Davos, Carl Schmitt i un poema de Mao
El Fòrum de Davos ja no és el que era. Durant dècades s’ha descrit com “l’àpex de la globalització feliç”, com “la capital mundial del canvi sense canvi”, o com “una trobada anual destinada a convèncer el món que les mateixes persones que causen els problemes són les úniques capaces de resoldre’ls”. Tot això s’ha acabat. El tema central de la trobada d’enguany ha estat una agra disputa sobre la sobirania de Groenlàndia —aquest “tros de gel”—, amb amenaces, de moment retirades, d’un xoc militar intraotànic. El Fòrum Econòmic Mundial ha entrat en una zona de fortes turbulències, com a reflex del que passa al món.
Fiona Hill, que va ser assessora de Donald Trump a la Casa Blanca i el coneix bé, va dir en una entrevista al New York Times, el juliol del 2025, que el que el president anhela és viure en un món on pugui asseure’s amb Vladímir Putin i Xi Jinping per repartir-se el planeta: Washington controlaria les Amèriques, mentre Moscou i Pequín es quedarien Europa de l’Est i l’Àsia, respectivament. Restava a l’aire la qüestió de cap a quin costat cauria l’Europa Occidental, on vivim.
Aquesta imatge d’un repartiment del món entre tres superpotències evoca immediatament el concepte de Grossraum (gran espai) que va encunyar el jurista i teòric alemany Carl Schmitt. Sobre les coincidències entre la pràctica política del president nord-americà i les teories de Schmitt, freqüentment denigrat per la seva afiliació al partit nazi, s’han escrit desenes d’articles. En general, presenten Schmitt com una mena de profeta renaixcut: no sols Trump, Putin i Xi Jinping serien schmittians, sinó també l’època nova en què hem entrat, amb els seus trets característics i inconfusibles: afirmació sense embuts de la política com a polarització “amic‑enemic” (tant en el pla nacional com en l’internacional); abandonament de tota dissimulació universalista, ideològica o humanitària; desqualificació de la democràcia liberal; decisionisme imperial i repartiment del món en tres Grossräume. Encara que no és difícil suposar que a Schmitt (que ha estat qualificat de “fanàtic de l’ordre”, fins i tot de “místic de l’ordre”) l’horroritzaria la manera caòtica i perillosa de conduir de Trump, la similitud dels seus mapes és evident.
El Grossraum, en la concepció de Schmitt, és un gran espai que “posseeix en si una mesura interna, un ordre”. És un àmbit d’hegemonia on un poder central (un “poble rector”) determina l’ordre polític i jurídic del conjunt, superant les formes dels antics imperis i el pluralisme dispers dels petits estats. El seu pilar fonamental és el principi de no‑intervenció de potències “espacialment alienes”, que Schmitt conceptualitzà prenent com a referència la Doctrina Monroe dels Estats Units. És un escenari que torna a ser a l’ordre del dia, com s’ha posat de relleu a Davos, i com podem constatar diàriament.
En el seu llibre Teoria del partisà (que l’Instituto de Estudios Políticos franquista va publicar el 1966), Schmitt il·lustra el seu concepte de Grossraum amb la reproducció d’un fragment del poema “Kunlun”, escrit el 1930 pel dirigent xinès Mao Zedong: “Si tingués el meu lloc al cel, prendria la meva espasa / i et tallaria en tres trossos. / Un com a present per a Europa, / un altre per a Amèrica, / me’n guardaria un altre per a la Xina, / i així regnaria la pau al món.”
El poema, en la interpretació de Schmitt, és una mena de premonició poètica d’un nou repartiment del món en tres Grossräume, tres grans esferes de poder i hegemonia —Amèrica, Europa i la Xina (significativament sense menció de Rússia). Resulta curiós i significatiu observar que Schmitt (encara que fos un pensador reconegut pel seu rigor filològic), en el moment de citar el poema de Mao Zedong, va ignorar o suprimir un vers (no sabem si inconscientment o deliberadament), precisament el que tanca el poema, el dístic final del qual s’ha de llegir fidelment així: “I així regnaria la pau al món / amb el mateix caliu i el mateix fred a tot arreu.”
No cal ser maoista (inclús es pot execrar Mao per les seves polítiques o per la seva poesia) per adonar-se perfectament que l’omissió d’un vers seu per part de Schmitt, fos o no deliberada, reforça la lectura del poema en clau conservadora, tel·lúrica i nacionalista; és a dir, en un sentit favorable al model imperialista del Grossraum; alhora que l’amputació del seu últim vers amaga la crida a l’universalisme i a la igualtat amb què conclou el poema.
També pot dir-se que, en els afers del món d’avui, hi ha un vers que es tendeix a ocultar, conscientment o no. La colossal allau informativa que rebem, distribuïda al món per molt poques mans, tendeix a amagar o ometre que a tot arreu està creixent amb ímpetu l’oposició a la fam depredadora dels nous imperialismes; i que augmenta la demanda urgent d’igualtat de tracte, de normes i de condicions socials, dins dels pobles i entre els pobles. Ho va dir a Davos Mark Carney, el primer ministre canadenc, quan afirmà que si no actuem junts, a Europa i al món, no només no podrem asseure’ns a la taula, sinó que serem al menú dels imperis caníbals.
La política no obeeix ni a les teories de Schmitt ni a les lleis de la física (excepte, de vegades, el principi d’Arquimedes). Molt sovint, els efectes polítics no corresponen a les intencions primitives dels qui els originen. Fins i tot poden ser els contraris. Si les pretensions imperials de Trump tenen per efecte accelerar el federalisme pràctic de la Unió Europea, potser arribi el moment que exclamem, a la seva manera: “Donald, aixeca’t, si us plau, i rep el nostre aplaudiment.”
