenta, anunciant declivis inel·luctables, o fins i tot catàstrofes d’extinció, si no s’aplica «el mandat de l’1 d’octubre». Llegint o escoltant aquests intransigents, que acusen a ERC i a Junts de fluixos i adaptadissos (o directament de «traïdors»), no és pot evitar la impressió que busquen algun escó en futurs grups parlamentaris minvants, o bé que consideren que Catalunya és un país equivocat. Equivocat, en un doble sentit: perquè té un poble mesell i un cos electoral que s’equivoca, o perquè el país on han tingut la mala sort de nèixer no és prou digne d’ells.
Cada vegada es parla més d’un quart espai independentista, un nou partit o plataforma intransigent. Si hi afegim el nucli d’extrema dreta que gira al voltant de l’alcaldessa de Ripoll, es tracta, clarament, dels partidaris del com pitjor, millor. La seva preferència estratègica és un govern del PP a Madrid (i si és del PP amb Vox, molt millor encara), amb l’objectiu de «tornar-ho a fer» (aquesta vegada, diuen, de veritat). Aquest panorama s’ha d’evitar i ERC i Junts no haurien de cedir a la pressió dels que no ofereixen cap altra alternativa que la confrontació desesperada i sense sortida, l’afebliment de les institucions i la divisió social. Això sí que seria el declivi.
Catalunya no és un país equivocat. Va parlar clar a les urnes el passat 23 de juliol. El partits del Procés van tenir un gran retrocés i la majoria de l’electorat es pronuncià contra la gesticulació i les divisions, i a favor d’unes enteses bàsiques a Catalunya i amb Espanya. A Catalunya hi ha vitalitat en molts terrenys, ganes de recuperar el terreny i el temps perduts, consciència de la gravetat d’alguns problemes (seguretat, canvi climàtic, vivenda, educació, sanitat, etc.) i de la necessitat d’una nova via.
El país necessita fixar-se un objectius i una acció de govern que detecti els principals problemes del país, els entengui, defineixi les vies de solució, les recorri pràcticament i avaluï concretament els resultats obtinguts. Avui, això no passa. Per arribar a modificar les coses realment calen idees clares, suports sòlids, i un govern que governi, que treballi molt, amb molta paciència i molta persistència, i que faci les coses bé. L’actual no compleix aquests requisits.
Cal una nova via que permeti afrontar amb eficàcia allò que és avui el repte principal: sortir d’uns anys de confrontacions estèrils, d’il·lusions i promeses frustrades, de divisió i fragmentació. No es tracta d’invocar unanimismes; es tracta de reconstruir un consens majoritari, una unitat àmplia i plural, sobre uns objectius de govern bàsics i concrets.
Quan es parla de decisions de futur, s’abusa de la metàfora de la cruïlla. Però si som sincers i mínimament perspicaços, haurem de reconèixer que tenim al davant dos camins i hem de triar-ne un: o una repetició de l’esquema processista, amb les corresponents confrontacions, deprecacions i divisions, o la creació d’un nova via, que no significa «trair» cap projecte anterior sinó una adequació a la realitat i l’inici d’una etapa millor, d’una remuntada necessària.
