Enric Juliana: Paisatge després de la cadena

La Via Catalana ha estat un èxit i així s’està percebent a Madrid, encara que avui es faci de mala gana o s’admeti amb la boca petita. Centenars de milers de persones al llarg de 400 quilòmetres sota el lema de la independència de Catalunya. Més de cinc-centes mil persones, ja que en les grans ciutats hi havia gent de sobres. La xifra d’un milió sis-centes mil persones oferida ahir per la Generalitat em sembla exagerada, però la mobilització no és menor a la de l’any passat. I aquesta vegada era més difícil. Això és tot. I això és molt.

Tots independentistes? La majoria, sí; tots, no. Encara que alguns ho viuen com un credo religiós -fa vint anys estaven en franca minoria i ara es veuen en el centre d’un gran debat polític de dimensió internacional-, l’independentisme català és un estat d’ànim difús, que admet molts matisos i intensitats. És una convicció, però també és una temperatura. Il secessionismo Diffuso, del qual des de fa uns anys es parla al nord d’Itàlia, crec que és una equivalència vàlida, que mereix, però, una important precisió: l’independentisme català no ha deixat temptar-se per la xenofòbia com la Lliga Nord, que no té una sòlida tradició política i cultural. Catalunya té uns trets nacionals definits. La Padània és la fantasia fabricada fa vint anys per uns sectors socials -petits empresaris, treballadors autònoms, comerciants, empleats- farts de la pressió fiscal i cansats de la ineficàcia de l’Estat italià (un Estat posat dempeus fa més de 152 anys per la burgesia del Nord d’Itàlia).

El sobiranisme català és avui un moviment popular-mesocràtic que uneix bona part les velles classes mitjanes catalanes amb moltes persones que tenen el seu origen fora de Catalunya -a la cadena humana també es parlava ahir en castellà- i a moltíssims joves. Se li pot donar moltes voltes i es poden escriure pàgines i pàgines sobre la qüestió, però crec que la Diada del 2013 es pot resumir de la següent manera: l’independentisme és avui l’expressió més directa i dinàmica del cúmul de malestars que es concentren a Catalunya com a conseqüència de la crisi econòmica i de la desgraciada revisió de l’Estatut. Mig milió de persones hauran participat a la Via Catalana inscrivint-se prèviament en el recorregut, desplaçant-se, estudiant itineraris… i moltes altres van decidir afegir-s’hi a última hora. Amb determinació i amb voluntat d’incidir en el curs de la política, quan tantes coses del món semblen estar fora de control. Això és tot. I això és molt.

Encara a risc d’exagerar, podríem afirmar que l’independentisme català és la cristal·lització més excèntrica d’un nou regeneracionisme espanyol potser impossible. Són moltes les persones a Espanya que avui somien amb un reset.

Molta gent a Madrid es pregunta si l’independentisme és realment majoritari en la societat catalana. El dia que se celebri la consulta, si és que s’arriba a celebrar, sortirem de dubtes. Si a Catalunya hi ha una minoria silenciosa molt oposada a la secessió, res millor que posar-li una urna davant perquè s’expressi. En bona lògica, aquesta hauria de ser l’estratègia del Govern espanyol. I no ho és. Per què no ho és?

A Catalunya les coses no són o blanc o negre. Si, ja sé, aquesta marejadora ambigüitat mercantil no agrada a molts espanyols (“al pa, pa, i al vi, vi”) i tampoc agrada a un sector català, creixent, avui poc amic de les ambigüitats. Té la seva lògica: no es pot estar pressionant i dubtant alhora. Però la realitat és tossuda i la societat catalana conté molts matisos l’expressió política pot variar segons les oscil·lacions de la temperatura i la pressió atmosfèrica. Segons quin sigui el tracte rebut. Aquesta és la clau. La clau que la política espanyola no va entendre correctament durant la tramitació de l’Estatut.

L’independentisme no representa tota Catalunya, per descomptat, com va quedar demostrat en les eleccions del passat mes de novembre, però és en aquests moments la principal minoria del país. La minoria més forta i dinàmica. Té a una altra minoria davant (molt més minoritària) que es defineix com la seva negació: la minoria antiindependentista. I hi ha una tercera minoria, molt difícil de quantificar perquè fluctua constantment, que observa l’actual situació des d’una certa incomoditat. Comparteix algunes de les raons de l’independentisme, comparteix moltes de les emocions d’ahir, però es resisteix a pronunciar-se a favor de la ruptura: per raons sentimentals, per vincles familiars, per legítims interessos professionals i empresarials, per coherència amb l’actitud mantinguda fins ara, o per temor a un estrip de la societat catalana de costos excessius. Aquests catalanistes que avui no estan fascinats per la ruptura seran determinants en els propers anys. Que ningú s’equivoqui, ells són els que inclinaran la balança.

Madrid ha pres nota. El Madrid dels despatxos està prenent nota, no sempre amb la mateixa cal·ligrafia. Comença a obrir-se pas la idea que la fase del silenci expectant – “a veure si es cansen” – ja no serveixi per a res. Alguns creuen que s’ha d’intentar obrir un diàleg basat en propostes no sobiranistes. Dit en poques paraules: una Catalunya millor tractada, però sense consulta. S’esbossaran ofertes. El problema és que no hi ha molt marge. L’economia està avariada i els dos principals partits polítics espanyols viuen el moment més baix de la seva història recent. Mariano Rajoy tem la rebel·lió de les seves bases territorials i d’Alfredo Pérez Rubalcaba no es pot afirmar que mani a Andalusia. El quadre és molt complex.

La Unió Europea també pren nota. El Directori Europeu no farà res que debiliti l’estabilitat d’Espanya, però també sap que Catalunya és una peça important per a la recuperació econòmica. El meu pronòstic és que a mitjà termini les instàncies europees hauran d’intervenir en el problema. I potser acabin aportant la solució.

A Madrid, també ha pres nota l’extrema dreta. L’assalt feixista d’ahir a la delegació de la Generalitat a Madrid hauria de preocupar a tots els demòcrates espanyols. Van actuar ben organitzats i tenien ganes d’exhibir-se. Van creure que era el moment adequat per exhibir-se. No és una bona imatge per a Espanya. No ho és. Són grups marginals -fins ara-, que respiren diàriament un clima molt agressiu contra Catalunya, a les xarxes socials i en alguns mitjans de comunicació convencionals.

El diari ABC es despatxa avui amb un editorial molt inflamat en la qual usa el terme sedició per referir-se al ‘independentisme (llenguatge de Consell de Guerra). I l’episcopat madrileny està posant en peu una cadena de televisió (13TV) que intenta guanyar audiència apel·lant a les emocions del sector més dretà de l’audiència. En el nou experiment episcopal, el catalanisme és pecat. No sembla que sigui aquesta la línia del conciliador papa Francisco, però el cardenal Antonio María Rouco Varela, l’home a qui li hauria agradat ser el Richelieu de la política espanyola, no es rendeix. El relleu que s’aproxima a la diòcesi de Madrid serà de gran importància.

Conclusió: res ha canviat substantivament d’ahir a avui, però els perfils de la situació estan més contrastats. Indicis d’una certa recuperació econòmica, debilitat de la política espanyola -goteres al Congrés-, forta mobilització catalanista, amb molts matisos en el seu interior, i una preocupant reaparició de l’extrema dreta. Aquest és el paisatge després de la cadena.

La Vanguardia