Per què a Espanya s’insisteix tant en que a Catalunya hi ha pensament únic? Ningú es pregunta ni una sola vegada per què tots els mitjans espanyols publiquen exactament el mateix respecte a Catalunya? Resultaria graciós si el tema no fos important. Es nota que la gent no té ni idea del que publiquen els mitjans catalans. És cert que durant un parell de mesos La Vanguardia va fer portades com aquesta. Però va durar poc. Si algú creu que una portada com la que es veu a continuació és la típica d’un mitjà independentista és que no entén de què va la pel·lícula:
A Catalunya hi ha mitjans obertament independentistes, com l’El Punt Avui, o l’ARA. Clarament a favor del sí. N’hi ha d’altres clarament a favor del no. No oblidem que La Razón, encara que diari de Madrid, es finança amb capital català. Encara que es pugui discrepar de si el mitjà és català, no pot dubtar-se que s’edita gràcies (o, en aquest cas, per culpa) a algun català. I després n’hi ha a favor de l’autodeterminació però que optarien pel no, com La Vanguardia i El Periódico. Dins d’aquests diaris hi ha gent espanyolista, independentista i tota la gamma de colors possibles.
I a Espanya? Algú em diu un mitjà que estigui mig a favor, ja no de respectar una possible independència, sinó de defensar una autodeterminació? Això sí, a Catalunya hi ha pensament únic…
Per què a Espanya preocupa tant la despesa en política exterior de Catalunya? Però, quant gasta la Generalitat en xifres absolutes, com en xifres relatives a altres comunitats i, sobretot, quin retorn obté? Doncs les dades, que podeu consultar aquí, són aquestes que veieu a continuació (el gràfic l’he trobat aquí, crec que fet per aquest perfil).
Resulta que Catalunya no és, ni de lluny, la que més gasta. La guanya per golejada Andalusia i la duplica el País Basc, a més de Castella la Manxa. Curiós que ningú parli de l’escàndol que suposa que Andalusia gasti gairebé 5 vegades més. Però si mires la despesa per habitant, resulta que Catalunya està molt per sota de la mitjana. Fins i tot per sota de Madrid, que tantes lliçons d’espanyolisme ens dóna. I, respecte al retorn, quina és la comunitat més exportadora d’Espanya? Resulta que Catalunya és la comunitat més exportadora amb diferència (26,5% de les exportacions totals). Fixeu-vos en aquest article de l’ABC i ara pregunteu-vos si el titular hagués estat el mateix de ser Madrid la més exportadora.
Si Catalunya no és la que més gasta, per què aquesta portada?
Per què es nega el dèficit fiscal català? Fins i tot s’insisteix en que Catalunya “roba” a la resta d’espanyols. Espanya ens ha hagut de rescatar amb els diners de “tots els espanyols”. I en base a això, se’ns neguen drets i, sobretot, legitimitat. Però analitzem la situació.
A Catalunya sabem que els catalans paguem en forma d’impostos més del que percebem. Absolutament ningú demana que això deixi de ser així. El que ens preguntem és on acaba la solidaritat i on comença l’espoli. En canvi, Monago diu que els que paguen són els extremenys. Qui menteix? Busquem doncs dades oficinals. I… Resulta que no n’hi ha!
Quan els catalans protestem, el govern espanyol només dóna com a resposta 3 coses: 1r / Es neguen a publicar-les. 2n / Diuen que, en tot cas, caldria tenir en compte també les balances comercials (el que, al meu parer, és gairebé un reconeixement que les fiscals són dramàtiques per a Catalunya) i 3 º / Madrid és molt més solidària que Catalunya.
Ho reconec, he mentit. No és veritat que mai s’hagin publicat les balances. Es va fer 1 vegada. Va costar el que no està escrit i Zapatero, que ho havia promès, es va fer pregar. El 2008 es van publicar les de 2005 i, curiosament, aquests dades que publica la Generalitat any a any i la premsa de Madrid sempre assenyala com a falses, es van veure corroborades. Eren exactament els mateixos resultats.
I resulta que sí, que Catalunya és solidària, però sempre darrere de Madrid i Balears. Anem una miqueta més enllà? Ara vaig a una part una mica més tècnica. Les balances fiscals es poden calcular amb dues metodologies (monetària o benefici) i poden ser neutralitzades o no neutralitzades.
Ja sabem tots que els governs acostumen a tenir dèficit. I ara tenim molt clar que el dèficit s’ha de pagar si o si. Amb el que, si vols fer una balança fiscal correcta, has de “restar” el dèficit repartit entre totes les comunitats. Això és neutralitzar les balances.
Si no es fes, especialment avui amb tant dèficit, totes les comunitats tindrien superàvit, la qual cosa és absurda. Quan surt algun ministre i diu que a Catalunya s’ha invertit més del que hem pagat els catalans és perquè no han neutralitzat les balances. Bonica manera de mentir.
Pel que fa a les metodologies: la de fluxos monetaris mesura on s’han “gastat” els recursos. La de flux benefici mesura on s’obté el “benefici” d’aquesta despesa. Per exemple, si un funcionari de Madrid està planificant una obra en una autovia a Andalusia, el flux monetari considera que això són diners per a Madrid (el sou del funcionari, no l’autovia). El mètode benefici, càrrega aquests diners a Andalusia.
