Ja no és el fantasma que -segons el cèlebre Manifest- combatien conjuntament el Papa, el Tsar, Metternich i Guizot. El fantasma és ara un injuriat populisme que inquieta els poders establerts de l’Europa de Brussel·les. O, millor, de Frankfurt i Londres. A efectes dialèctics, s’agrupen en un totum revolutum diversos moviments que comparteixen la impugnació de l’ordre polític i econòmic dominant. Perquè s’estén la consciència que ni les decisions econòmiques d’un liberalisme maquillat, ni les retallades en drets socials camuflats com reformes restauraran els equilibris anteriors a la Gran Recessió. Aquella consciència activada en forma de mobilitzacions socials -marees, plataformes, partits-protesta, col·lectius, processos constituents – suscita ara cert desassossec entre els que intenten posar pegats el disbarat que ells mateixos van perpetrar o tolerar.
Llançar la desqualificació de populista sobre aquestes mobilitzacions és una estratagema defensiva per part dels detentors del poder econòmic i polític. Per això convé assenyalar que entre aquelles mobilitzacions existeixen importants diferències de substància i d’accent. No tots els presumptes populistes entenen que la sortida de la crisi consisteixi a apuntar a la immigració forana com a causa principal de la desocupació, de la inseguretat o del desgast dels serveis socials de l’Estat del Benestar. Ni tampoc comparteixen tots la idea que atrinxerar-se rera les fronteres de l’estat-nació constitueixi un bon remei. Tampoc entenen que el desastre pugui ser alleujat mitjançant la inspiració de lideratges personals que exigeixin una confiança incondicional i sense regles. A diferència d’aquestes receptes simplistes, hi ha qui sostenen que l’arrel del problema no està ni en la immigració, ni en la interdependència entre societats. I que la solució no vindrà de nous cabdillatges, encara que siguin ara de factura mediàtica.
El que es denuncia és un sistema que presenta com a natural una prefabricada pauta de relacions socioeconòmiques en què la competència egoista s’imposa a tots com inexorable llei de vida: en el polític i en l’econòmic. Fins i tot el que semblaria conducta altruista no seria sinó la manifestació d’un egoisme refinat a la caça de satisfaccions més subtils que un profit material i immediat. A partir d’aquí, tot just hi ha límits per a l’ambició per apropiar-se de la riquesa, del poder o del prestigi. Desigualtats de tot tipus es converteixen en efecte natural d’aquesta lluita selvàtica. Fins i tot són apreciades com a estímul per intensificar aquella dinàmica competitiva. Passen a segon pla, per tant, els seus efectes devastadors, agreujats per les polítiques empreses com a reacció a la Gran Recessió.
Sobre aquest efecte tenim dades concloents de fonts molt solvents. Es multiplica la desigualtat entre rendes del capital i rendes salarials. Augmenta la desigualtat entre patrimonis amb estancament de la mobilitat social. S’eixampla la gran bretxa entre assalariats: entre els anomenats milloneuristes i els sub-mileuristes. S’incrementa el percentatge de treballadors temporals (per hores, per dies, per setmanes), convertits en nous jornalers, a l’estil dels que patien l’arbitrarietat dels cacics del latifundisme tradicional. Puja el nombre d’aturats sense subsidi. Emigren joves amb elevada qualificació. Augmenta la pobresa. No només entre els desocupats, sinó fins i tot entre treballadors amb retribucions miserables, subjectes a la perversament anomenada “moderació salarial”. S’estén la pobresa infantil, amb repercussions negatives sobre el rendiment escolar i el futur laboral de les seves víctimes.
No es tracta de fenòmens passatgers.Són tendències persistents. Algunes antecedeixen a la crisi perquè acompanyen l’hegemonia d’un capitalisme financer que va trencar un armistici entre economia liberal i democràcia social, treballosament concertat a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Sota l’amenaça -dit sigui de passada- de l’alternativa soviètica. Els resultats d’aquella ruptura d’hostilitats estan a la vista.
Canvi tecnològic, interdependència global i sobreexplotació del medi obliguen ara a replantejar les premisses d’un sistema els gestors es resisteixen a revisar. Es limiten a reparacions d’emergència. Unes reparacions que no semblen bastant efectives, ni amb les seves receptes austericidas, ni amb la moderació dels excessos dels anomenats sado-monetaristes.
La revisió reclama una rectificació cultural. O ideològica, si es prefereix. És la revisió que hauria de substituir la cultura de la competitivitat a ultrança per la de la solidaritat i la cooperació, inspirant noves polítiques. Per exemple, la redistribució de les rendes incorporant decididament una renda ciutadana universal. O el repartiment equitatiu del treball, no només per raons econòmiques, sinó per exigències de desenvolupament personal i social. Amb un repartiment de l’ocupació democràticament acordat en funció de criteris d’interès comú i no mitjançant la distribució salvatge que ara suportem.
Que aquesta revisió de fons ha arrencat ho revelen els intents de desacreditar-la. Costarà fer-ho perquè ve sustentada en arguments i dades subministrades no només per benèvols reformadors socials, sinó per experts economistes, alguns d’ells guardonats amb premis Nobel i altres distincions acadèmiques. Com és sabut, tot canvi d’hegemonia cultural és lent perquè xoca amb enormes resistències. L’important és que el procés sembla estar en marxa.
