El que ha sortit a la llum sobre el finançament del PP defineix a gran part de la cúpula del partit com un grup de professionals instal·lats en el cinisme, dedicats a negar en públic les pràctiques irregulars que duen a terme en benefici econòmic del partit i també de les seves butxaques particulars. Han pogut mantenir aquesta actitud mentre els resultava relativament versemblant creure que aconseguirien impedir la demostració de les greus acusacions. Però ha arribat un moment en què aquesta actitud es converteix en pur patetisme, pura negació del que pot veure qualsevol que no estigui encegat pel partidisme.
Les evidències aportades des de l’esclat del cas Gürtel i després del cas Bárcenas tindran la qualificació penal que els jutges decideixin al seu dia, però des del punt de vista polític i ètic ja han desqualificat de manera irreversible a bona part de la cúpula dirigent del PP. Uns per implicació directa. Altres per haver participat en la negació del que és obvi. I fins potser alguns per no haver-se assabentat.
Que González Pons toqués a sometent i advertís als seus aclaparats afiliats que si el PP s’enfonsa vindran l’esquerra o els catalanistes, com va fer el cap de setmana a Sueca (València), ve a ser una acceptació de la gravetat de la crisi del partit conservador. González Pons, una de les més reeixides personificacions del polític insincer, segons el model de Berlusconi, el cum laude del cinisme en política, reclama a la dreta del país que no tingui en compte els abusos del PP, els comportaments amorals, la conversió de la política en pur tripijoc, en nom d’un interès suposadament superior que seria la permanència en el poder del conglomerat social conservador. Ètica? Estètica? Moralitat pública? Tant és, ve a dir, la qüestió és que no governin ni l’esquerra ni els catalanistes.
Per la seva condició de polític valencià, González Pons està particularment inhabilitat per aixecar el cap, perquè el Govern regional del seu partit ha estat un dels més escandalosos exemples de la degradació de la política en nom del benefici econòmic d’amics i correligionaris. Hi ha una bona col·lecció de dimissions, imputacions judicials i condemnes que ho acrediten.
Però el fet que González Pons al·ludeixi a l’esquerra i als catalanistes com aquells a qui cal mantenir fora del govern, encara que sigui a costa de tolerar la corrupció, il·lustra també una altra cara del PP. Es tracta de la utilització de l’anticatalanisme com a recurs ideològic útil per cohesionar l’electorat conservador espanyol, l’educat en la idea d’Espanya com a unitat de destí en l’universal que el franquisme va consagrar a sang i foc. González Pons és un dels virtuosos en aquesta comesa, en amigable competència amb Javier Arenas i Vidal-Quadras. Potser aquest recurs segueixi reportant alguns vots al seu partit. I la progressiva conversió del catalanisme, fins fa poc majoritàriament autonomista, a l’independentisme, ha de ser per a González Pons una invitació irresistible a seguir per aquest camí.
Sempre ha estat obvi que la utilització de l’anticatalanisme com a recurs per atacar l’esquerra i per distreure l’atenció d’altres problemes reportaria pèrdua de suports a Catalunya. Però el PP va escollir fa ja bastant temps els beneficis que li podia donar a la resta d’Espanya. Ho va fer a consciència durant el llarg debat sobre l’Estatut de Catalunya. I segueix fent-ho. No és només un recurs dialèctic. La vicepresidenta Sáenz de Santamaría o el ministre Montoro ho mostren cada divendres amb les decisions preses pel Govern del PP per buidar de contingut polític el sistema autonòmic espanyol. És a dir, per ficar en cintura, entre d’altres, als catalanistes.
Algunes conseqüències d’aquesta política són avaluables. L’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) els quantifica de manera força creïble. El 82,7% dels electors catalans jutja com “més aviat desfavorable” per a Catalunya la política general de l’actual Govern espanyol. Més específicament, la política respecte a l’autogovern català obté la qualificació de “molt dolenta” per al 50,8% dels enquestats i de “dolenta” per al 33,4%. Sumats, són un 84,2%. La conclusió salta a la vista. Si es vol que la bola de neu de l’independentisme català segueixi creixent només cal deixar que el PP continuï la seva tasca.
