Raimon Obiols: L’apunt del dia/30 (La iconografia oficial és sempre falsa)
Després de la derrota francesa a la guerra franco-prussiana (1870-1871) i la caiguda de Napoleó III, els treballadors parisencs es van revoltar contra el nou govern de tendència reialista i van proclamar la Comuna de París. Van seguir setmanes de lluita, durant les quals les tropes de Versalles van atacar la ciutat mentre els communards aixecaven barricades.
«Vist a través de la lent del que alguns estudiosos anomenen “història mundial”, el que va passar a París entre el 18 de març i el 28 de maig de 1871 és gairebé insignificant», ha escrit Enzo Traverso, demanant-se el perquè de la longevitat i la persistència del record d’aquell esdeveniment tan fugaç. «La resposta», diu Traverso, «rau en allò que, des del principi, tothom va percebre: l’extraordinària dimensió simbòlica de la Comuna».
Ernest-Charles i Eugène Appert, fotògrafs retratistes parisencs, van fer costat als versallessos contra la Comuna i foren dels primers a practicar les tècniques incipients del muntatge fotogràfic per donar la impressió d’haver fotografiat una acció real. En publicàren una sèrie, amb el nom de Crimes de la Commune, on uns actors representaven escenas muntades a base de retallar i enganxar fotos sobre els fons adequats. En ocasions, per tal de reforçar encara més l’efecte de propaganda política, sobre els cossos dels actors enganxaven fotografies dels caps dels principals dirigents de la Comuna.
Eugène Appert va retratar, per encàrrec de les autoritats, un bon nombre de communards empresonats. També en féu de dones, que eren a la presó de Chantiers.
Després, amb aquelles fotos va fer un muntatge fotogràfic que les mostra a totes juntes en el pati de la presó. Se les veu dempeus, dignes, donant l’esquena als soldats i als fusells que les vigilen. A la dreta, hi ha Louise Michel. A l’esquerra, un grup de noies brindant i xumant: un detall del muntatge, fet sens dubte amb afany de denigrar («són unes borratxines») , que en canvi transmet una viva sensació de joie de vivre.
Li hem d’agraïr a Eugène Appert que li sortís el tret per la culata, perquè la seva composició fotogràfica s’ha convertit involuntàriament en un homenatge impensat. És un retrat col·lectiu d’unes dones lliures per bé que empresonades, que té una dignitat i una veracitat que en cap cas no hauria tingut un hipotètic retrat del grup, en el supòsit que la Comuna hagués triomfat. La iconografia oficial és sempre falsa i a vegades un muntatge fotogràfic diu la veritat.
P.S.- « Ens van enviar, a una trentena de dones, a la presó de Chantiers, a Versalles. Allà, al voltant d’una gran sala quadrada, al primer pis, passàvem el dia assegudes a terra de dia, i de nit ens estiràvem com podiem. Al cap de quinze dies ens van donar un farcell de palla. A dalt hi havia un forat per pujar a la sala d’interrogatoris, i un altre portava a la planta baixa on estaven els nens presoners; dos fanals il·luminaven de nit aquella sala.
Durant molt de temps em van prohibir veure la meva mare que venia
sovint de Montmartre sense poder parlar amb mi. Un dia que l’havien allunyat mentre la pobra dona em donava una ampolla amb cafè, vaig llançar l’ampolla al cap del gendarme que l’havia allunyat. A un oficial que em feia retrets, li vaig dir que l’únic que lamentava era haver-me dirigit a un instrument en comptes d’haver-ho fet als que li donaven les ordres» (Mémoires De Louise Michel écrits par elle-même).
