El moviment polític que promou la consulta sobre el futur polític de Catalunya al que els seus partidaris es refereixen amb asèpsia com el procés i els seus adversaris qualifiquen com amenaçant desafiament català ha estat definit per alguns analistes afins a ell com una revolució democràtica. Com una veritable revolució, perquè vol canviar l’estatus constitucional i polític de Catalunya i l’hegemonia en el seu si. I veritablement democràtica perquè apel·la només al vot i estan convençuts que expressa una voluntat majoritària en la societat.
El seu objectiu seria la creació d’un Estat català, una república, que substituís el, segons la seva opinió, esgotat règim d’autonomia i inserís a Catalunya en el concert europeu amb veu pròpia i tan independent com els altres estats que componen la Unió Europea. És a dir, relativa, però per descomptat molt superior a un autogovern que disminueix amb cada llei que aprova el Govern de PP.
El subjecte revolucionari no seria, com en la revolució viscuda a Catalunya a l’estiu de 1936, l’anarquisme obrer i els seus circumstancials aliats de la petita burgesia urbana i agrària, sinó l’amalgama de classes mitjanes de les ciutats, professionals i petits empresaris, assalariats dels serveis, de l’ensenyament i una franja dels treballadors industrials i de la intel·lectualitat progressista i catalanista.
La veritat és que es fa difícil imaginar una coalició de centredreta com és CiU com a agent d’una revolució, sigui del tipus que fos, i al seu dirigent màxim, Artur Mas, com el seu líder. Però de moment i malgrat les pressions de l’establishment, aquí estan ell i el seu partit des de setembre de 2011. Des de llavors coexisteixen dos nuclis de direcció política d’aquest moviment, amb els seus respectius estats majors. Un és l’institucional, en què el president Mas, el seu Govern i l’àmplia majoria parlamentària que persegueix la celebració de la consulta van seguint els passos per celebrar convençuts que és legalment possible i que si es ceguen les vies legals serà només per decisió política del Govern espanyol. Més o menys com va passar amb l’Estatut d’Autonomia de 2006. Sobre aquest particular no es fan il·lusions. Serà legal si el Tribunal Constitucional en mans del PP i els seus amics decideixin que ho és, pensen. Però també pot ser legal, si es vol.
L’altre nucli de direcció està format per una agrupació flexible de representacions socials íntimament connectada amb els partits independentistes, sobretot Esquerra Republicana (ERC) i Convergència Democràtica (CDC) i, en menor mesura, amb sectors d’ICV, EUiA i del PSC, però sense vinculació orgànica i jeràrquica amb cap ells. Més aviat el contrari: la seva capacitat d’iniciativa els ha convertit en un poder que imposa les seves iniciatives als partits. Han creat l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i han demostrat tenir una alta capacitat de convocatòria i han aconseguit una àmplia acceptació social del seu activisme sobiranista.
Ells són els promotors de la campanya de consultes populars municipals sobre la independència que es va dur a terme abans de la sentència de l’Estatut. Ells van ser els organitzadors el 2010 de la primera gran manifestació contra l’esmentada sentència i des de llavors marquen el ritme de la pressió política al Govern d’Artur Mas amb les manifestacions de cada 11 de Setembre. L’última, la Via catalana de 2013, va constituir una demostració de suport social i força política d’una potència que només la ceguesa pot ignorar. Estan convençuts que l’Estat espanyol mai acceptarà de bon grat la pèrdua de Catalunya. Pensen, amb raó, que algun tipus de ruptura caldrà forçar si volen assolir l’èxit.
La voluntat revolucionària d’aquest conglomerat social i la capacitat dels seus dos nivells de direcció per encarrilar efectivament en el moment del xoc o la ruptura que inevitablement ha d’arribar si vol materialitzar un Estat català sobirà està per veure. Fins ara no s’ha incorregut en il·legalitat. Però una altra cosa serà, probablement, si xoca amb la legalitat o vol saltar per sobre d’ella.
Serà també una altra cosa a mesura que la reacció vagi prenent cos. Tota revolució té els seus contrarevolucionaris, és clar. Tota acció provoca la seva reacció i aquest principi de la física val també, habitualment, per a la política. Un dels aspectes interessants d’aquesta situació ha estat que una part important del partit socialista comparteix la idea que hi ha una revolució democràtica en marxa i rebutja veure’s a si mateixa en les files dels contrarevolucionaris. Comprova que, com en tantes revolucions llegides en els llibres, és l’acció i no les paraules el que en els moments crítics defineix el paper de cadascú.
La setmana passada va ser possible veure a les Cotxeres de Sants que un part molt substantiva del PSC rebutja alinear-se amb els contrarevolucionaris, encara que entre ells hi hagi molts socialistes. Van participar a la Via Catalana. Alhora, és obvi que hi ha una altra part del partit que està encantada d’oposar-se a la consulta. És una situació contradictòria, però real. De com es desenvolupi a partir d’ara aquest aspecte del conflicte català depèn en bona mesura el futur del partit socialista a Catalunya. Però també la capil·laritat del moviment revolucionari en una extensa franja social.
