Entrevista a Francisco Rubio Llorente: “És un dia de dol, la reforma del PP esclafarà al Tribunal Constitucional”
El professor Francisco Rubio Llorente, un dels més respectats constitucionalistes d’Espanya, membre durant dotze anys del Tribunal Constitucional, corredactor de la seva Llei Orgànica i expresident del Consell d’Estat, estima que la proposició de llei de reforma presentada l’1 de setembre per el Partit Popular suposa una amenaça per al Tribunal. Probablement no hi hagi una veu més autoritzada i legitimada per mantenir una entrevista urgent sobre la “urgentíssima” iniciativa impulsada pels populars. Aquestes són les seves principals observacions:
“Sorprenent és, en primer lloc, el mètode. En contra del que és habitual i de la dignitat que l’òrgan afectat exigeix, la iniciativa de reforma no es fa en un projecte elaborat pel Govern, sinó en una proposició de llei subscrita únicament pel Partit que el sosté, amb el que s’impedeix (i aquesta és potser una de les raons per triar aquesta via) que el text sigui sotmès al Consell d’Estat, el dictamen hagués estat de no poca utilitat per al Congrés”.
El professor Rubio Llorente afegeix: “A més de privárseles d’aquest important instrument d’anàlisi, s’obliga als diputats a anar a la cursa, ja que la proposició ha de seguir el procediment d’urgència, amb tramitació directa en lectura única. Mai presses van ser bones i tampoc ho són aquestes, però el dany que causen, s’ha de reconèixer, és més simbòlic que real; a la dignitat de les Corts, no als diputats;els de la majoria estan convençuts per endavant i els de les minories no han de ser convençuts perquè la seva opinió no compta “.
“La raó de ser d’aquesta urgentíssima via”, explica, “s’exposa en dues pàgines escasses, escrites també amb presses. Es reconeix en elles que si bé en la seva actual forma la llei orgànica del Tribunal Constitucional (que dit sigui de passada, és el suprem intèrpret de la Constitució, però no la seva garant últim, com erròniament diu el signant de la proposició) “conté els principis necessaris per a garantir l’efectivitat de les seves decisions “, les” noves situacions “obliguen a” desenvolupar els instruments necessaris perquè la garantia de l’efectivitat sigui total “. La reforma es fa per introduir “en seu constitucional” (què voldrà dir amb això el Sr. Hernando?) Aquests instruments “.
“Alguns d’aquests instruments, encara que de dubtosa eficàcia, no susciten greus reserves de legitimitat”, considera Rubio Llorente. Així, per exemple, “el que ordena aplicar la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa com a supletòria de la del Tribunal per a l’execució de sentències, o el que permet al Tribunal notificar personalment les seves decisions a autoritats i empleats públics (sic) “.
Però el llarg repertori del nou article 92 inclou, segons el professor, al costat de enunciats superflus, “normes audaços, com la que confereix al Tribunal la potestat d’acordar l’execució substitutòria de les resolucions recaigudes en els ‘processos constitucionals’, o suspendre en les seves funcions, sense procés previ, a les autoritats o empleats públics, o adoptar, sense escoltar les parts, les mesures necessàries per assegurar el compliment de les resolucions que acordin la suspensió de disposicions, actes o actuacions (sic) “.
“La correcció constitucional d’aquestes normes”, conclou Francisco Rubio Llorente, “és qüestionable, i dubtosa la seva eficàcia per frenar l’independentisme català, però és segura la seva capacitat per tirar sobre el Tribunal Constitucional una càrrega política que acabarà per aixafar”.
“Un dia de dol”, comenta, afligit, “per als que vam voler alliberar-lo del trist destí del Tribunal de Garanties Constitucionals de la Segona República, la destrucció contribuir no poc a la d’aquesta”.
Entrevista de Soledad Gallego Díaz per a Contexto y Acción
