L’elecció de Donald Trump a la presidència dels Estats Units no només ha commocionat gran part del món intel·lectual, dels mitjans i de la política en aquest país i a tot el món, sinó que l’ha deixat desemparada. A la indignació s’ha afegit la incomprensió. Per a desxifrar l’esdeveniment, la majoria dels comentaristes han tractat d’analitzar el vot, és a dir, tant el perfil com els motius dels electors del nou president. Així, s’ha privilegiat a vegades la dimensió econòmica i social, destacant la frustració dels medis obrers blancs desclassats del “Rust Belt“, víctimes de la desindustrialització i la globalització, o a vegades s’ha invocat la dimensió cultural i racial, subratllant el ressentiment de la població conservadora del Midwest i del Sud enfront de les minories encarnades en la presència d’un afroamericà a la Casa blanca, que ha sotraguejat l’ordre simbòlic de la societat nord-americana.
Per contra, ens hem interrogat menys sobre el fenomen polític que representa l’elecció de Trump, és a dir, el que revela la seva entronització al més alt càrrec del seu país. A més, el dia mateix de l’anunci de la victòria del candidat republicà,ha començat un notable procés de normalització, amb la majoria dels periodistes i polítics dient que cal respectar el vot del poble (tot i els tres milions de vots més obtinguts per Hillary Clinton i els més de sis milions de persones, sobretot de raça negra i pobres, privats del dret a vot) i que calia deixar que el recent elegit tingués l’oportunitat per mostrar els seus actes (com si el càrrec fés d’ell un altre home del què havíem conegut com a candidat). El personatge impresentable, de qui es burlaven d’ahir, s’havia convertit de sobte en un home respectable.
Els pocs intents d’interpretar el fenomen s’han fet amb categories polítiques tradicionals sense prendre la mesura del seu caràcter sense precedents. S’ha parlat molt del populisme, sovint traçant un paral·lelisme amb Bernie Sanders, presentat com el seu alter ego demoòcrata, cosa que revelava al mateix temps el mediocre poder explicatiu d’aquesta lectura, tant diferents son els estils i programes dels dos homes. S’ha evocat a vegades l’espectre del feixisme, sobretot en els cercles acadèmics radicals, en referència a l’estil autoritari i al discurs nacionalista de Mussolini, però ja es veu els límit d’aquesta comparació en un país on les regles formals de la democràcia no són qüestionades. També, a l’estranger, s’ha volgut trivialitzar la seqüència en curs concentrant-se en les mesures econòmiques anunciades, en les que s’ha vist un simple retorn del proteccionisme., com el que defensa Theresa May a Gran Bretanya. Encara que hi ha una part de veritat en aquestes interpretacions, cap d’elles capta, però, el que és es juga de radicalment singular en la investidura de Trump.
A situació inèdita, llenguatge inèdit. És amb un altre registre que cal pensar aquesta situació, i sobretot posar paraules a la consternació dels analistes que oscil·len entre la depressió i la incredulitat, entre el dolor i la burla, sentiment de revolta i elecció de l’escarni. Hi ha alguna cosa tragicòmica en la manera de ser, de dir i de fer del nou president i el vocabulari polític habitual no en sap el nom. Per tant, en la mesura que Trump és un home d’espectacle (que es va fer famós per la presentació d’un programa de tele-realitat i s’ha dit que governaria el país com conduïa aquest espectacle cruel) i que ha portat a la seva carrera política a la manera d’una performance (mítings de campanya sobreescalfat amb petites frases diàries a Twitter) és lògicament amb el llenguatge del teatre que cal donar compte del que Trump simbolitza. I més que en La resistible ascensió d’Arturo Ui és en Ubu Rei per buscar la clau de lectura del moment present als EUA .. El nou president és un personatge de Jarry més que de Brecht.
El grotesc, com a forma literària, és el que millor permet descriure aquesta figura política alhora inquietant i ridícula, que esborra la distinció entre la tragèdia i la comèdia. A la farsa, irònicament anomenada “drama”, que s’estrenà el 1888, el Pare Ubu conquereix el poder assassinant al rei i a continuació l’exerceix amb tanta violència com bufonades. Egocèntric, només pensa en el seu interès personal. Deshonest, no distingeix entre béns públics i assumptes privats. Incompetent, veu les seves decisions ineptes constantment corregides pel seu entorn. Vulgar, insulta a tots i a la seva dona. Brutal, humilia els seus súbdits i elimina als seus rivals.
Hauríem, doncs, de recordar que Trump ha utilitzat els recursos de la seva organització caritativa per encarregar a un pintor el seu retrat a mida natural, que s’ha negat a establir durant la durada del seu mandat presidencial una separació estricta entre la seva activitat pública i els seus negocis privats, que es vanta de donar diners als responsables polítics esperant que a canvi accedeixin a les seves demandes, que ha evitat una investigació criminal sobre malversació a la seva universitat fent una donació a la fiscal encarregada del cas, que pateix segons el seu biògraf dèficit d’atenció que no li permet concentrar-se més d’uns pocs minuts sobre un tema, que delega al seu entorn i sovint als seus fills l’estudi de les qüestions sobre les que ha d’adoptar una decisió, que obliga els seus empleats a intervenir públicament per a esmenar les seves declaracions més impactants o incoherents, que es vanta de que les dones no se li resisteixen quan les agafa pel sexe i que de fet és acusat d’assetjament sexual, que va parodiar un periodista amb discapacitat davant una multitud riallera, que va ironitzar sobre el dolor silenciós de la mare d’un soldat mort en combat, que assimila els migrants mexicans als violadors, narcotraficants i delinqüents, que vol crear un registre dels musulmans que viuen als Estats Units, que va convidar als seus partidaris a lluitar a cops de puny amb els activistes del moviment Black Lives Matter i que evoca els “bons temps” en què els negres no protestaven perquè sabien com se’ls tractaria si s’hi arriscaven?
Despreocupat del bé comú, irrespectuós amb seus conciutadans, inapropiat, irritable, impulsiu, influenciable, inculte – en una paraula ubuesc – l’home que dirigirà el país més poderós del món és una figura del grotesc en la política. Certament, hi ha una diferència entre Ubu i el nou president dels Estats Units: el primer va arribar al poder per la força, el segon hi ha arribat per les urnes. El temps dirà si hi ha una altra diferència : al final de l’obra, el personatge de ficció és expulsat del poder. Mentre s’acumulen les revelacions comprometedores sobre el seu doble en el món real, incloent les seves relacions secretes amb potències estrangeres, que han dut un nombre creixent de parlamentaris a qüestionar la seva elecció i a boicotejar la seva presa de possessió, no és segur que arribi al final del seu mandat.
De què Trump és doncs el nom? Allò que trasbalsa tan profundament els analistes que s’esforcen per respondre a aquesta pregunta no és ni la política que farà, que es dibuixa clarament amb la designació dels membres del seu govern, ni l’electorat que l’ha portat al poder, del què es capten gradualment les múltiples lògiques que han dictat la seva tria, sinó l’home en ell mateix. En el moment en que és oficialment investit, potser no és massa tard per a prendre’s seriosament el que representa, ni que sigui en el registre del grotesc.
