Francesc Trillas i Siscu Baiges: Diàlegs contra la resignació (29.11.2010)

(En aquests diàlegs, que farem per correu electrònic fins el dia 29 de Novembre,  reflexionarem, si pot ser a diari, ni que sigui breument, sobre les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de Novembre i la campanya electoral).

Francesc Trillas (dilluns 29 de Novembre)
He fet d’apoderat en un col.legi electoral del Districte de Sarrià Sant Gervasi. Altres vegades havia fet d’interventor a Nou Barris i a Ciutat Vella. L’assistència de votants ha estat massiva, molt per sobre de la mitjana. Se’n diu consciència de classe.
Joan Reventós, Pep Jai, Marta Mata, Xavier Soto, Ernest Lluch. Ells i molts altres són l’ADN del PSC. Aquest partit al qual s’acusa d’intentar ser el partit de la diversitat. Hem fracassat. Hem perdut una batalla important. Però la historia també es fa de fracassos, probablement es fa fonamentalment de fracassos. D’aprendre d’ells i de tornar a aixecar-se.
Ara començarà el joc de buscar culpables. Allò que els anglesos anomenen “The Blaming Game”. No m’hi afegiré. No me n’estic però d’oferir una petita suggerència per seguir el joc. Jo m’escoltaria sobretot aquells consells que vinguin de la persona inesperada. És a dir, aquells consells que no siguin interessats. Per exemple, si un profesor universitari que fa les seves classes en castellà ens diu que el problema és que el PSC és massa catalanista, mmmmmm! Sospitós… Si un llicenciat en filologia catalana, progressista, d’un poble on el partit del Laporta ha tret un bon resultat, diu que el problema és la dependència del PSOE, mmmmm! Sospitós… Companys, la gràcia del PSC és el lloc únic que ocupa en l’espai ideològic: un partit culturalment i lingüísticament divers, que agrupa tots els socialistes catalans i que aspira a obrir-se a tots els espais progressistes. Aquest és el seu punt fort. Tots els altres són els seus punts dèbils, però avui no diré quins són perquè estan a la vista de tothom i he dit que no m’afegiria al “Blaming Game”. El punt fort em sembla que pesa tant, però tant, que serem molts els que seguirem lluitant, democràticament, humilment, per eliminar els punts dèbils i fer un dia veritat a Catalunya les paraules més potents que hagi pronunciat mai un demòcrata en el moment del seu sacrifici:
“Más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde ande el hombre libre para construir una sociedad mejor”
Siscu, ha estat un plaer, ets un gran exemple per a les noves generacions de periodistes.

Siscu Baiges (dilluns 29 de novembre)
Apanyats van els estudiants de Periodisme (ara s’en diu “Comunicació”) si m’agafen com a mestre!
Acabo d’escoltar l’Iceta dient que la crisi ha tingut part de responsabilitat en els resultats dolents de les eleccions però que també hi ha claus “autòctones” per interpretar-los. Diga’m tossut, però jo crec que la clau fonamental per interpretar-los és aquesta sensació del votant progressista, treballador, senzill, que l’eina del partit socialista perd energia per defensar els seus interessos, necessitats i, fins i tot, drets. Si els “teus” et diuen que l’únic que et poden oferir és mirar de fer front a la crisi econòmica mundial de la manera menys lessiva pels més febles, i que, tot i així, s’han de retallar els ajuts per alguns serveis socials o endarrerir l’edat de jubilació, i la sensació que et queda és que es legisla més a favor dels bancs i els empresaris que dels ciutadans normals, costa d’animar-te a votar-los.

De tota manera, no em facis massa cas. Estava convençut que CiU havia entrat en barrena des del 1995, quan va aconseguir 1.320.071 vots i m’he equivocat. Havien anat perdent vots des d’aleshores en totes les eleccions autonòmiques. Fins a baixar del milió de vots el 2006, però ara n’han aconseguit quasi 1.200.000 vots, sense arribar als “scores” dels temps del pujolisme més autèntic, però quasi!

També diu l’Iceta que és possible que alguns ex-votants socialistes s’hagin passat a CiU. Is that possible? Qui que apostés en el seu moment per una opció progressista fa marxa enrera i s’apunta al “flash back” que viurem els propers anys? Espero que no gaires i confio que els votants de CiU siguin ara els mateixos que fa 20 anys…. que ja és prou pena!!

Quina mandra!

Als misteriosos dirigents dels famosos “mercats financers” que no em deixen dormir tranquil els darrers mesos, segur que se’ls haurà passat per alt el resultat de les eleccions catalanes. Ells, “a lo suyo”, continuaran intentant fer caure els països que no els garanteixin negocis i calerons. I ja em diràs com construïm un discurs alternatiu amb una Europa en mans de la dreta! Et prometo que, tot i que el nostre diàleg a la web s’acabi, continuaré estudiant economia i llegint-me les planes d’economia dels diaris, sobretot les opinions i articles dels economistes d’esquerres, però pensa que la gent de la candidatura de “Des de baix”, amb qui coincidia amb alguns dels seus plantejaments de política econòmica, han tret menys vots que els anti-taurins!

Ah! Els de’n Laporta estan molt contents perquè han tret 4 diputats i podran portar les seves queixes contra Espanya al Parlament de Catalunya. Però ben aviat s’adonaran (si no ho saben ja!) que la lògica dels seus raonaments els durà, aviat, a demanar, també, la independència d’Europa.

Quan va arribar al Govern el tripartit, em vaig demanar com em sentiria si tornava a governar CiU. El “canvi” ha arribat. La qual cosa voldrà dir que tornem als vells temps, però amb telèfons mòbils de darrera generació, ipads i facebook. A veure com ho païm!

Una abraçada i un petó per la nena i la Bea!

Podeu llegir la resta dels diàlegs, aquí.