Les notícies provinents de Catalunya estan provocant una enorme agitació a Madrid i a la resta d’Espanya. Les eleccions del 27 de setembre van ser seguides amb molt d’interès i amb elles va acabar de quallar en amplis sectors la convicció que Espanya es troba davant d’un problema molt seriós. Evidentment això ja ho sabia molta gent abans de setembre, però aquests dos milions de vots a favor de la independència van eixamplar els cercles concèntrics de la preocupació. Hi ha alarma, tot i que els sobiranistes no aconseguissin superar el llistó del 50% i la distribució final d’escons -aquests 62 junters que no van aconseguir ser 63- de lloc a l’actual maremàgnum.
Es percep agitació a Madrid. La ciutat està acostumada al soroll polític des de fa moltíssims anys i no s’altera per qualsevol cosa. Amb el pas del temps i d’acord amb les lleis de Darwin, els madrilenys han adaptat el seu pavelló auditiu a la bronca constant. Fugen del soroll i per una orella els entra i per altra els surt, fins que alguna cosa – una paraula, un gest, una idea, un proposició…- activa la seva atenció. Vaig observar clarament aquest fenomen a la tardor del 2005, quan el Parlament de Catalunya va aprovar la primera versió del nou Estatut. Un lleuger amperatge va recórrer la barra dels bars. La gent no sap molt de lleis, però té instint per captar en quin moment es modifiquen les regles del joc. Les enquestes van registrar ràpidament una significativa reacció contrària -més intensa a Madrid i a Andalusia que en altres parts d’Espanya- i després va passar el que va passar.
El fenomenal error de conducció de l’Estatut es va iniciar amb una interpretació oportunista d’aquell amperatge. Crec que en aquests moments hi ha més preocupació que ganes de gresca.
S’observen diversos partits sobre la qüestió catalana. Està prenent cos el partit de la repressió, que agrupa els qui creuen que Catalunya ha de ser castigada com més aviat millor perquè les aigües tornin al seu curs. Repressió. I escarni amb la cucurulla de la corrupció. El català porta massa temps sense tastar el poder coercitiu de l’Estat i per això s’abandona a fantasies perilloses. És el partit d’Espartero posat al dia. (Com és sabut, el general Baldomero Espartero va aconsellar el 1842 bombardejar Barcelona cada cinquanta anys per mantenir-la a ratlla i evitar bullangues).
Després tenim el partit de la contenció, partidari de les mesures coercitives en última instància i si no hi ha més remei. Advoca per respostes proporcionades a la intensitat del desacatament. Aquesta corrent, a la qual no és aliena Mariano Rajoy, ha inspirat la reforma del Tribunal Constitucional, per disposar d’un instrument coercitiu més fi i menys sorollós que l’article 155 de la Constitució, que ningú sap molt bé com s’ha de gestionar, ja que mai ha estat desembalat.
I en tercer lloc tenim el difús partit del pacte, amb moltes ramificacions, contradiccions, matisos i tendències. I amb molta gent escrivint propostes, no només a l’àrea PSOE. Algunes ja s’han donat a conèixer i d’altres afloriran després de les eleccions. El club pactista, el més temut i menyspreat pel partit de la flamarada (els independentistes catalans amb més ganes de gresca) està madurant i pot ser decisiu en el futur.
La reunió d’ahir entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez no confirma la preponderància de cap de les tres corrents esmentades, però explica que la dreta ha d’actuar aquesta vegada amb tacte -sense renunciar a l’atractiu paper de Partit Alfa-, perquè sent molt fogosos els partidaris del càstig, pot ser que acabin sent més nombrosos els espanyols que esperen una solució que no humiliï a ningú.
