Weimar no és la nostra condemna
Que el món viu temps sinistres és evident. “La humanitat mai havia viscut un moment més perillós que l’actual”, ha escrit Rafael Poch al digital CTXT. Cita extensament un analista rus, Dmitri Trenin, “president del principal think tank del Kremlin”, que adverteix del perill, no d’una “Tercera Guerra Mundial” sinó d’“una altra cosa”: un estat permanent de coexistència de guerra i pau al món, on l’àmbit de la pau va reduint-se i el camp de batalla va ampliant-se. Aquestes en serien les característiques actuals: conflictes locals que es regionalitzen (Ucraïna, Orient Mitjà en estat “calent”; Àsia en estat latent); ús bèl·lic de noves tecnologies (IA, drons, míssils, guerra digital); aliances febles i compromisos ambigus entre els països; debilitament progressiu de les normes i institucions internacionals; risc creixent de proliferació de les armes nuclears.
En aquesta situació, als mitjans es repeteix sovint que el món viu un “moment Weimar”, que estem immersos en un “Weimar global”. L’analogia es refereix a la República alemanya (1919–1933) que va sorgir de les cendres de la Primera Guerra Mundial i que, després de múltiples crisis, va acabar amb l’ascens dels nazis al poder. Peter Gay, un bon historiador de l’esplèndida collita cultural d’aquella República de Weimar, deia que aquesta “va néixer en la derrota, va viure en l’agitació i va morir en el desastre.”
Qui fa uns anys va posar en circulació l’analogia històrica amb Weimar va ser Robert D. Kaplan, en un recomanable i discutible llibre (traduit al castellà: Tierra baldía. Un mundo en crisis permanente, RBA 2025). Hi afirmava Kaplan que “Rússia i els Estats Units, la Xina i els Estats Units, Rússia i la Xina, per no parlar de les potències mitjanes o menors, totes estan, a causa dels seus tensos enfrontaments i de la manera com la tecnologia continua estrenyent la terra, duent a terme una estranya simulació de la República de Weimar.” El món interconnectat d’avui seria com un gran Weimar, sense una veritable governança, on cada país està lligat als altres de manera tan profunda que una crisi en un sol lloc pot desencadenar un efecte dominó de conseqüències immediates en els altres.
No falten en aquests dies esdeveniments que adoben la percepció d’aquesta interdependència fulminant. Tanmateix, encara que els efectes de la guerra a l’estret d’Ormuz sobre el preu de la nostra gasolina permeten comprovar quanta veritat hi havia en les profecies de Kaplan, no sembla una bona idea continuar insistint en l’analogia històrica entre el nostre present i el passat de la República de Weimar.
Sense parlar de la creació artística i literària (on la comparació entre la rica producció d’aquell període i la sequera actual podria conduir a la malenconia), les diferències econòmiques, socials i polítiques entre el desordre geopolític actual i les crisis de la República de Weimar són enormes. A l’Alemanya d’aquella època, la hiperinflació va ser tan colossal que va convertir els diners en escombraries (“Hi va haver dies en què vaig pagar cinquanta mil marcs per un diari, i a la tarda cent mil”, va deixar escrit Stefan Zweig). També era extrema la violència política entre els partits polítics, marcats a dreta i esquerra pel que Peter Gay va anomenar una “fam de totalitat”. Per aclaparadora que sigui en molts aspectes la nostra societat actual, una equiparació és impossible.
Però més enllà d’aquestes diferències, hi ha alguna cosa que també indueix a desconfiar de la idea de “Weimar global” difosa per Kaplan. La seva fórmula té l’atractiu de les mitges veritats expressades amb talent periodístic i accents profètics, però és tremendament negativa, fatalista. Encara que no entreveu a l’horitzó ni un Hitler ni “un Estat mundial totalitari”, Kaplan adverteix, com a neoconservador pessimista que és (“m’adono de com d’obsessivament negatiu estic sent”, escriu), que no hem de suposar “que la pròxima fase de la història proporcionarà cap alleujament a l’actual.”
Al frontispici de la Terra erma de Kaplan figura com a epígraf una cita de Roger Scruton. L’esperança, diu allà el filòsof britànic, és “un actiu perillós que amenaça no tan sols aquells que l’accepten, sinó tots els que es troben en l’àmbit de les seves il·lusions.” Cal abandonar, doncs, tota il·lusió, tota esperança? En aquests afers cal remetre’s a la vella saviesa popular de la dita castellana “cada alma en su almario”. Però en els afers comuns, l’“actiu perillós” que avui ens amenaça no són els qui mantenen l’esperança d’un altre món millor, sinó els qui pretenen devorar des de dins les democràcies i engendrar un món d’autòcrates i poderosos sense llei (és a dir, un món de bandolers). Oposar-se a aquest destí, amb esperança o sense, és un deure democràtic imperatiu.
En aquest sentit, Weimar representa una lliçó permanent dels errors a evitar. Entre ells destaquen dues immenses equivocacions concretes que no van tenir res d’inevitables. En primer lloc, l’error dels serveis d’informació militar i dels magnats industrials i financers que van descobrir Hitler i li van donar suport decisivament, pensant que es tractava simplement d’una momentània pòlissa d’assegurança contra el comunisme. El segon error va ser el de les esquerres, que van obtenir 221 escons a les últimes eleccions de la República de Weimar, superant els 196 dels nazis, però que van ser víctimes de les seves divisions i enfrontaments, abans de ser-ho de la repressió hitleriana.
Les analogies històriques poden servir per a tot. El seu atractiu, i també el seu risc, és que poden arribar a tenir una enorme força simbòlica. L’evocació dels Acords de Munic de 1938 va ser usada insistentment per aquells que (Kaplan entre ells) van encoratjar el Trio de les Açores a cometre l’insensata i tràgica errada d’envair l’Iraq l’any 2003. Els qui aleshores s’oposaven a la guerra van ser titllats de “muniquesos”, d’apaivagadors babaus davant dels dictadors. En les seves versions més extremes, el recurs a la força simbòlica d’aquestes evocacions històriques pot induir a errors més innocus però encara més desbaratats (el 1987, Aznar va arribar a posar davant les càmeres disfressat de Cid Campeador).
Per damunt de tot, la República de Weimar és avui un símbol històric que associem automàticament, en la nostra memòria col·lectiva, a una derrota catastròfica de la democràcia. No es tracta de no esmentar-la, com si fos cridar el mal temps. Es tracta simplement de considerar-la, a diferència dels alquimistes del malestar i del fatalisme, no com un destí fatal i inevitable de les democràcies, sinó com una lliçó per no repetir errors concrets del passat.