Quin és millor? Doncs són diferents. Però és evident que, quan una comunitat concentra la immensa majoria dels funcionaris de l’estat (la comunitat de Madrid té més del 30% de funcionaris de l’estat amb menys d’un 14% de la població, que en el mètode benefici es ponderen entre les comunitats), quan concentra la immensa majoria d’instal·lacions pel “bé comú” (com el museu del Prado, amb soterranis plens de quadres meravellosos que millor allà que en un museu a, què sé jo! Zamora) i amb munts d’infraestructures pensades per convertir-la en centre neuràlgic (AVEs, autopistes gratuïtes…), el mètode benefici la converteix en molt més generosa del que, en realitat és. Al cap i a la fi, els funcionaris de Madrid, quan surten a fer unes canyes, ho fan en bars de Madrid, movent la seva economia i no la dels altres.
Si a tot això li sumem que l’efecte capitalitat arrossega seus d’empreses que paguen els seus impostos allà, sigui on sigui la seva activitat, el missatge està servit: els madrilenys són molt més solidaris que els catalans. Però la realitat és que això només és veritat si es mira amb el mètode benefici. Però, què passa si es mira el mètode flux monetari?
Si un mira la lletra petita de la wikipedia (un dia parlarem sobre qui la controla, un debat interessant), diu que en l’enfocament de fluxos monetaris a Catalunya és la més solidària en valors absoluts. És a dir, que és la que més diners aporta.
I en l’informe de l’Institut d’Estudis fiscals, trobem aquest gràfic, on veiem les dades en funció del flux monetari:
Insisteixo que són dades del govern central. I un altre gràfic més:
Aquest gràfic és la relació entre dèficit fiscal i el PIB. Més d’un 8%. O el que és el mateix, el 40% dels nostres impostos. Ho repetiré. El 40% dels impostos dels catalans se’n van i mai tornen. Com se us queda el cos?
Podria anar més enllà i dir que la renda dels catalans és la quarta abans de pagar impostos i l’onzena després de pagar. Però només us faré una pregunta: Us sembla raonable que cada català pagui més de 2000 € que després no tornen? És a dir, uns 6000-8000 € per família. De debò això és solidaritat?
Heu de comprendre que sentir que t’han hagut de rescatar i que hauràs de pagar interessos per 5.000 milions d’euros quan, cada any, tu estàs pagant 11000000000 d’euros, fa mal. 11 bilions cada any, eh? I, és clar, et diuen, que en cas d’independència, estaràs en la ruïna. Més que ara? Què fareu vosaltres amb 11 bilions menys?
Dos apunts finals. És veritat que en percentatge respecte al PIB, Balears té més dèficit. En el cas de Balears té una “justificació”. Tenen molt poca població i la seva economia es basa en el turisme, que aporta molt IVA extra. És normal que tinguin una mica més de dèficit que la mitjana. Això sí, en cap cas el que tenen, és un autèntic atracament. I tampoc deixa de ser sorprenent com, segons flux monetari, les 3 comunitats que més paguen són: Balears, Catalunya i València. I aquestes 3 comunitats em recorden a alguna cosa. No sé jo …
Per què els mitjans espanyols estan tan preocupats per la llengua espanyola a Catalunya? Diuen que aquí no s’ensenya. Això quan no diuen que al que la parla li fiquem un petard al cul. Diuen que és impossible que un sistema d’immersió lingüística en català pugui ensenyar el castellà amb nivells equiparables a la resta dels nens espanyols.
I llavors sí, muntem campanyes dient que hi ha quantitat de nens desemparats que no poden aprendre en la seva pròpia llengua i aconseguir ni més ni menys que 17 peticions d’ensenyament en castellà a tot el territori. Exigim que si un únic nen demana les classes en castellà, s’han de fer en castellà però no diem què passa si un les demana en català. Parlem de la llibertat d’elecció dels pares, però és l’única que ens donen. Quina altra assignatura puc optar a augmentar/reduir la dedicació?
I tot això, per què? És que els nens catalans no saben parlar castellà. Però això és a la premsa de Madrid. Perquè a les escoles catalanes la parlen tan bé o tan malament com a la resta d’Espanya. I què diu el ministeri d’Educació? Quan surt el ministre, “cal espanyolitzar als nens catalans”. Ara, quan el ministeri dóna dades, resulta que el nivell de castellà dels nens catalans és fins i tot superior a la mitjana.
I un es pregunta: si el sistema català dóna uns nivells de castellà com els de la resta de la península, on és el problema? Jo us ho dic: és un tema purament polític. Però després som els catalanistes els que estem tot el dia preocupats per coses que no interessen a ningú. Coses que no són del món real. Ells es preocupen per convertir el País Valencià en Comunitat Valenciana, canviar el nom de les ciutats, i a anomenar al català amb noms fins i tot exòtics.
Però a Catalunya hi ha pensament únic. Ens gastem tots els diners dels catalans en construir país a través d’ambaixades. Robem als espanyols. I de castellà ni papa. Perdó, hauria d’haver dit espanyol. Això està fet amb el google translator. Ah! I les broquetes les fem amb carn de les cuixes dels andalusos que cometen l’error d’acostar-se a Barcelona. Creieu-me, és tan salada, que és boníssima.
NOTA: Noteu que quan parlem d'”Espanya” estem parlant, en realitat, dels mitjans de comunicació que publiquen a Madrid. El que passa és que aquesta visió, necessàriament centralista, és la que té més capacitat d’influir en les percepcions. I també és la que té força real per modificar el relat.
